De la influència portuguesa a la influència britànica
El nom prové de Cecil Rhodes, el qual explorà i colonitzà la regió. Habitada inicialment per una població paleolítica d’origen khoikhoi, tingué una notable indústria metal·lúrgica —or i ferro— perfeccionada per noves tècniques aportades per tribus negres bantús al primer mil·lenni dC. Aquests productes, més el vori i els esclaus, foren exportats per mercaders àrabs des del segle IX a través del port de Sofala.
Quan els portuguesos assoliren el control de Sofala al segle XVI, s’assabentaren que el principal regne de l’interior era el dels shones, situat al sud de Rhodèsia (probablement la primera expedició portuguesa cap a l’interior fou la d’Antonio Fernandes). El seu sobirà era anomenat monomotapa i la capital, situada a uns 160 km al nord de l’actual Harare, concentrava el comerç de l’or en tot el territori.
Els shones venien del sud de l’actual Zimbàbue, de la vall del Limpopo, i probablement els monomotapes eren els successors dels antics reis del Gran Zimbàbue, ciutat reial de pedra al sud de Fort Victoria. Els shones emigraren cap al nord, a causa de l’esgotament de les mines de sal, i fundaren un regne a la vall del Zambezi i a l’altiplà rhodesià. El regne monomotapa comercià directament amb els portuguesos de la costa a través dels seus regnes tributaris a la vall baixa del Zambezi, mentre que el dels txangamires i el dels lundes, a l’altra banda del Zambezi, ho feren amb els shones, que actuaven d’intermediaris.
Aquest comerç proporcionà a tot el territori una etapa de prosperitat. D’aquesta època és l’ampliació de Zimbàbue i l’explotació de nombrosos jaciments minerals envoltats de muralles. Gonçalo da Silveira, missioner portuguès, batejà el monomotapa, però el regne no es cristianitzà. El 1629 el monomotapa Mavura es declarà vassall dels portuguesos, quan ja havia perdut el control de la vall baixa del Zambezi. Tot i això, els shones i els seus senyors portuguesos foren reduïts entre el 1693 i el 1695 a una estreta zona entre Tete i Zumbo.
Cap al 1840 els matabeles, un clan zulú, creuaren el Limpopo perseguits pels bòers, i aconsellats pel missioner anglès Robert Moffat crearen un regne entre el Limpopo i el Zambezi, consolidat cap al 1868. Altres clans zulús creuaren el Zambezi i marxaren fins als llacs. Altres encara arribaren a l’Alt Zambezi després d’ésser rebutjats pels matabeles i ocuparen el territori rotse o lozi. Un monarca lozi, Luanika, signà el 1898 la Chartered Company amb els anglesos i el país passà a formar part del que seria Rhodèsia del Nord, on els britànics havien començat a explotar les mines de coure.
Colònia britànica
A la segona meitat del segle XIX aparegué a Sud-àfrica una comunitat urbana i industrial anglosaxona enriquida en l’explotació de les mines, la qual empenyé la colonització de l’interior. Seguint les passes del missioner explorador David Livingstone, el primer ministre del Cap, Cecil John Rhodes, inicià la colonització de Rhodèsia del Sud a través de la British South African Company (BSAC), després de pactar amb els matabeles el 1889.
L’explotació de Rhodèsia del Nord fou encomanada a una companyia subsidiària, l’African Lakes Company, de manera que la BSAC controlava des del Limpopo fins a l’Alt Katanga. El 1895 la resistència matabele fou anorreada per les forces de la Companyia, i el territori, constituït (1911) com a protectorat a partir de la unió dels protectorats de Barotseland-Rhodèsia nordoccidental i Rhodèsia nordoriental, rebé el nom de Rhodèsia del Nord. Els territoris al sud foren declarats el 1891 protectorat britànic i no reberen oficialment el nom de Rhodèsia del Sud fins el 1923, que la metròpoli concedí una autonomia administrativa. L’evolució de les dues Rhodèsies fou molt diferent, car, mentre al sud nombrosos colons —uns 200.000 cap al 1923— s’establiren a les terres millors per a plantar tabac i coparen les competències administratives, comercials i bancàries, al nord no passaren de 70.000 concentrats al voltant de les mines de coure, i es formà una mà d’obra africana fluctuant.
El 1938 fou proposada una federació entre les dues Rhodèsies i Nyassalàndia (actual Malawi), idea rebutjada per la població negra de Rhodèsia del Nord, la qual temia la preponderància dels blancs del sud (informe Bledisloe). Els blancs confiaven que això els alliberaria del control britànic sobre la política africana. Finalment el Govern britànic acceptà el projecte i les tres colònies constituïren la Federació Centreafricana (1953), amb un ampli predomini dels europeus. L’oposició dels africans anà augmentat sobretot des de Nyassalàndia i després des de Rhodèsia del Nord. El 1963 Nyassalàndia abandonà la Federació i poc després ho feu Rhodèsia del Nord, la qual el 1964 esdevingué Zàmbia.
La Rhodèsia independent (1965-79)
Ambdós països obtingueren la independència. La població blanca de Rhodèsia del Sud, però, es negà a compartir el poder amb els africans i declarà unilateralment la independència el 1965. L’Estat que en sorgí adoptà el nom de Rhodèsia, però l’ONU li denegà legitimitat i en demanà el boicot. Dels estats veïns, tan sols Sud-àfrica reconegué Rhodèsia i, quan les colònies portugueses d’Angola i Moçambic s’independitzaren, hi esdevingueren hostils.
La Gran Bretanya i els EUA, per la seva banda, sotmeteren Rhodèsia a sancions comercials persistents. Des de la declaració unilateral d’independència la guerrilla sorgida de la població negra sotmeté el nou Estat a una pressió constant. Al juny del 1979, un sector de la població negra no involucrada en la guerrilla arribà a un acord amb el Govern.
Hom celebrà eleccions de les quals en sorgí un Govern de majoria negra liderat pel bisbe Abel Muzorewa. Tanmateix, l’Estat, ara rebatejat com a Zimbàbue-Rhodèsia, no fou reconegut per l’ONU, i al març del 1980 retornà al domini britànic, altre cop amb el nom de Rhodèsia del Sud que, en esdevenir independent pocs mesos després, adoptà el nom oficial de República de Zimbàbue.