Jofré de Bouillon no acceptà la dignitat, perquè es negava a “portar corona d’or on Crist l’havia portada d’espines”, i s’autodenominà defensor del Sant Sepulcre. Però, en morir aquest l’any següent, el seu germà Balduí I de Jerusalem (1100-18), que era comte d’Edessa, es féu coronar rei. El regne de Jerusalem fou organitzat segons els cànons feudals europeus. N'eren feudataris el comtat d’Edessa (1097), els principats d’Antioquia (1098) i Tiberíades (1100) i el comtat de Trípoli (1109), que aviat es dividiren en centenars de petits territoris feudals. Bé que el rei era elegit pel consell feudal, exercia una autoritat prou estesa a tots els altres reialmes llatins, i comandava les forces militars, exceptuats els ordes militars (templers, hospitalers, teutònics), que s’encarregaven de la defensa fronterera. Després de Balduí I, els reis de Jerusalem foren Balduí II de Jerusalem (1118-31), Folc I (comte Folc V d’Anjou) (1131-43), Balduí III de Jerusalem (1143-62), Amalric I de Jerusalem (1162-74), Balduí IV de Jerusalem (1174-85), Balduí V (1185-86) i Sibil·la I i el seu marit Guiu I de Jerusalem (1186-92). Minat per les lluites entre els croats, el reialme llatí perdé la seva capital, la qual caigué en mans de Saladí el 1187. El 1291 foren perdudes les darreres possessions.