Institució comuna a totes les religions, exercida de diverses maneres, forma part de l’activitat social d’un grup. Bé que en un principi no sembla que fos un ofici específic d’una casta, aviat començà a ésser exercit pels reis, caps de tribu o de família (principi de representativitat) i, més tard —per exonerar-se de múltiples responsabilitats—, delegat a persones amb dedicació plena. Això apareix clarament a l’antic Egipte, on les accions sagrades pertanyen teòricament al faraó, bé que a la pràctica eren delegades als sacerdots. La proliferació del politeisme portà encara a una ulterior especificació sacerdotal, no sols pel que fa als cultes i als santuaris, sinó a les funcions (àugurs, sacrificadors, cantors, etc.); tot plegat comportava sovint un complicat aprenentatge de ritus i doctrines, transmissible únicament en el si d’una mateixa família. Això donà origen a les castes i famílies sacerdotals. L’ofici suposava una exigència ritual o consagració diversa de les condicions de puresa exigides a l’individu a l’hora d’acomplir un ritu.
Una altra categoria, igualment primitiva, de sacerdoci prové de la capacitat especial d’alguns individus (guaridor, endeví, fetiller, exorcista, profeta, etc.) i de la possibilitat superior d’entrar en contacte amb la divinitat per mitjà de pràctiques extàtiques i tècniques de possessió (xamanisme) al servei de la comunitat (allunyament d’epidèmies, demanar la pluja, etc.). Més que representar la comunitat davant els déus, representa les forces superiors davant la comunitat. No sempre apareixen clars els límits entre el sacerdoci institucional i el carismàtic (no solament hi ha reis sacerdots amb poders màgics, sinó extàtics integrats en comunitats al servei d’un temple). El primer és transmès per herència i institució; el segon, per iniciació. En les religions institucionals i cultuals és normal el sacerdoci professional, mentre que en les interioritzades desapareix o resta marginal i el seu lloc és ocupat pel misticisme individual (així en l’islam) o eventualment per les diverses formes de monaquisme (com el budisme). Entre els hebreus primitius el sacerdoci professional tampoc no existia —era exercit pels caps de família i més tard pel rei— fins que amb la conquesta de Canaan prengueren els temples cananeus amb els seus sacerdots i, amb la conquesta de Jerusalem, n'adoptaren el temple com a santuari únic. Les diverses famílies sacerdotals (de Moisès, Aaron, Elí, Sadoc, Leví) foren unificades a poc a poc, no pas sense dificultats. Després de l’exili prevalen només la família de Sadoc i la de Leví, sacerdots i levites. Encarregat d’oferir els sacrificis i d’administrar els béns del temple, el sacerdot hebreu no exercia en general cap activitat “pastoral”, reservada als profetes (profetisme) i, més tard, als mestres i doctors de la llei (rabí).
En el cristianisme el sacerdoci és un fenomen molt més complex. No solament Jesús no pertanyia a cap casta sacerdotal, sinó que els texts del Nou Testament donen a entendre que, després de la mort i resurrecció de Crist, queda abolida la institució del temple i, doncs, de l’altar i les víctimes. L'epístola als hebreus (Epístoles) explica amb el simbolisme del sacerdoci l’obra salvadora de Jesucrist, que un cop ressuscitat anul·la tota mitjanceria sacerdotal. El ministeri eclesiàstic no té tampoc cap relació amb el sacerdoci. No fou fins ben entrat el s. II que aparegué un retorn als símbols veterotestamentaris del sacerdoci per explicar la funció dels ministres del culte. Climent d’Alexandria n'inicià una teologia, que prengué cos en la Tradició apostòlica d’Hipòlit (segle III), tema tractat també per Tertul·lià i Eusebi (segle IV). Els teòlegs medievals el definiren com la potestat sobre el cos eucarístic. Enfront de la consolidació del sacerdoci com a estament social, minuciosament definit i jerarquitzat, Luter insistí en el sacerdoci dels fidels (que tot cristià posseeix pel baptisme) i, negant el caràcter sacrificial de l’eucaristia, refusà el sacerdoci ministerial, extern i visible, que el concili de Trento (1562) afirmà instituït per Crist i que el concili II del Vaticà (1962-65) considerà essencialment distint del sacerdoci dels fidels. La teologia actual reprèn amb nous mètodes una hermenèutica sobre el sacerdoci cristià.