Sallent

Sallent de Llobregat

Sallent de Llobregat

© Fototeca.cat

Municipi del Bages, a la vall del Llobregat, que travessa el terme de N a S, a partir del congost de Sallent, a l’inici del pla de Bages.

Situació i presentació

El terme és un dels més grans de la comarca. En el seu estat actual, hom pot dir que el terme de Sallent és el resultat de la suma del nucli històric de la vila i els seus agregats de Cabrianes i Sant Ponç amb el terme de Cornet i les antigues quadres o jurisdiccions autònomes de Serraïma i Serra-sanç. El terme limita al N amb Gaià, a l’E amb Avinyó, al S amb Artés, Navarcles i Sant Fruitós de Bages i a l’W amb Santpedor, Castellnou de Bages i Balsareny.

El municipi comprèn una part del sector septentrional del pla de Bages —plans de Cabrianes i de la Sala de Sant Ponç—, el corredor fluvial o vall del Llobregat —del congost de Sallent a la Botjosa—, els alts plans de Serraïma i de Serra-sanç i la vall del riu de Cornet. Diversos accidents orogràfics afaiçonen el paisatge: el Montcogul (594 m) a l’extrem oriental del terme; els serrats del Guix (454 m) i del Xipell (400 m), a l’esquerra del Llobregat; el Cogulló (472 m) i la Costa Gran (468 m) a la dreta del riu, i les serres de Sant Sadurní (570 m) i de Viranes (612 m) al límit amb els municipis d’Avinyó i Gaià, respectivament. A més del Llobregat, drena el territori el riu de Cornet, afluent d’aquell per l’esquerra, que es forma en els vessants ponentins de l’altiplà del Lluçanès dins el terme de Gaià i desguassa al corrent principal dins la mateixa vila de Sallent. Afluents menors del Llobregat, de corrent poc o molt continu, són els torrents de Soldevila i de la Corbatera, a la dreta, i la Riereta, a l’esquerra del riu. La riera de Conangle és el límit NW del terme, com la Riera Gavarresa ho és al SE. Al sud del nucli urbà hi ha l’espai natural de la Corbatera, que inclou un petit aiguamort del Llobregat.

Quant a la vegetació espontània, a l’entorn immediat de la vila es presenta àrida i gairebé nua; en el sector del pla de Bages hi ha conreus, i en els relleus que delimiten el pla hi predominen les brolles i les pinedes, generalment de pi blanc amb clapes d’alzinar. La inversió de temperatures que es dona en el fons de la cubeta bagenca també afavoreix l’aparició d’algunes clapes de roureda.

El terme comprèn, a més de la vila de Sallent, cap administratiu, Cabrianes, les caseries de Serra-sanç, Serraïma, Cornet, Sant Martí i Fucimanya i Cellers de la Serra, el llogaret de Sant Ponç i el barri de la Botjosa. El municipi és travessat per la carretera C-16 d’Abrera a Bellver de Cerdanya, al peu de la qual hi ha la vila de Sallent. A 2 km de Sallent hi ha una carretera comarcal que des de la C-16 mena a Cabrianes i Artés. Al sector S-SE del municipi hi passa l’Eix Transversal.

La població i l’economia

Al principi del segle XVIII la població (sallentins) del municipi se situava en 822 h, mentre que al final d’aquell segle ja se’n comptaven 1.861.

Carrer de Sallent de Llobregat

© C.I.C. - Moià

El 1860 hi havia 4.909 h, i al començament del segle XX la població tan sols era de 4.602 h. L’explotació de les mines, el 1931, provocà un notable increment de la població del municipi, que es concentrà majoritàriament a la Botjosa, on fou construïda la colònia obrera de les Mines. Hi afluïren milers de persones —procedents sobretot del SE de la Península—. El 1940 hi havia 6.920 h, 8.051 h el 1950 i 9.227 h el 1960. A partir d’aquesta data s’inicià una evolució demogràfica recessiva que encara es manté: 7.856 h el 1986, 7.686 h el 1991, 7.362 h el 1996 i 7.088 el 2005. Pel que fa a la població ocupada, el sector principal són els serveis amb el 45,5%, seguits de l’industrial amb 42,7%, la construcció amb el 10,1% i l’agricultura i ramaderia amb l’1,5%.

Les terrasses fluvials del sector central del municipi, els plans de Cabrianes i de la Sala, la vall de Cornet i els altiplans del costat oriental —Serra-sanç i Serraïma— són terres dedicades a conreu. Com per tot el Bages, l’agricultura ha experimentat canvis molt importants, que es manifesten sobretot en l’abandonament de la viticultura, l’increment de la producció cerealística i la proliferació de les activitats agropecuàries, principalment la cria d’aviram i porcs. Els conreus més representatius són el blat de moro, el farratge, les hortalisses i l’oliverar. Les vores dels rius, de les rieres i de la séquia de Manresa són aprofitades per l’agricultura de regadiu dels petits horts familiars.

