De família menestral, d’estudiant presidí l’Agrupació Escolar Doctor Robert (1903) i fou redactor d'El Poble Català (1906). Es graduà d’enginyer industrial a Barcelona el 1911. Amplià estudis a Lovaina (Flandes) i a Charlottenburg (Alemanya), i féu estades per motius professionals a França, Suïssa, Àustria-Hongria, Països Baixos i Anglaterra, països on s’interessà pel moviment socialista. De retorn a Barcelona (1914), Prat de la Riba li encomanà l’organització dels serveis d’obres públiques de la Mancomunitat. Fou catedràtic de física i electrotècnia de l’Escola d’Agricultura, professor de tecnologia mecànica a la Universitat Industrial de Barcelona i d’història de les ciències a l’Escola de Bibliotecàries. Visità aleshores els EUA. El 1917 fou nomenat director de l’Escola del Treball, la qual convertí en un centre actiu de cultura popular, i el 1922, secretari general d’ensenyament tècnic i professional de la Mancomunitat. Políticament, Campalans se sentí identificat amb els corrents socialistes enquadrats en la Segona Internacional i estigué especialment influït per Jaurès. Es mantingué en els rengles del PSOE fins el 1923, any que se'n separà per discrepàncies amb els dirigents de Madrid, després d’una polèmica pública amb Antoni Fabra i Ribas. La qüestió catalana, les relacions sindicals UGT-CNT, el reformisme i la burocratització de l’aparell dirigent constituïen aspectes de les insalvables divergències amb el partit espanyol. La majoria dels membres de la regional catalana secundaren Campalans i altres personalitats socialistes del Principat, que al juliol del mateix 1923 fundaren la Unió Socialista de Catalunya. Campalans esdevingué el primer director de Justícia Social, el seu portaveu; d’altra banda, formà part del Comitè d’Acció Cívica contra el terrorisme, fundat per Francesc Layret, i ell mateix sofrí un atemptat. Amb la Dictadura de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923), Campalans, destituït de tots els seus càrrecs, retornà a la indústria privada i fundà la societat Indústria de Coure-Electrolític. Fundà, amb un grup de professors dimissionaris de l’Escola del Treball, l'Ateneu Polytechnicum. Amb Francesc Macià, Campalans signà el manifest electoral del 12 d’abril de 1931, en els quals comicis fou elegit regidor per Barcelona. Proclamada la república, fou conseller d’instrucció pública en el govern provisional de Catalunya (1931), membre de la ponència que redactà l’Estatut d’Autonomia, dit de Núria, i diputat per la ciutat de Barcelona a les corts constituents, on defensà l’estatut i la Universitat Autònoma. Morí ofegat mentre es banyava a la platja de Torredembarra. Havia publicat, ultra obres tècniques com Sobre los fundamentos de la termodinámica (1914), obres polítiques: Influència dels escolars sobre el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Als joves (1931), Manual pràctic del socialisme català (1933), Política vol dir pedagogia (1933), i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), llibre que és un important exponent del clima tens i de les resistències trobades a Madrid pels parlamentaris catalans. Havia col·laborat també a La Pàtria (1914), La Tralla (1922), Ciència (1926), Ideari (1929) i L’Opinió (1930).
Rafael Campalans i Puig
© Fototeca.cat
Polític.