L’edifici
L’església actual respon a una obra tardana, de transició del romànic al gòtic, amb una notable portalada gòtica i un bonic campanar afegit al segle XVI. Els elements romànics més importants són un crucifix de pedra que es troba encastat al costat oest de l’atri, obert sota el campanar de l’església, una pica baptismal i les magnífiques restes d’un Crist. Probablement l’emplaçament original del crucifix era el timpà de la portada, com a Sant Pèir d’Escunhau. Es tracta d’una creu llatina que mostra Crist clavat en actitud triomfal i amb un marcat hieratisme. Malgrat les mutilacions que ha sofert, hi ha indicis que el cap era coronat. Els braços, en posició horitzontal, formen un angle a l’alçada dels colzes, i en conjunt dibuixen una ziga-zaga. Té les mans obertes, amb els dits ben dibuixats, mentre que els quatre claus pràcticament no s’aprecien. Les representacions en pedra de la Crucifixió són poc freqüents al Principat durant l’època romànica. En aquest cas, malgrat les formes arcaïtzants, que en l’escultura aranesa en pedra perduren fins ben entrat el segle XIII, la datació gira al voltant de la segona meitat del segle XII o l’inici del segle XIII. La pica baptismal, feta de marbre gris, té un vas troncocònic sostingut per un peu cilíndric i un basament que no corresponen als originals. El vas presenta uns elements ornamentals esculpits en baix relleu, semblants als d’altres piques araneses, inspirats en motius mossàrabs, però la seva execució és aquí molt acurada. Té tres zones de decoració, separades per una cinta llisa; a la part superior hi ha una tija que es cargola i de la qual en surten de secundàries acompanyades de fulles; la franja inferior presenta uns semicercles que s’entrecreuen i, per sota, sobresurten unes semiesferes. La datació s’ha establert entre el segle XII i la primera meitat del segle XIII. Finalment, procedent de la veïna església de Santa Maria de Mijaran, es conserva el cap i el tors d’un Crist de talla sobre fusta, policromat, considerat com una de les peces més importants del nostre art romànic. Segons es creu, les seves dimensions ultrapassaven els dos metres i devia formar part d’un monumental davallament, per desgràcia destruït. Per les seves característiques —les trenes tallades en ziga-zaga, idèntiques a les dels Crists d’Erill i Mur, la superfície plana del pit, amb les incisions de l’estèrnum, les costelles i dos petits mugrons— és una peça que correspon al taller d’Erill. Tot el treball mostra una gran qualitat, però destaca el cap, amb el rostre de formes anguloses, i la barba, que forma tres cargols per banda, i el bigoti, delicadament esculturats mitjançant unes ratlles fines. Es pot datar al segle XII i es considera que la va realitzar el Mestre d’Erill mateix.
La història
A l’església de Sancti Michaeli de Veila, l’any 1313 es van reunir els prohoms de la parròquia per jurar fidelitat al rei Jaume II. Les mencions més tardanes no aporten res de nou a la història de l’edifici.