És impulsada pel corrent d’un riu i conduïda amb rems per dos o més raiers. Sistema de transport de fustes, fins els anys trenta fou utilitzat com a únic mitjà per a transportar la mateixa fusta amb què eren construïts els rais i, sovint, com a embarcació de mercaderies i passatgers. Els rais, després d’haver baixat de les altes valls pirinenques fins als llocs de consum, eren desmuntats per tal d’utilitzar-ne tot seguit la fusta per a construir cases o vaixells. Els raiers, situats l’un al davant (davanter) i l’altre al darrere (cuer) del rai, cadascun amb el seu rem, dirigien l’embarcació per tal que no embarranqués o s’estavellés contra les roques. Un rai complet era format per dos o més trams (fins a set), que podien arribar a formar un tren de cinquanta metres de llarg i uns quatre metres d’ample, i que podien arribar a pesar trenta tones. A riu petit corresponia un rai curt, i a riu cabalós i planer, un de més llarg. Als dos extrems del rai, hom hi clavava una remera per a sostenir el rem. Damunt el primer tram hi havia clavat també l’estatge, pal destinat a penjar-hi les alforges i les mudes de roba. Quan en algun mal pas calia deslligar el tram, els raiers barranquejaven la fusta tot conduint-la amb una ganxa fins a la tisorada parada a la plana, on tornaven a enraiar. Per atracar hom clavava el rai amb claus grans o broques o, al més sovint, hom feia peirades o arreplecs de pedres que amb el pes immobilitzaven el rai.
Els rius més utilitzats per a aquest transport eren el Segre, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Cinca, pels quals hom arribava a l’Ebre. Els raiers més famosos eren els de Coll de Nargó, la Pobla de Segur, el Pont de Claverol i Escalona. Com a lloc més llunyà, arribaven fins a Tortosa, ciutat encara avui dia recordada i mitificada per la gent riberenca o per la dels poblats més amagats dels Pirineus. Als segles XIII i XIV els rais anaven fins a la mar (no se sap si a posta o enduts per una riuada), on eren remolcats pels vaixells fins a una platja o un port. Molta biga dreta era consumida a les drassanes de Barcelona. El Cardener i el Llobregat havien servit de camí fluvial per a transportar fustam —transport confirmat al segle XVIII, i encara al principi del s. XX les bigues eren baixades des de Sant Llorenç de Morunys fins a Molins de Rei tot barranquejant-les, car les rescloses existents impedien la navegació de rais muntats—. La construcció de les grans preses hidroelèctriques i el naixement del transport per carretera han posat fi al transport fluvial.
Actualment, hom celebra anualment a la Pobla de Segur i el Pont de Claverol, cada primer diumenge de juliol, la denominada festa dels raiers, que consisteix a fer baixar uns rais per la Noguera Pallaresa en record de l’antic ofici, i a Coll de Nargó, al mes d’agost, la baixada dels raiers pel riu Segre.
L’any 2022, l’antic ofici dels raiers fou declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO, defensat per una candidatura conjunta formada per quaranta associacions de raiers d’Àustria, Txèquia, Alemanya, Letònia, Polònia i Espanya, de la qual formen part els raiers de Nargó i els de la Pobla de Segur i el Pont de Claverol.