Situació i presentació
El municipi confronta amb els de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat (sobre el veïnat de les Begudes), al N, amb Esplugues de Llobregat i Cornellà de Llobregat, a l’E; al SE el barri de les Planes forma un continu urbà amb Cornellà. Al S-SW limita amb Sant Boi de Llobregat, i a l’W amb Santa Coloma de Cervelló pel curs del Llobregat.
Al terme es distingeixen clarament dos tipus de territori: les terres d’al·luvió (a banda i banda del riu, molt productives agrícolament) i el samontà, més accidentat. Entre ambdues transcorren els camins històrics i una bona part de les vies de comunicació actuals i el canal de reg. Del samontà baixen les rieres que recullen les aigües pluvials; algunes de les de més cabal, com la riera de la Pallissa, són ja fora del terme municipal, però hi aboquen els vessants del NW del terme de Sant Joan; el torrent de la Fontsanta prové de Sant Pere Màrtir i recull les aigües del torrent del Pont Reixat.
Altres cursos torrencials són el torrent de Mataases, el de la Guineu, el d’en Nofre i del Negre, com també el Torrent Fondo. El curs d’algun d’aquests torrents i rieres ha estat alterat per infraestructures i obres d’urbanització. La riera de la Fontsanta i el torrent del Pont Reixat, per exemple, foren canalitzats des de l’autopista AP-2 fins al cementiri de Sant Joan Despí.
Travessen el terme l’esmentada AP-2 (de Barcelona vers Martorell), l’A-2 (que enllaça amb Barcelona per mitjà de les rondes de Dalt i del Litoral) i la carretera local de Cornellà a Sant Feliu de Llobregat, a més de dues línies de ferrocarril; la de la RENFE té estació al nucli urbà, i la dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Barcelona a Manresa i Igualada, només travessa el terme per l’extrem sud. Just per defora del límit del terme amb el de Sant Just Desvern passa l’antiga carretera N-340. La connexió amb altres municipis de la comarca i amb Barcelona fou millorada quan, el 2004, entrà en funcionament el Trambaix.
La població
La població (santjoanencs) a la segona meitat del segle XIV era de 52 focs; el 1718 hi havia 256 h i el 1787, 568. Vers mitjan segle XIX hi havia prop de 600 h, i el 1900 n’eren 1.171 h.
Vista dels estudis de TV3 i del nucli de d’habitatges construïts al seu voltant
© Fototeca.cat
Al tombant de segle hi hagué indicis d’una primera onada immigratòria procedent de València i Tarragona. És a la segona meitat del segle XX, però, que tingueren lloc les aportacions demogràfiques més importants, provinents principalment del sud peninsular; una de les més destacades és la de Montilla. Mentre que entre el 1900 i el 1950 la població es duplicà, en els vint-i-cinc anys següents es multiplicà per deu, passant de 2.274 h el 1950 a 23.862 h el 1975. El creixement d’aquests anys fou el més alt de la comarca. L’augment més fort es produí, però, al decenni dels seixanta (de 4.771 h a 16.055 h). Aquest creixement provocà inicialment greus dèficits urbans i d’equipament. En la dècada dels vuitanta la població experimentà una lleugera davallada, peò es recuperà al llarg dels anys noranta, tal com indiquen els registres demogràfics: 25.309 h el 1981, 24.977 el 1991 i 28.772 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 31.162 h.
