És practicat pels cristians pertanyents a aquest patriarcat (que cal no confondre amb els patriarcats homònims melquita o maronita), estesos a Síria, l’Iraq, el Líban i la Turquia meridional, i pels cristians jacobites del Malabar (Índia) i els seus germans catòlics, que hom anomena malankars. Empra la llengua siríaca, bé que, en la pràctica litúrgica, la utilització de l’àrab hi és molt abundant (i, a l’Índia, el malaialam). Cal remarcar, entre diverses característiques, l’abundor d’anàfores (més de 70) per a la litúrgia eucarística, una oració peculiar, a l’ofici diví, anomenada sedro, així com una gran riquesa de composicions poètiques, etc. Els texts per a l’ofici diví són continguts en el Šḥimō (per als dies de la setmana) i en el Fanqīṯō (per als diumenges de l’any litúrgic i per a les festes dels sants). El ritu siroantioquè té un caràcter humà, espontani, alhora ple de simbolisme i amant de la representació dramàtica.
m
Cristianisme