L’edifici
És una construcció força interessant i en un estat de conservació excel·lent que consta d’una sola nau, alta i estreta, capçada a l’est per un absis gairebé rectangular i dues capelles quadrangulars. Aquesta disposició forma una capçalera trevolada que dona al temple una planta de creu llatina. L’absis i les capelles tenen una volta de canó de mig punt; la coberta actual de la nau respon a una restauració del temple feta entre els anys 1959 i 1962 en què es va substituir la volta romànica per una coberta feta amb formigó, a imitació de la d’encavallades de fusta més primitiva que tenia el temple. La comunicació de l’absis i les capelles amb la nau es fa per mitjà de sengles arcs de ferradura sostinguts per columnes de fust cilíndric; alguns dels elements de les arcades de comunicació no són originals perquè aquestes van ser completades durant la restauració.
Il·luminen l’absis dues finestres de forma espitllerada, amb una sola esqueixada que s’eixampla cap endins i un arquet de mig punt aparellat amb lloses petites. Una altra finestra, de característiques semblants, s’obre al tram del mur sud de la capella, coronada en aquest cas per un bloc monolític rectangular. La nau s’il·lumina a través de tres finestres obertes a la part alta del mur sud, una d’època moderna i les altres dues d’època romànica, corresponents a una reforma del segle XII. La resta de les finestres també són modernes.
L’entrada al temple es fa a través de dues portes: l’una, moderna, situada al mur sud, al costat d’on s’obria la portada primitiva, i l’altra, romànica, oberta a l’oest. Aquesta darrera portada s’estructura a partir d’un arc de mig punt d’amples dovelles, emmarcat per una senzilla arquivolta a manera de guardapols; a causa de la pedra sorrenca amb què es va bastir, el portal ens ha arribat molt erosionat. Sobre aquesta façana s’alça el campanar, de cadireta i de dues obertures.
Els murs, mancats de decoració, tenen l’aparell força irregular, resultat de les diverses etapes constructives o reformes que ha tingut l’edifici. El conjunt respon, fonamentalment, a dues fases constructives, al marge de les reformes modernes. La més antiga cal situar-la al final del segle X i correspon a l’estructura principal del temple. Al final del segle XII o bé al principi del segle XIII, potser perquè l’edifici s’havia deteriorat, es van regruixar els murs dels peus de la nau i es va refer la façana principal, on s’obrí un nou portal; també es va substituir la coberta d’encavallades primitiva de la nau per una de mig punt de pedra, es van sobrealçar els murs i es van obrir les finestres altes de la paret sud ja esmentades. Altres reformes realitzades en època moderna, a més de la tasca de restauració dels anys 1959 i 1962, van donar a l’església l’aspecte que conserva actualment.
La història
Situada en l’antic comtat de Berga i dins els límits del bisbat d’Urgell, l’església depenia des del seu origen del monestir de Santa Maria de Ripoll, amb la categoria de parròquia, com a resultat d’una donació del comte Guifre i de la comtessa Guinedilda de l’any 888. No se’n coneix la data de consagració, però sembla segur que ja era consagrada abans del 888. El lloc d’Obiols fou escollit per a la repoblació de les terres berguedanes i per a defensa del territori. Això podria justificar l’existència de forats al mur nord de l’església, que devien servir per a mantenir una estructura de defensa. Al llarg del segles X i XI abunden les notícies documentals de Sant Vicenç, i la seva categoria de parròquia va continuar durant tota l’edat mitjana.