L’economia
La dedicació tradicional ha estat l’agricultura. De sempre, les freqüents inundacions del riu han augmentat la fertilitat de la terra, i alhora han produït calamitats diverses. Fins a la primeria del segle XIX, abans d’inaugurar-se el canal de la Infanta, la producció agrícola era basada en els cereals. A partir del 1820, a la zona de regadiu s’iniciaren altres tipus de conreus i, des de mitjan segle XX, grans plantacions d’arbres fruiters, que originaren una modernització de les tècniques agrícoles tradicionals. Com a activitats complementàries hi havia l’explotació ramadera i la pesca al Llobregat, activitat que fou curosament regulada al segle XV. Fins al decenni dels seixanta, l’economia fou eminentment agrària. Posteriorment, l’agricultura de regadiu va anar retrocedint, però encara manté certa importància. És proveïda per dos canals de reg, el de la Infanta, inaugurat el 1819, que rega les terres de l’esquerra del riu, i el de la Dreta del Llobregat, del 1855, que malgrat que és fora del terme de Sant Joan Despí rega les terres del municipi situades a l’altra banda del riu. Un percentatge molt alt dels conreus és ocupat per fruiters (pereres i pomeres sobretot); la resta, per hortalisses i llegums.
El Llobregat ha canviat el seu curs al llarg del temps. Si abans permetia la pesca i el bany, el riu s’ha embrutat i contaminat per causa dels residus industrials que s’hi aboquen. Precisament dins el terme de Sant Joan Despí hi ha les instal·lacions de l’empresa pública SOGEMASA per a la depuració de les aigües superficials del Llobregat que han d’abastar Barcelona i altres poblacions del seu entorn.
Les aigües subterrànies eren abundants i potables, i abastaven la població amb fonts i pous fins que es féu la conducció d’aigua potable, obra aprovada el 1933. Al carrer hi havia la font del Be (referència al xai de sant Joan Baptista que la presidia), la de les Ties, la de les Begudes i la de la Plaça. Als afores hi havia la Fontsanta. Totes han estat retirades. Hi ha alguns pous que s’aprofiten industrialment.
L’origen de la industrialització de Sant Joan Despí és vinculat a l’aprofitament, des de la primeria del segle XIX, de la força motriu del salt de l’Erasme del canal de la Infanta. Aquest salt alimentà un molí que s’especialitzà en el tractament del campetx, activitat probablement lligada a d’altres del conegut fabricant d’indianes Erasme de Gònima, propietari d’una heretat dins el terme veí de Sant Feliu de Llobregat. Posteriorment al lloc del molí s’hi instal·là una fàbrica de cartó. A part això i alguna iniciativa tèxtil aïllada, la indústria no s’implantà pràcticament fins al decenni dels seixanta, que es construí el polígon de la Fontsanta, on s’han anat establint diferents empreses. Tanmateix, amb anterioritat, ja es deixà sentir la influència de la industrialització de Cornellà i altres pobles veïns, on acudia a treballar gent de Sant Joan Despí. Els principals sectors industrials són el metal·lúrgic, l’alimentari (amb l’empresa Gallina Blanca i el seu grup), el químic, la construcció i les arts gràfiques.
El sector de serveis va rebre un impuls a partir de la dècada del 1980 i sobretot els anys noranta. En el polígon de Sant Joan Despí es troben els estudis de Televisió de Catalunya. Els dilluns hi ha mercat al nucli antic i els dijous al barri de les Planes. A més, la indústria, el comerç i els serveis locals tenen un punt de trobada a la Firadespí, a l’octubre. El municipi disposa de serveis d’atenció mèdica i l’Hospital Comarcal Moisès Broggi, inaugurat el 2010, i de centres educatius fins al batxillerat i la formació professional.
El poble de Sant Joan Despí
Morfologia urbana
El poble de Sant Joan Despí (10 m d’altitud) és situat a llevant de la carretera de Cornellà a Sant Feliu de Llobregat. El nucli antic de Sant Joan és format per l’església parroquial, l’antiga capella del Bonviatge (hi discorria l’antic camí ral de Barcelona a Madrid) i algunes edificacions properes, que antigament eren espaiades entre patis i horts, ja que la major part del poblament del terme residia en masies disseminades. És a partir del segle XIX que comença a prendre cos l’estructura de trama urbana. El nucli urbà s’estén al llarg de la carretera de Cervelló a Sant Feliu de Llobregat (antic camí ral). El creixement demogràfic de les darreres dècades del segle XX l’ha conduït a una ampliació del seu nucli urbà, amb l’aparició de nous barris que formen una conurbació amb Cornellà, Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló i Sant Feliu de Llobregat.
