Situació
L’església parroquial de Sant Miquèu es dreça a laplaça d’Era Glèsia, estesa al costat de la carretera del port de la Bonaigua, entre la Garona i el Riu Nere, al sud-est de la població, on esdevé el nucli i centre neuràlgic de la vila.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH196303. (FJM-AMB)
Església
Crist, clavat en creu, esculpit en un bloc de pedra encastat al costat de ponent de l’atri, obert sota el campanar de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Al costat de ponent de l’atri, obert sota el campanar, hi ha encastat un bloc de pedra, possiblement un timpà, que té esculpit, en relleu, un Crist clavat a la creu, el qual, per les seves característiques, espot relacionar amb les majestats nues tallades en fusta.
Aquest Crist penja, en actitud triomfal, d’una creu llatina llisa, el pal longitudinal de la qual, amb el subpedani inclòs, fa 65 cm, mentre que el travesser és de 55 cm. L’amplada del pal longitudinal és de 9 cm i la del travesser de 10; el Crist ateny uns 50 × 47 cm.
Malauradament, aquesta imatge ha sofert importants mutilacions que li afecten el cap, l’abdomen i les cames, els quals només resten perfilats, sense mostrar cap detall anatòmic.
Malgrat tot, atenint-nos al perfil del cap, aquest sembla que anava cofat amb corona. El pit, més aviat esquifit, mostra els pectorals lleugerament esculpits, però amb el costellam ben marcat. No resta pràcticament cap indici del perizoni o tovallola, que cal endevinar i que s’estenia, pel que sembla, de la cintura fins als genolls. Les cames, tot i que són trossejades, s’allargassen paral·leles fins als peus, els quals, bo i separats, troben suport en un relleix força pronunciat, que determina l’acabament de l’escultura.
Els braços, els manté en posició horitzontal, però no rectilínia, per tal com el braç forma un angle, encara que força obert, amb l’avantbraç. Les mans, ben desenvolupades, són obertes i mostren els dits ben diferenciats. Els claus, en nombre de quatre, amb prou feines són perceptibles.
Cal notar que el braç, l’avantbraç amb l’acabament de lamà, i l’espatlla d’un costat formen amb els mateixos elements de l’altre costat una línia en ziga-zaga força simètrica, fet que també es dóna en algunes talles de fusta, com al Crist d’una de les majestats de Taüll (Rafael Bastardes: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Art estudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, Barcelona 1978, pàg. 268). (FJM-AMB)
El mal estat de conservació en què es troba aquesta peça no permet una valoració profunda dels seus elements formals i iconogràfics. Els trets del rostre estan totalment esborrats i les tres quartes parts del cos estan molt malmeses.
Crist apareix clavat a la creu —de tipus llatí i braços rectangulars— amb quatre claus. Segurament duia corona reial—com correspon a un Crist d’aquestes característiques(*)— i perizoni. Té els palmells oberts, i els braços en posició horitzontal, però lleugerament flexionats a l’altura del colze; els peus descansen sobre un subpedani, amb forma de piràmide truncada. Segons Trens (vegeu referència nota 1), el subpedani no es fa constar fins que s’imposa la crucifixió de tres claus, és a dir, als voltants del segon quart del segle XIII. Es pot observar que hi ha un intent de representació anatòmica: les costelles estan lleugerament marcades.
Segons Thoby(*), les primeres representacions de la crucifixió es remuntarien als segles IV o V; Yarza(*) assenyala que la primera representació d’aquest tema a la Península Ibèrica és la del Beatus de Liébana, d’altra banda una de les més riques, iconogràficament parlant.
A Catalunya es conserven moltes crucifixions del segle XII en fusta; hi ha, principalment, dues modalitats: les majestats vestides i les majestats nues(*). La de Vielha, malgrat que ha estat esculpida en pedra, correspon, per les seves característiques formals, a la segona modalitat. Les representacions en pedra de la crucifixió són poc freqüents al Principat durant el període romànic; podem citar com a paral·lels més pròxims les de Sant Pèir d’Escunhau i Sant Martin de Gausac, a la Vall d’Aran; també apareix a la portada de Siurana i en un capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany; Puig i Cadafalch(*) cita com a exemple de fora del Principat la de Sant Gil de Provença. És possible que en el cas concret de la Vall d’Aran hi hagi hagut una influència de les talles de fusta (crucifixió de Salardú, Crist de Mijaran). Tanmateix, aquest exemple, així com els de Gausac i Escunhau, és més arcaïtzant i presenta una major rusticitat d’execució que no pas les talles que s’han conservat de la Vall d’Aran. El Crist en pedra de Vielha és molt majestàtic i conserva encara un gran hieratisme que les peces de fusta han perdut per substituir-lo per un major realisme.
És molt possible que l’emplaçament originari d’aquesta crucifixió fos el timpà de la portada i que quan es va fer la nova, ja dins el corrent gòtic, aquesta fos desplaçada a un lloc secundari. Vegem que a Escunhau i a Siurana la crucifixió és el tema principal de la portada.
