Les rajoles per a interiors i per a façanes solen ésser quadrades i recobertes, per llur cara bona, de vernissos vidrats (rajola de València). Algunes rajoles emprades per a pavimentació de voreres, de patis, etc., són fabricades amb un morter de ciment i granit finament matxucat.
Fou molt utilitzada en les cultures de la conca mediterrània, de la Xina i de l’Amèrica precolombina, i en general en totes les zones escasses de pedra, però el seu desenvolupament més notable és a Roma, on, des de la fi de l’època d’August, fou substituïda l’estructura de rajoles fetes eixugar simplement a l’aire per la de rajoles cuites en forns, que eren disposades segons el característic opus reticulatum (opus) de les construccions de pedra. Són també comuns, des de la fi del segle III dC, els anomenats opera listata, que alternaven fileres de pedra amb les de rajoles. A l’edat mitjana hom començà a fabricar rajoles de formes rectangulars, i això possibilità que els paraments fossin molt variats. Les rajoles foradades i acanalades, més lleugeres i adherents, són de producció relativament recent. La rajola fou aplicada també als paviments en l’Orient antic, especialment a Mesopotàmia. A Roma, hi foren emprades disposades en forma d’espina de peix (opus spicatum). A Europa, des de l’alta edat mitjana fins a l’actualitat, han esdevingut un material comú.
Des de la fi del segle XIII, per influència islàmica, s’acostumà a vidriar-ne o envernissar-ne una cara, decorant-la. Els primers centres de producció de rajola vidrada foren a València i Manises, d’on s’estengué arreu d’Europa la tècnica de recobrir, a més del paviment, els sòcols i fins i tot parets senceres, que en època barroca reflecteixen l’estil de la pintura coetània. La rajola vidrada, tant per a paviments com per a revestiment de parets, avui ha esdevingut comuna arreu del món.