L’església parroquial de Sant Joan Baptista, documentada per primer cop el 1002, va ser reformada i engrandida durant el segle XVI. En aquest segle i els següents hi ha documentades diverses capelles dedicades a santa Magdalena, al Roser, al Remei, a sant Roc, etc.; aquesta església seguia encara la tradició gòtica (se’n conserven dues claus de volta a l’hort parroquial). El 1851 començaren les obres per a edificar una nova església que substituís l’anterior, molt perjudicada per les riuades. Beneïda el 1857, era de tipus neoclàssic. El 1936 fou incendiada i enderrocada; només se’n salvà el campanar, que data del 1781. L’edifici actual, començat el 1939, va ser beneït el 1943. Obra de l’arquitecte Josep M. Ayxelà i Tarrats, la direcció artística fou encarregada a Josep M. Jujol. De tres naus capçades per tres absis, se’n destaca la capella del Santíssim, la de Montserrat i diverses trones i rosasses, obres realitzades per l’arquitecte Josep M. Jujol. De l’església anterior es conserva la làpida sepulcral gòtica del prevere Pere de Romaní, datada el 1259, i és versemblant que una de les dues talles romàniques que es conserven a Sant Joan Despí, en mans de particulars, procedeixi també de l’església parroquial.
Davant la parròquia hi ha la capella de Santa Maria del Bonviatge, documentada el 1262. Tenia instituïts dos beneficis. La capella és gòtica, de planta rectangular, coberta amb embigat sobre arcs de diafragma. És probable que en procedeixi, bé que no és confirmat, una talla romànica de la Mare de Déu, del segle XII, o de la primeria del XIII, que es conserva en una casa particular de la població. La Verge hi és representada asseguda, amb el Nen sobre el genoll esquerre; conserva restes de policromia i té la part inferior danyada pel foc, ja que la talla fou rescatada d’un incendi.
A la primeria del segle XX, Sant Joan Despí era un lloc d’estiueig molt freqüentat pels barcelonins. La residència estival s’agrupà especialment als actuals carrers de les Torres i de Francesc Macià. Aleshores es construí el magnífic edifici modernista de la Torre de la Creu (1913), obra de Josep M. Jujol. Aquest edifici, també conegut pel nom de la Torre dels Ous, és una de les obres més representatives d’aquest arquitecte. La planta, que és formada per la intersecció de diversos cilindres, es tradueix en alçada en una modulació volumètrica molt rica. A partir d’aquesta data, Jujol, que fou arquitecte municipal de Sant Joan Despí, hi realitzà altres obres, entre les quals les més importants són les reformes de Can Negre (entre el 1915 i el 1930), de la Casa Rovira (1926), de la Torre Serra Xaus (1921) i la construcció de la pròpia Casa Jujol (1932). El 1943 intervingué en la decoració interior de la parròquia.
Altres edificis d’interès al cap de municipi són l’edifici de l’ajuntament, el mas de Can Maluquer, l’edifici del Foment Cultural i Artístic, les cases Auriga, la Torre Comas, l’edifici de la fàbrica de cartó i també el mercat, obra de vers el 1930 de Cèsar Martinell.
La cultura i el folklore
De les entitats cíviques històriques cal destacar l’Ateneu Instructiu (1882), que poc després de la seva fundació creà una escola que ha perdurat fins avui. Entorn de dos cafès del tombant de segle, es consolidaren dues entitats associatives, el Centre i el Foment Cultural i Artístic (amb una sala d’actes rehabilitada), de les quals només la darrera va perdurar després de la guerra. Hi ha moltes altres associacions i entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar per la seva tradició la Societat Coral de Flora (1863), l’Esbart Dansaire de Sant Joan Despí (1943) o el Grup d’Esplai el Castanyot (1969), i entre les esportives la Unió Esportiva de Sant Joan Despí (1906) i el Club Handbol Sant Joan Despí (1956).
