Envolta completament el nucleoplasma i es constitueix així en membrana nuclear, amb porus de 500 Å de diàmetre. A la superfície més externa del reticle s’adhereixen fortament els ribosomes, fet que diferencia el reticle en dues zones: la rugosa, o ergastoplasma, i la llisa. En la primera hom observa, al microscopi electrònic, uns grànuls que corresponen als ribosomes, i en la segona es presenta el reticle llis. Els ribosomes de la rugosa solen unir-se com fent rosaris, formant així els polisomes. Bé que el gruix de les cavitats és al límit del poder de resolució del microscopi òptic, hom ha constatat mitjançant el de contrast de fases l’existència del reticle in vivo tal com havia estat observat amb el microscopi electrònic. El reticle endoplasmàtic llis és particularment desenvolupat durant el creixement actiu de les cèl·lules. Acompleix la funció de regular i transportar els materials tant endògens com exògens d’un punt a un altre de la cèl·lula. Té enzims per a la síntesi de lípids, i en certes cèl·lules dels vertebrats sintetitzen hormones esteroides. En les seves dues modalitats llisa i rugosa forma un complex sistema laberíntic, que és en continuïtat amb altres tipus d’estructures vesiculomembranoses, com ara les làmines anellades (làmina anellada), a la vegada que continua amb les cisternes de la cara de formació dels dictiosomes. Així mateix poden derivar-ne les vesícules recobertes, els peroxisomes, els vacúols, etc. L’evolució morfològica i funcional del reticle endoplasmàtic al llarg de la síntesi proteica és molt demostrativa i ha estat seguida mitjançant l’autoradiografia. En ocasions, adopta disposicions concèntriques molt remarcables. Els microsomes són fragments del reticle endoplasmàtic rugós i llis obtingut després d’una ultracentrifugació a 100 000 g durant una hora o dues.
m
Biologia