Rosa Leveroni i Valls

(Barcelona, 1 d’abril de 1910 — Cadaqués, Alt Empordà, 4 d’agost de 1985)

Poetessa.

Després d’haver rebut la típica educació que al començament de segle es donava a les filles de la burgesia catalana, del 1930 al 1933 estudià a l’Escola de Bibliotecàries, on tingué com a professor Carles Riba. En sortir-ne, treballà fins el 1939 a la Biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella mateixa remarcà en moltes ocasions la importància del seu pas per l’Escola, on descobrí la poesia i se li despertà la vocació literària. Així, les seves primeres obres públiques foren dues peces teatrals representades en trobades de l’Agrupació de l’Escola de Bibliotecàries i diverses col·laboracions al butlletí d’aquesta mateixa agrupació.

D’altra banda, aquests estudis foren l’inici d’una llarga i fructífera relació amb Riba. Això explica que en prologués el primer llibre (Epigrames i cançons, 1938), una poetització de l’experiència amorosa com a experiència de coneixement d’un mateix i del món en la línia del postsimbolisme. Durant la postguerra, el franquisme truncà les possibilitats de la seva obra. Malgrat tot, es mogué molt activament en la clandestinitat. Publicà a Poesia i fou redactora de la revista Ariel, de la qual fou cofundadora. També fou corresponsal privilegiada del Riba de les Elegies de Bierville i col·laborà en l’edició clandestina d’aquest llibre. Així mateix, participà en diverses tertúlies, certàmens i altres activitats de resistència. El 1952 aparegué el seu segon i darrer llibre de poesia (Presència i record) en un volum que incloïa la reedició del primer. Prologat per Salvador Espriu, Presència i record segueix les línies establertes per Epigrames i cançons i reflexiona sobre com l’home es relaciona amb el seu entorn a través del record.

A més de la poesia conreà l’assaig i la crítica literària, que exercí sobretot a la revista Serra d’Or (“Les imatges marines en la poesia d’Ausiàs March”, 1951; “Maria Novell, recordada”, 1969; “Un epistolari de Carles Riba (1940-42)”, 1973) i la narrativa curta, a Contes (1985) i les narracions L’estranger, L’Horta i Retorn, publicades en diverses antologies. El 1981 l’aplegà tota la seva obra poètica en el volum Poesia. La seva poesia, d’una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia, parteix del mateix Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de “divina simplicitat”.

Poc abans de morir, llegà a la Biblioteca de Catalunya nombrosos manuscrits que permeteren un estudi més ampli de l’autora i l’edició pòstuma de part de la seva obra inèdita. Pòstumament, hom publicà Confessions i quaderns íntims (1997), una selecció de les notes dietarístiques que l’escriptora començà a escriure a divuit anys, algunes de les quals en restaren excloses, i altres textos inèdits han estat editats en l’estudi La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (2004), d’Abraham Mohino. També s’ha editat la correspondència que mantingué amb Palau i Fabre (Epistolari Rosa Leveroni - Josep Palau i Fabre, 1998), la correspondència amb Ferran Soldevila (Cartes d’amor i d’exili, 2010) i la seva traducció, amb correccions de Riba, de La terra erma de T.S. Eliot a la revista Reduccions (1999).

Fou guardonada en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de Londres (1947) per Dotze cançons, en els de París (1948) per Tres poemes, amb la flor natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Cambridge (1956) per Cinc poemes desolats i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982).