Entre els equipaments culturals que gaudeix la població cal esmentar la biblioteca Miquel Martí i Pol i l’Auditori i el Centre d’Empreses. Hi ha també diversos centres cívics (Sant Pancraç, Les Planes, Pla del Vent). Cal mencionar també l’Escola de Música Enric Granados, l’Arxiu Municipal, el Centre Municipal Martí i Pol, la masia de Ca l’Armand i el Centre Jujol-Can Negre (a Can Negre, que va ser restaurat), on el 1992 s’inaugurà un museu dedicat especialment a la figura i l’obra de l’arquitecte Jujol.
De publicacions periòdiques, el “Butlletí d’Acampada”, aparegué el 1934 amb motiu de l’aplec de la Federació de Joves Cristians de Catalunya; de la revista “Perfil” es van editar 45 números en vuit anys (de l’agost del 1957 al desembre del 1965); i “La Font del Be” es va publicar durant cinc anys (de l’abril del 1979 al desembre del 1984). Entre les diverses festivitats de Sant Joan Despí cal esmentar un concurs exposició de pessebres (des del 1957) a la capella de Santa Maria del Bonviatge i també la tradicional representació dels Pastorets, per les festes de Nadal. El 1984 es va recuperar la festa dels Tres Tombs després de 20 anys que no es feia, que se celebra al gener. Una altra festa recuperada és el Carnestoltes (1983). Per Pasqua s’organitzen les caramelles. La festa major se celebra al juny amb una trobada de gegants (Joan Pi i Pomereta), ball de diables i la figura del Drac des del 1989.
Altres indrets del terme
A partir sobretot de la dècada del 1950, al nucli urbà de Sant Joan Despí es van afegir nous barris perifèrics, desvinculats del centre, com la Mossota, el Residencial Sant Joan, el raval de les Begudes (a la carretera de Sant Feliu de Llobregat), que probablement es formà com a punt d’aturada de viatgers, les Planes i el del Pla del Vent-Torreblanca. El barri de les Planes és al SE del terme municipal, formant un continu urbà amb Cornellà de Llobregat, la divisòria amb el qual passa per l’avinguda de les Flors i pel carrer dels Cirerers. Separat gairebé un quilòmetre del centre de Sant Joan, va ser construït en terres de secà al voltant d’una senzilla urbanització que ja existia abans del 1950. Sofrí la màxima edificació al decenni dels seixanta i la primeria dels setanta. Al veïnat, que un temps rebé el nom de Poble Nou, hi ha la parròquia de la Mare de Déu del Carme, que hi fou edificada vers el 1970.
El barri del Pla del Vent-Torreblanca és a la part de tramuntana, entre l’antiga carretera N-340 (ja en terme de Sant Just) i el traçat de l’autopista. El Pla del Vent va ser començat a urbanitzar a la meitat del decenni del 1950 com a zona de segona residència i esdevingué aviat residència permanent. L’actuació residencial de la Torreblanca ha ocupat un sector situat entre els vessants de ponent del Pla del Vent, quedant delimitada per les principals vies de comunicació. Aquesta urbanització es troba prop del parc de la Torreblanca, que forma part també dels termes de Sant Just Desvern i de Sant Feliu de Llobregat, antiga propietat dels marquesos de Monistrol, i que constitueix un espai públic privilegiat. Al barri hi ha una capella dedicada a santa Maria construïda vers el 1970.
És d’urbanització i construcció posterior la zona que hi ha entre el camí del Mig i el canal, prop del Maset i Can Po Cardona. En el polígon de Sant Joan Despí, prop dels estudis de TV3, s’ha construït també un nucli d’habitatges. A més, el municipi acull la ciutat esportiva del Futbol Club Barcelona, inaugurada el 2006.