Les mines de sals potàssiques —silvina i carnal·lita—, que hom descobrí al subsol de Sallent, i les instal·lacions fetes per a llur extracció han estat causa d’una gran transformació del paisatge físic i del panorama humà. Les instal·lacions mineres són situades al S de la vila, a banda i banda del Llobregat, a la Botjosa i el torrent del Solà, al peu respectivament del Cogulló i del turó del Castell. La mina de Sallent començà a ser explotada el 1933, per Potasses Ibèriques, de capital hispanofrancès. El 1970 s’uní a la de Balsareny, en passar a ser propietat de Unión de Explosivos Río Tinto i posteriorment passà a ser propietària Ercros. El maig del 1991 l’Institut Nacional d’Indústria (INI) comprà a Ercros les mines de Sallent-Balsareny, i el 1998 passaren a ser propietat d’Iberpotash. Des de mitjan anys noranta entitats ecologistes i veïnals denunciaren l’acumulació de residus i la contaminació de les aigües associada a l’explotació minera a la muntanya coneguda com el Cogulló, conflicte que donà lloc a un llarg contenciós judicial. L’any 2015 el Tribunal Suprem anul·là definitivament l’autorització ambiental de l’administració catalana, sentència que tanmateix no entrà en vigor fins el juny del 2019.

La tradició industrial de la vila, d’arrels molt profundes i concretada durant diverses centúries en la fabricació de draps de llana, al segle XIX evolucionà cap a l’especialització cotonera de filats i teixits, que va ser la més important fins ben entrat el segle XX. El 1826, el fabricant sallentí Vilaregut instal·là a casa seva (un edifici pertanyent a la família Torres) els primers telers mecànics que funcionaren a Catalunya. Hom destaca també la indústria del Mal Pas (1892) de Manuel Pla, clausurada l’any 1977.Després la indústria sallentina s’ha diversificat, condicionada en part per la mina de potassa. Per tant, el nucli té una base industrial alternativa important, predominantment autòctona. Hi ha tres polígons industrials. El dia destinat a mercat setmanal és el diumenge.

La vila de Sallent

Morfologia urbana

Carrers de Sallent de Llobregat

© C.I.C. - Moià

La vila de Sallent (278 m; 6.479 h el 2006) centra el municipi, i s’estén a banda i banda del Llobregat, aigua amunt del congost de Sallent. Fins a la darreria del segle XIX, el nucli urbà era situat a l’esquerra del Llobregat. L’enderroc de les muralles després de les guerres carlines, la instal·lació de fàbriques a la vora del riu i el pas de la carretera i del ferrocarril de Manresa a Berga motivaren una primera expansió, en forma de raval allargat a l’altra banda del Llobregat. El pont gòtic de la vila, construït al segle XIV i refet diverses vegades, i un altre pont modern al lloc on el riu de Cornet s’aboca al Llobregat comuniquen els dos sectors urbans.

Com a centres d’interès monumental, situats a l’interior del barri vell, cal fer esment de l’anomenada Casa Gran, palau gòtic, de destinació incerta, amb una façana del segle XIV, on hi ha habilitades unes oficines bancàries. Davant seu, l’església de Sant Antoni M. Claret (1967) és una obra de J. Puig Torner i J.M. Esquius, amb decoració escultòrica de J.M. Subirachs. Dedicat també al P. Claret, cal esmentar el monument d’inspiració modernista —projectat per Soler i March i esculpit per Eusebi Arnau—, situat al lloc més vistent de la població. D’aquell mateix arquitecte manresà és obra la Casa Arau, neogòtica. Un altre casal important, més per la seva història que no pas pels valors artístics, és el de la família Torres. També cal esmentar el parc municipal, la construcció del qual fou patrocinada per la Companyia Elèctrica Sallentina, on fou construïda la Biblioteca Popular per la Mancomunitat de Catalunya el 1918.

Les ruïnes del castell de Sallent i de la seva església de Sant Esteve o de Sant Sebastià coronen un turó (370 m) a migdia de la vila i a mà esquerra del Llobregat, que fou històricament l’acròpolis sallentina. Encara que es conserven restes de les muralles, torres i altres construccions del castell, el més destacat de tot el conjunt és l’església romànica, de planta circular, amb tres absis en forma radial. Les referències documentals més antigues són només del 1023, moment en què el castell, que pertanyia a la comtessa Ermessenda, viuda del comte Borrell II de Barcelona, passà a la família Gurb-Queralt; el 1209, Berenguer de Queralt el tornava a la casa comtal. Finalment, el 29 d’agost de 1246, el rei Jaume I cedia el castell i el terme de Sallent—junt amb el proper de Castellnou de Bages— al bisbe de Vic sant Bernat Calbó i als seus successors, en virtut d’una permuta amb el castell de Segart i diverses propietats que el dit bisbe posseïa al Regne de València. Des d’aquest moment i fins a l’extinció de les senyories jurisdiccionals, l’any 1812, els bisbes de Vic foren senyors temporals del castell, vila i territori de Sallent.

