Constituït l’any 1856 recollint l’herència dels sectors més liberals del vell partit republicà de Thomas Jefferson (1792), el seu programa incloïa l’abolició de l’esclavitud i una política aïllacionista i proteccionista. Accedí a la presidència amb A.Lincoln (1861) i l’ocupà posteriorment en diverses ocasions. Sòlidament implantat en els medis industrials i financers, el creixement de la seva ala radical —que reclamava represàlies contra els estats sudistes després de la guerra de Secessió— provocà una escissió temporal dels més moderats (partit liberal republicà, 1872-76). Durant la presidència de Theodore Roosevelt (1901-08), adoptà una política imperialista, però ben aviat tornà a l’aïllacionisme, aconseguí la no-ratificació del tractat de Versalles (1920) i accentuà el seu caràcter nacionalista i purità. Impulsor decidit del desenvolupament industrial, la crisi del 1929 li féu perdre influència i romangué apartat de la presidència des del 1932 fins el 1953-61, amb D.D. Eisenhower.
Guanyà novament les eleccions presidencials amb Richard Nixon (1968 i 1972), però l’escàndol Watergate, que provocà la dimissió d’aquell el 1974, danyà seriosament el prestigi del partit, causà la derrota de Gerald Rudolph Ford el 1976 i donà el poder als demòcrates en l’etapa 1977-81. Les dificultats econòmiques i la feblesa mostrada pels EUA durant la crisi iraniana provocaren, però, una reacció nacionalista i conservadora que, capitalitzada pel Republican Party, es concretà en la victòria de Ronald Wilson Reagan a les eleccions presidencials del 1980 i el 1984. El 1988, el vicepresident d’aquest, George Herbert Bush, guanyà les eleccions, però no poguè retenir el càrrec per la greu crisi econòmica iniciada vers la meitat del seu mandat, i fou derrotat pel demòcrata Bill Clinton (1992). La recuperació de la majoria a les dues cambres del congrés el 1994 contribuí a frenar el programa del govern demòcrata. L’oposició fou liderada al senat per Robert Dole i per Newt Gingrich a la Cambra de Representants. Gingrich, que presentà el seu ‘contracte amb Amèrica’ com a document programàtic del partit, hagué de renunciar a causa de diverses acusacions de corrupció a concórrer a les eleccions de 1996, en les quals Clinton tornà a derrotar els republicans, encapçalats per Dole. En la segona legislatura Clinton, els republicans mantingueren el control de les dues cambres del Congrés.
El novembre de 2000, George W. Bush, fill de l’expresident George H. Bush, s’enfrontà en les eleccions presidencials al demòcrata Al Gore. L’ajustadíssim resultat de la votació, especialment a l’estat de Florida, on es procedí a un minuciós i complicat recompte dels vots sancionat finalment pel Tribunal Suprem, que donà la victòria al candidat república. Bush fou nomenat president dels EUA i Richard Cheney vice-president. Aquest mateix any, la defecció d’un senador disconforme feu perdre als republicans el control de la cambra, bé que el recuperà el 2002. Amb el rerefons dels atemptats de l’onze de setembre del 2001 i l’enderrocament del règim de S. Husayn i l’ocupació de l’Iraq el 2003, els ciutadans nord-americans avalaren l’estratègia presidencial en la lluita antiterrorista en les eleccions del novembre de 2004 i reelegiren Bush amb un marge molt més folgat, mentre conservaven la majoria a la Cambra de Representants i al Senat que perderen, no obstant això, el 2006. En les eleccions presidencials del novembre de 2008 i 2012 els candidats republicans John McCain i Mitt Romney foren derrotats pel demòcrata Barack Obama, respectivament. Els republicans tornaren a ocupar la presidència amb Donald Trump, que guanyà les eleccions el 2016. Tanmateix, tant pel seu missatge com per la seva actuació, Trump suscitava l'oposició de sectors influents del partit.