Una bona part de les masies que es conserven són situades en el camí del Mig i en la carretera de Cornellà a Sant Feliu. La majoria foren modificades i enriquides a partir de mitjan segle XVIII. Les més significatives del camí del Mig, en direcció a Sant Feliu, són el Maset, d’origen medieval amb torretes als angles, que conserva diversos arcs de mig punt i una finestra renaixentista; Can Po Cardona, amb uns interessants esgrafiats; Cal Pau Torrents, on, al final del segle XVII, el botànic Jaume Salvador i Pedrol instal·là el primer jardí botànic del Principat; Ca l’Alerm, Cal Pau Ventura, Cal Rei, Cal Tous, Cal Felip, amb una torre circular d’origen medieval, Can Roldan, i Can Codina. A la carretera de Sant Feliu, anomenada també carrer Major, hi ha Can Quel (abans anomenada Can Cardona de la Creu), amb senzills esgrafiats, i ha desaparegut Can Canalies, que tenia finestrals gòtics. Altres masos del terme són Can Santdiumenge, Can Serra, Can Tries de Bes, Can Cases, tots ells al carrer Major, Can Maluquer i Can Tosquets.
Dins el terme municipal hi havia hagut les capelles de Santa Oliva i de Sant Martí. El lloc de Santa Oliva és documentat el 1196 i la capella el 1587, situada en les terres de Gaspar Montaner. La de Sant Martí de l’Erm és esmentada el 1139 amb aquest nom; era entre el torrent de la Fontsanta i el de Reixac (avui del Pont Reixat). Als segles XVI, XVII i XVIII hi havia hagut ermitans.
La història
Les referències del poblament més antic del terme de Sant Joan Despí pertanyen a la cultura dels sepulcres de fossa, dins el període neolític. Es trobà un d’aquests sepulcres entre el camí ral i la via del tren; prop d’on hi havia hagut la Creu d’en Muntaner es trobà un fons de cabana de l’edat del bronze amb ceràmica i sílex. Altres troballes són un paviment d’ opus signinum a l’acabament del carrer de Jacint Verdaguer, al tallat de la via del tren, i nombrosos bocins de ceràmica al Pla del Vent.
La menció documental més antiga, del 997, cita el lloc de Miçano o Miçà, que correspon a un antropònim romà més un sufix de pertinença. Es tracta, probablement, d’una antiga vil·la que prengué el nom del fundador. Altres cops els documents medievals esmenten el Vico Miziano. Més endavant s’alterna aquesta denominació amb la de Sant Joan de Miçà, Sant Joan de Llobregat i Sant Joan Despí (el 1088 ja apareix Sant Joan de Pino). Durant els anys de la guerra civil, des del 1937, es canvià la denominació tradicional del municipi, Sant Joan Despí, per la del Pi de Llobregat.
Durant tota l’edat mitjana el terme de la parròquia de Sant Joan Despí depengué de la jurisdicció reial, per tal com era considerat lloc forà dins el territori de Barcelona. Fins al segle XIV era inclòs en les Franqueses del Llobregat. Hi tenien béns, i n’exercien la senyoria, el monestir de Sant Cugat del Vallès, la seu de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona i algun altre senyor territorial.
La primera referència de l’església parroquial de Sant Joan Baptista data del 1002. L’any 1009, el bisbe Eci disposà que la parròquia passés a dependre d’aquesta canònica. En un document del 1010 consten dues advocacions, la de sant Sadurní i la de sant Joan, de les quals només ha perdurat la darrera. El 1157 és consignat que el rector de Sant Joan Despí havia de ser el paborde del mes d’octubre de la catedral de Barcelona. A partir del 1859 la provisió de rector es féu per concurs. Fins el 1523, que l’església de Sant Feliu de Llobregat fou erigida en parròquia independent, el seu terme estigué repartit entre les parròquies de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern.