regne de Borgonya

Conjunt de territoris de límits i jurisdiccions variables que, prenent per centre l’antic regne dels burgundis, s’uniren i es fraccionaren entre els s. IX i XIV.

En el tractat de Verdun (843) havia tocat a Carles el Calb una faixa central de l’imperi que anava de la mar del Nord a la Mediterrània. En dividir l’imperi entre els seus fills, l’alta Borgonya, o Borgonya pròpiament dita, entre el Rin, el Jura i el Roine, es constituí ducat (877). La Borgonya inferior havia tocat a Carles, fill de Lotari. El 879, però, Bosó, cunyat de Carles el Calb i comte d’Autun, s’emparà de Viena i en féu la capital d’un regne efímer, la Borgonya Cisjurana. En lluita constant amb els reis carolingis, Bosó aconseguí, però, a la seva mort (887), que l’emperador Carles el Gros protegís el seu fill Lluís el Cec fins a fer-lo rei (890-928). El succeí Hug d’Arle (928-934). Aquest regne comprenia també una part del Llenguadoc i la porció inferior de la Borgonya pròpia. Mentrestant, Rodolf I, comte d’Auxerre, es féu seva la Borgonya Transjurana o Alta Borgonya (888). El seu fill Rodolf II pactà amb Hug d’Arle, que li cedí una bona part dels seus territoris de Provença (933): es constituí aleshores el nou regne de Borgonya-Provença, dit també regne d’Arle. A la mort sense descendència de Rodolf III (1032), aquest regne passà, sota Conrad II, a ésser feu de l’imperi germànic, que, però, hi mantingué una sobirania sovint teòrica. Al s. XI el regne d’Arle comprenia des de la mar (boca del Roine i Ventimiglia) fins a Basilea, amb el Rin com a límit superior; passava pels Vosges, resseguia el Saona, comprenia el Lionès, el Delfinat, Aosta i l’actual Suïssa francoparlant, penetrava cap a ponent, inclòs el Vivarès, i baixava pel Roine. Ben aviat aquest reialme fou repartit entre grans feudataris, senyors laics i eclesiàstics, que en governaven els principals territoris, de fronteres fluctuants. De fet, la intervenció imperial restà sovint molt marginada. Entre les grans famílies del reialme sobresortiren els Baus, els Zähringen, els comtes provençals de la casa de Barcelona i, més tard, els Anjou. Cal afegir-hi els privilegis d’alguns bisbes, com els de Ginebra, de Besançon, de Viena, dels darrers grans abats de Cluny, com Odiló i Hugó, de les abadies del Cister, etc. Frederic I Barba-roja (1152), pel seu casament amb Beatriu de Borgonya, exercí d’amo absolut en el Franc Comtat o Borgonya palatina i la implicà en les lluites contra el pontificat. Es féu coronar rei d’Arle a Besançon el 1178. Nomenà els Zähringen com a virreis del ducat de Borgonya menor, família, però, que s’extingí vers el 1217. A l’adveniment d’Enric VI, tot i que aquest passà per Provença, se sentí més atret per la política d’Itàlia. Per tal de trobar solució a la lluita entre Felip II l’August, de França, i Ricard Cor de Lleó (que l’emperador retenia presoner), intentà de restablir el reialme d’Arle a favor d’aquest darrer (1193). Frederic II, des del 1215, continuà la mateixa política i nomenà Guillem dels Baus, príncep d’Orange, com a virrei; el 1220 nomenà Guillem de Monferrato, i potser també Eudes de Borgonya. Les lluites intestines encara complicaren més la situació —ja prou enrevessada— d’aquest reialme fictici de Borgonya-Provença. D’una banda, Felip II l’August, de França, mantenia l’amistat amb l’emperador contra els güelfs, amb la intenció d’atreure's els gran senyors del sud-est. Durant la croada contra els algibesos Simó de Montfort pretengué, amb una incursió a la vall del Roine, d’acorralar Ramon VI de Tolosa i de prendre-li el marquesat que aquest tenia a Provença. A la mort de Simó de Montfort, la prepotència de la monarquia francesa obtingué la supremacia efectiva d’aquesta regió. Successivament, els emperadors dels s. XIII i XIV intentaren d’infeudar el regne sencer a membres de llurs famílies o bé a contrincants a l’imperi. A poc a poc, però, l’antic regne de Borgonya-Provença o regne d’Arle s’anà disgregant. A l’est es formà el ducat de Savoia i una part passà a la Confederació Helvètica; a l’oest, els reis de França es quedaren successivament el Vivarès, el Lionès, el Valentinès i el Delfinat. El 1310 l’emperador Enric VII trobà una solució que complaïa a mitges els reis de França amb la infeudació de la part que restava de l’antic regne als comtes d’Anjou. Els papes d’Avinyó obtingueren també gradualment la sobirania d’aquest territori al sud del Vivarès, recolzats en part en les diferències entre els reis de França i els emperadors. L’emperador Carles IV, coronat rei a Arle (1365), de fet infeudà el regne d’Arle al delfí Carles, fill de Carles V de França. El ducat i el comtat palatí de Borgonya o Franc Comtat es reuniren el 1369 pel matrimoni dels titulars Felip l’Ardit i Margarida de Flandes i formaren part de l’estat de Borgonya.