Amb la victòria de la vall de Tamarón (1037) sobre Beremund III de Lleó, aquell reuní per primera vegada els regnes de Castella i de Lleó; tanmateix, repartí els estats entre els seus fills, atribuint Castella a Sanç (Sanç II), Lleó a Alfons (Alfons VI), i Galícia a Garcia. Alfons VI aconseguí la sobirania de Galícia l’any 1071; el 1072, a la mort de Sanç, uní de nou Lleó, i amb la conquesta de Toledo (1085) portà la frontera al Tajo. El 1126, després del regnat d’Urraca (1109-26), casada amb Alfons I d’Aragó en segones núpcies, Alfons VII (1126-57), fill d’Urraca i de Ramon de Borgonya, encetà la dinastia borgonyona. Alfons VII tornà a dividir Castella i Lleó. Alfons VIII, successor de Sanç III, rebutjà els almohades a Las Navas de Tolosa (1212). Després del regnat d’Enric I (1214-17), Ferran II (1217-52), fill de Berenguera de Castella i d’Alfons IX de Lleó, uní definitivament ambdós regnes (1230) (corona de Castella).