El 1931 anà a viure amb la seva família a Mallorca, on aprengué el català i es familiaritzà amb la figura i l’obra de Ramon Llull, de les quals es convertí en un dels principals estudiosos. El 1941 fou enviat a servir a l’exèrcit a Birmània (actual Myanmar), on combaté a la Segona Guerra Mundial. Resultat de l’estada fou el seu primer llibre publicat Chinese Triad Societies (1946).
De retorn a la Gran Bretanya, estudià llengües modernes (castellà, francès i català) a la universitat d’Oxford, on es doctorà (1986). Començà a ensenyar-hi l’any 1952, hi fou nomenat Fellow del St. Catherine’s College (1965) i des del 1991 professor emèrit.
Magister de la Maioricensis Schola Lullistica (1957) i redactor anglès, des del mateix any, d’Estudios Lulianos (més tard, Studia Lulliana), publicà un bon nombre de treballs sobre el pensament de Ramon Llull i sobre aspectes estilístics de la seva obra, com ara El microcosmos lul·lià (1961), Ramon Llull y el número primitivo de las dignidades en el “Arte General” (1963) o The Lullian Art of Finding Truth: A Medieval System of Enquiry (1990), els més importants dels quals han estat recollits en català: Estudis sobre Ramon Llull (1956-1978) (1991).
En la seva trajectòria acadèmica també tingué una gran importància la literatura castellana: estudià, d’una banda, el Siglo de Oro, amb estudis, edicions i traduccions a l’anglès de Lope de Vega, Calderón de la Barca i altres autors, i, de l’altra, la poesia llatinoamericana revolucionària, molt especialment Pablo Neruda, les obres més importants del qual traduí a l’anglès i contribuí a difondre al seu país, així com Ernesto Cardenal i altres autors.
Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1966) i membre de l’Acadèmia Britànica (1988), fou president de l’Anglo-Catalan Society (1973-76) i fou guardonat amb els premis Ciutat de Palma (1975) i Catalònia (1991) i amb la Creu de Sant Jordi (1990).