Residí sempre a Lesbos, tret d’un període d’exili a Sicília, motivat per les lluites de l’aristocràcia local. Poc coneguda la seva biografia (el suïcidi per l’amor de Faó, amb el salt des de la roca de Lèucada, és una llegenda tardana), la seva producció ha pervingut només en citacions tardanes i en alguns papirs estudiats modernament. Ultra els Epitalamis, estilització delicada de motius populars, escriví els famosos poemes adreçats a noies que convivien amb ella, que descriuen la passió amorosa, a voltes amb una extraordinària precisió en els símptomes físics, i presenten el desig com una potència irracional, una malaltia que colpeix sense defensa. Per primera vegada expressà subtilment les oscil·lacions de l’ànim entre les emocions amargues i les benignes i el caràcter complex de la passió, malèfica i benefactora alhora.
En el context de la societat de Lesbos en què, enfront de la societat masculina, amb les seves preocupacions polítiques i militars, les dones de les classes altes es lliuraven al culte de la bellesa i a la passió amorosa, Safo pogué proclamar la supremacia de la subjectivitat, de la bellesa de l’ésser que hom té a cor, enfront de l’esplendor externa de les coses. La seva poesia es basa sovint en el balanceig entre un present immediat, tangible, objectiu, i un passat o una llunyania inassolible, que susciten el desig i la nostàlgia; altres voltes s’adreça als déus, particularment a Afrodita, amb un gran sentiment de familiaritat. Safo coneix l’orgull de saber-se elegida per escapar a l’anorreament de la mort, gràcies a la poesia, que, d’acord amb la concepció hel·lènica, eternitzarà, en detriment de les seves rivals, els instants del seu amor. La poesia de Safo ha estat incorporada al català per Manuel Balasch.