Façana principal de l’església parroquial de Santa Maria (Sallent de Llobregat)

© C.I.C. - Moià

No queda res del temple romànic de Santa Maria, esdevingut parròquia de la vila, modificat i engrandit en el curs dels segles, i que a la fi del segle XIX fou substituït per un altre que projectà l’arquitecte sallentí Josep Torres i Argullol (1884-1901). Aquest temple tingué una existència efímera, car fou enderrocat per l’ajuntament revolucionari del 1936; se’n conservà només l’altívol campanar neogòtic. La nova església parroquial és obra de Francesc Folguera, inaugurada el 18 d’agost de 1946.

La cultura i el folklore

Sallent és un municipi amb una destacada vida cultural i esportiva. Els centres amb més tradició són el Centre Catòlic Sallentí (1885), l’Ateneu Català (1890) i la Societat Coral la Nova Harmonia (1924). Entre altres institucions i grups cal destacar el Cercle Literari Sallentí (1980), el Cercle Artístic Sallentí (1980), el Foto Club Sallent (1954), el Sallent Filatèlic (1952), el Foment Arqueològic Excursionista Sallentí (FAES, 1972), la Confraria de la Trenta-sisena i els Amics de les Enramades. Al setembre del 2017 s’inaugurà el teatre Cal Carrera, a l’antiga fàbrica del mateix nom, amb capacitat per a unes 1.200 persones a peu dret i unes 500 assegudes en una graderia telescòpica que permet habilitar la sala per a diferents usos. També hi ha instal·lacions esportives, algunes de les quals pertanyen als clubs esportius, una emissora de ràdio, la Biblioteca Popular Sant Antoni Maria Claret (1918) i l’Institut Arqueològic, d’Història i Ciències Naturals (1980).

A la vila hi ha tres museus. La Casa-Museu Torres Amat conté objectes de la família del bisbe Fèlix Torres Amat, nat a la població, com ara mobles i ornaments dels segles XVIII, XIX i XX i diferents quadres familiars. També destaquen les pintures realitzades entre els anys 1940-43 per Vilarrubias. A la Casa Natal de sant Antoni Maria Claret, un altre dels fills il·lustres de la població, es conserven objectes domèstics i de culte, ornaments personals, mobles, llibres i impresos. El Museu de Sallent conté, entre d’altres, restes arqueològiques del poblat ibèric del Cogulló i peces d’arqueologia industrial.

El segon diumenge de setembre s’escau la festa major. Per Corpus, en la vuitada, es fa la festa de les Enramades, quan els carrers es disfressen amb motius al·lusius a algun tema d’actualitat, a gust dels veïns. Aquesta festa sempre està envoltada d’activitats lúdiques i culturals paral·leles. La tradició d’engalanar els carrers no és documentada fins el 1325, quan els mateixos veïns ornamentaven el seu carrer a base de branques de boix, romaní i pollancre, a més dels ninots plens de palla (els embotits), perquè com diu la dita “si algun any no es pengessin el dilluns següent no seria festa”. El 3 d’agost se celebra la festa de la Invenció del Cos de Sant Esteve o de la Trenta-sisena, en ocasió de la qual la confraria es reuneix al castell. La Trenta-sisena es refereix a una institució anterior al 1300, la qual era composta per trenta-sis consellers de diverses entitats de la vila. El diumenge més proper al 13 de desembre es fa la Fira-Mercat de Santa Llúcia.

Altres indrets del terme

El poble de Cornet s’incorporà a la demarcació municipal de Sallent l’any 1840, és situada a l’extrem NE del terme sallentí. Prop del poble de Cornet hi ha l’esglesiola de Santa Susanna de l’Abellar i els masos de l’Abellar de Baix i l’Abellar de Dalt. A migdia de la vila de sallent es troba el barri de la Botjosa i vora la carretera de Sallent a Artes hi ha el poble de Cabrianes. L’antiga quadra de Serra-sanç s’estén en un altiplà (410 m), al N del cap del municipi, a l’esquerra del Llobregat, entre aquest i el seu afluent el riu de Cornet, a llevant del terme hi ha els llogarets de Serraïma i Fucimanya. En el sector SW es troba el lloc de Sant Ponç i Santa Magdalena de Bell-lloc.

Restes del poblat ibèric del Cogulló (Sallent)

© C.I.C - Moià

Diverses restes arqueològiques són testimoni del poblament remot del terme de Sallent. Al sector de Cornet, s’hi han efectuat troballes d’època neolítica; també, un parell de dòlmens i la balma dels Ossos —cova sepulcral— de la serra de Viranes. Però el vestigi arqueològic més important és el poblat preromà del Cogulló, localitzat al planell superior del turó d’aquest nom.

La història

Data de l’any 955 el primer document conegut que dona notícia de Sallent: és el testament del prevere Sunyer, que llegà a la catedral de Vic unes peces de terra situades ad ipso Sallente —vora el sallent, o saltant, del Llobregat, que donà nom a la població—. En terreny pla i arredossat al serrat del Xipell, a l’esquerra del riu i sota la protecció del castell feudal, va néixer la vila de Sallent. El nucli original devia ésser la sagrera de l’església de Santa Maria —documentada des del segle XI—, filial de la primitiva parròquia de Sant Esteve del castell. Al segle XII i fins ben entrat el segle XIV, Santa Maria i Sant Esteve eren de patronat del monestir de l’Estany, que en nomenava els rectors.