És difícil donar una cronologia aproximada per a aquesta peça, atès el mal estat en què es conserva; tanmateix, hem de tenir en compte que l’escultura en pedra aranesa es caracteritza per la pervivència d’unes formes i d’uns temes iconogràfics evidentment arcaitzants que perduren fins ben entrat el segle XIII. Per tant, el fet que s’utilitzi la fórmula dels quatre claus, i que encara es mantingui una forma marcadament hieràtica, no ha d’implicar forçosament una data avançada. Podem datar-la a la segona meitat del segle XII o, fins i tot, dins els primers anys del XIII. (EBC)
Pica
Pica baptismal romànica de l’església, peça d’acurada confecció, on, a més, apareixen uns elements esculpits en baix relleu, consistents en motius vegetals i geomètrics, amb l’additament d’hemisferes.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Calc d’un fragment de l’ornamentació que decora la pica baptismal de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Dins l’església es conserva una pica baptismal romànica, feta amb marbre gris, la qual mostra uns elements ornamentals que ja hem vist esculpits en d’altres piques araneses, però que, en aquest cas, ressalten i sobresurten per la seva execució acurada.
Es tracta d’una peça composta per un vas troncocònic de 43 cm d’alçada i delimitat per uns diàmetres de 72 i 57 cm, que és sostingut per un peu cilíndric de 46 cm d’alçada, molt més prim (29 cm de diàmetre), fonamentat per una base circular de 13 cm d’alçada i 96 cm de diàmetre.
Tret del vas o contenidor, que mostra una ornamentació feta en baix relleu, les altres parts són totalment llises, sense cap mena d’esbós decoratiu.
La pica pròpiament dita és, doncs, solcada per tres filets, dos dels quals situats als extrems i un al centre, de tal manera que el vas resta dividit en dos registres ben definits. El superior és abraçat per una tija ondulada, de cadascuna de les corbes de la qual sorgeixen uns brots secundaris que es cargolen vers l’interior, en forma d’espiral, formant parelles oposades. Al punt on s’uneixen els brots amb la tija principal, hi ha unes fulles arrodonides, a manera de folíols, que són completades per unes altres de més llargues i lanceolades, que sorgeixen a la meitat de cada brot, just quan aquest inicia l’espiral.
El registre inferior és envoltat per un seguit d’arquets semicirculars sobreposats, sota els quals, immediatament després del darrer filet, encara apareixen una sèrie d’hemisferes que circueixen inferiorment la peça.
A diferència d’altres piques de la Vall, aquesta ha estat esculpida d’una manera més acurada i destra, cosa que es tradueix en unes formes més pulcres i ben definides, realitzades, sens dubte, per mans expertes, les quals saberen treure profit del motiu mossàrab en què s’inspira l’ornamentació. (FJM-AMB)
El basament i el suport no pertanyen a la peça original; per tant, no podem saber amb certesa com eren aquestes dues parts i quines mides tenien. Creiem, però, que la tipologia de la pica devia ésser similar a les de moltes altres de la Vall d’Aran, com, per exemple, les de Betlan i Montcorbau. Tanmateix, la forma de la pica pròpiament dita és una mica diferent de les d’aquelles; tendeix a una forma troncocònica.
Podem dividir la pica, a partir de l’ornamentació, en tres zones. A la part inferior del cup hi ha unes hemisferes similars a les que apareixen a les piques baptismals de les esglésies de Sant Esteve de Montcorbau, Unha, Vilac, Arties i Aubert, per citar-ne només unes quantes.
La cara exterior és dividida per una línia que forma dues franges. La superior és decorada amb un motiu vegetal molt semblant al que hi ha a la pica baptismal de Sant Esteve de Montcorbau i a la de Sant Pere de Betlan, encara que aquí presenta una major estilització. Normalment, les piques que es conserven a la Vall d’Aran presenten un tipus de decoració semblant: motius vegetals generats per una línia corba, a partir de la qual surten unes tiges secundàries acabades en fulles. Són temes de tradició oriental i que durant el període romànic gaudeixen d’una gran expansió; els trobem, sobretot, decorant els muntants dels frontals d’altar d’aquest període.
La franja inferior presenta un tema ornamental de tipus geomètric a base de semicercles que s’encreuen. Aquest motiu reapareix a la pica baptismal de Sant Pèir d’Escunhau, encara que en aquesta els cercles inscriuen un element floral. També el trobem a dues portades de la Seu Vella de Lleida.
Pel que fa a la datació d’aquesta peça, Sarrate i Forga (Sarrate i Forga: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975) dóna una cronologia del segle XII i assenyala que es tracta potser de la peça escultòrica de la Vall d’Aran que s’aproxima més a la manera de fer de la resta del Principat per la seva decoració estilitzada i elegant. Nosaltres creiem, però, que pot tractar-se d’una data més tardana, atès que la presència d’un dels motius que decoren aquesta pica a la Seu Vella de Lleida ens dóna una cronologia de la primera meitat del segle XIII. (EBC)