realisme

m

Filosofia

Doctrina epistemològica, oposada a l’idealisme, segons la qual el subjecte cognoscent copsa una realitat que existeix independentment d’ell i que, en afectar-lo, li manifesta la seva manera d’ésser.

Hom en diu realisme immediat si el subjecte intueix immediatament la transcendència de la realitat coneguda, i mediat si la descobreix només mitjançant un raonament. Característic, en una o altra forma, de gairebé tota la filosofia anterior a Kant, el realisme ha estat revigoritzat al segle XX per la neoscolàstica (Picard, Descoqs, Roland-Gosselin, Noel, Maritain, Gilson), el “realisme crític” i el “neorealisme” anglosaxons (Pierce, Dewey, Moore, Laird, Montague, Alexander, Whitehead, Santayana, Wild), l’historicisme (Dilthey), la fenomenologia (Scheler, Hartmann) i el marxisme en bloc.