rai

raig (ant.)
balsa (es)
raft (en)
m
Transports

Baixada d’un rai per la Noguera Pallaresa durant la festa dels Raiers, que se celebra cada primer de juliol a la Pobla de Segur

© Jaume Ferrández

Embarcació fluvial, utilitzada antigament a la Catalunya occidental, construïda amb trams paral·lels de troncs o bigues subjectats amb redortes (branques de vidalba, bedoll, salze, avellaner, etc.).

És impulsada pel corrent d’un riu i conduïda amb rems per dos o més raiers. Sistema de transport de fustes, fins els anys trenta fou utilitzat com a únic mitjà per a transportar la mateixa fusta amb què eren construïts els rais i, sovint, com a embarcació de mercaderies i passatgers. Els rais, després d’haver baixat de les altes valls pirinenques fins als llocs de consum, eren desmuntats per tal d’utilitzar-ne tot seguit la fusta per a construir cases o vaixells. Els raiers, situats l’un al davant (davanter) i l’altre al darrere (cuer) del rai, cadascun amb el seu rem, dirigien l’embarcació per tal que no embarranqués o s’estavellés contra les roques. Un rai complet era format per dos o més trams (fins a set), que podien arribar a formar un tren de cinquanta metres de llarg i uns quatre metres d’ample, i que podien arribar a pesar trenta tones. A riu petit corresponia un rai curt, i a riu cabalós i planer, un de més llarg. Als dos extrems del rai, hom hi clavava una remera per a sostenir el rem. Damunt el primer tram hi havia clavat també l’estatge, pal destinat a penjar-hi les alforges i les mudes de roba. Quan en algun mal pas calia deslligar el tram, els raiers barranquejaven la fusta tot conduint-la amb una ganxa fins a la tisorada parada a la plana, on tornaven a enraiar. Per atracar hom clavava el rai amb claus grans o broques o, al més sovint, hom feia peirades o arreplecs de pedres que amb el pes immobilitzaven el rai.

Els rius més utilitzats per a aquest transport eren el Segre, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Cinca, pels quals hom arribava a l’Ebre. Els raiers més famosos eren els de Coll de Nargó, la Pobla de Segur, el Pont de Claverol i Escalona. Com a lloc més llunyà, arribaven fins a Tortosa, ciutat encara avui dia recordada i mitificada per la gent riberenca o per la dels poblats més amagats dels Pirineus. Als segles XIII i XIV els rais anaven fins a la mar (no se sap si a posta o enduts per una riuada), on eren remolcats pels vaixells fins a una platja o un port. Molta biga dreta era consumida a les drassanes de Barcelona. El Cardener i el Llobregat havien servit de camí fluvial per a transportar fustam —transport confirmat al segle XVIII, i encara al principi del s. XX les bigues eren baixades des de Sant Llorenç de Morunys fins a Molins de Rei tot barranquejant-les, car les rescloses existents impedien la navegació de rais muntats—. La construcció de les grans preses hidroelèctriques i el naixement del transport per carretera han posat fi al transport fluvial.

Actualment, hom celebra anualment a la Pobla de Segur, cada primer diumenge de juliol, la denominada festa dels raiers, que consisteix a fer baixar uns rais per la Noguera Pallaresa en record de l’antic ofici, i a Coll de Nargó, al mes d’agost, la baixada dels raiers pel riu Segre.