Sant Vicenç d’Obiols (Avià)

Situació

L’església és situada dalt d’una plataforma rocallosa, composta d’arenisques, que s’eleva, al ribatge dret del Llobregat, sobre la Colònia de la Plana, a la banda sud-oriental del terme. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 06,4 — y 57,3 (31 TDG 064573).

Hom pot arribar a Obiols bo i emprenent la carretera d’Abrera a Berga. Després d’haver passat per Gironella, poc abans del quilòmetre 71, sorgeix, a mà esquerra, el trencall que mena a la Colònia la Plana, des d’on per una pista de curt recorregut (1 quilòmetre) s’arriba a l’església. La clau la trobarem a la casa que hi ha al costat de l’església. També la podem demanar, prèviament, al mossèn que té cura d’aquesta església i que resideix a Berga, o bé al capellà de la Colònia Rosal. (FJM-AMB)

Història

L’església de Sant Vicenç d’Obiols és situada en l’antic comtat de Berga, dins els límits del bisbat d’Urgell. Formà part, des dels seus orígens, dels béns del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, amb categoria de parròquia.

La primera notícia de l’església és de l’any 888, en l’acta de dotació de Santa Maria de Ripoll, com una donació del comte Guifré i de la comtessa Guinedilda, juntament amb altres esglésies i béns en el comtat de Berga; l’església, dedicada a Sant Vicenç, és ja una església consagrada (Et in eodem comitatu ecclesias Sancti Vincencii, que est consecrata…) i s’esmenten també els seus límits: el riu Llobregat i les rieres de Noet i d’Avià.

Desconeixem la data de consagració d’Obiols però és anterior al 888. Guifré el Pelós donà el lloc i l’església al monestir ripollenc per tal que aquest participés en la complexa organització i repoblació de les terres del Berguedà. El lloc d’Obiols fou escollit com un dels puntals de la repoblació de les terres berguedanes, i també com a lloc de defensa; al nord de l’església, en una pedra calcària, hi ha uns forats, vestigis d’una torre de guaita de fusta i de planta circular. Aquestes torres de fusta, els primers castells de la Catalunya carolíngia, eren fetes amb troncs que s’encastaven a la roca mitjançant els forats rodons que aguantaven l’estructura. A la comarca es troben forats d’aquestes torres prop de Sant Marc de Cal Bassacs i al Castellot de Viver.

Al llarg del segle X sovintegen les notícies de Sant Vicenç; l’any 907, en l’acta de consagració de la veïna església de Sant Martí d’Avià, on es fa referència a unes donacions a aquesta església, s’esmenta una vinya com a propietat de Sant Vicenç, i la mateixa església com un dels límits del terme parroquial d’Avià.

L’any 921 el comte Miró confirmava al monestir de Ripoll l’alou d’Obiols, al comtat de Cerdanya, al pagus del Berguedà, un alou donat pel seu pare Guifré al monestir. La documentació de Ripoll es fa ressò de Sant Vicenç d’Obiols. Les successives confirmacions de béns monestirials, els anys 938 i 982, esmenten l’església de Sant Vicenç d’Obiols. L’any 1101, Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll, configurà una llista dels béns del monestir ripollenc per tal d’obtenir-ne la confirmació del papa Sergi VI; juntament amb moltes esglésies i alous torna a figurar en el document l’església d’Obiols.

Sant Vicenç d’Obiols conservà el seu caràcter de parròquia durant tota l’edat mitjana; en les visites del bisbe d’Urgell al deganat de Berga, els anys 1312 i 1314, es confirma aquesta categoria. El fet de pertànyer al monestir de Ripoll, juntament amb Santa Maria de Merlès, Santa Maria de Borredà, Sant Joan d’Aranyonet, Sant Andreu de Gargallà, Santa Maria de Sorba i Sant Cugat del Recó (Navars), fou fruit d’una concòrdia entre l’abat de Ripoll i el recent creat bisbat de Solsona durant el segle XVI; el problema de les jurisdiccions i atribucions respectives sobre aquestes esglésies es mantenia vigent encara l’any 1766. Avui conserva el seu caràcter parroquial. (RSR)

Església

Planta de l’església, a escala 1:200, constituïda per una única nau, capçada a llevant per un absis trapezial, flanquejat als extrems de llevant de la nau per dues capelles quadrangulars que donen lloc a un transsepte.

A. Mazcuñan-F. Junyent

L’església és un interessant edifici compost d’una única nau, alta i estreta, capçada, a llevant, per un absis trapezial (gairebé rectangular), que és flanquejat, als extrems de la nau, per dues capelles quadrangulars que formen una capçalera trevolada, però suficientment desenvolupada per a conferir al temple una planta de creu llatina.

L’absis i les dues capelles laterals són coberts amb voltes de canó de mig punt, mentre que la nau és aixoplugada amb una coberta d’encavallades, feta ambformigó, a imitació d’una altra, més primitiva, de fusta.

La comunicació de l’absis i dels braços del transsepte amb la nau es fa a través de tres arcs de ferradura que reposen, amb la interposició d’unes àmplies impostes, sobre columnes cilíndriques proveïdes de capitells i bases de factura molt primitiva, tret del capitell i base de la columna dreta de l’arc triomfal, que foren substituïts per uns altres en època romànica. Altrament, també cal notar que alguns d’aquests elements, integrats en les arcades de comunicació, no són originals, sinó que obeeixen a una refecció efectuada en les restauracions, cosa que és ben apreciable i fàcilment diferenciable.

Aquests arcs de ferradura, que han estat molt ben aparellats amb dovelles ben carejades i polides, constitueixen una de les parts més interessants del temple, ensems que trenquen la rusticitat de l’edifici bo i donant-li una certa monumentalitat. Tots aquests arcs, que són de notables proporcions, assoleixen gairebé la mateixa alçada, bé que, atesa la gran alçària del temple, semblen de mides més reduïdes, fet que no es donaria si s’encaixessin dins el context d’un edifici més ben proporcionat.

Els capitells, que adquireixen volums cilíndrics o cúbics, mostren una esculturació molt simple i esquemàtica, consistent, tret del romànic, en faixes horitzontals que adés sobresurten a manera de motllures, adés apareixen rebaixades a la pedra, amb un mateix acabament d’àbacs quadrats. Les bases, que són derivades del tipus califal, exhibeixen un espaiós sòcol, sobre el qual, entre dos tors força estrets, es desenrotlla una àmplia escocia.

Detall de l’exterior de l’absis amb un fragment del mur de migjorn en el qual s’obre una finestra espitllerada.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’absis és il·luminat per dues finestres situades una al capçal i l’altra al lateral sud. Totes dues tenen forma espitllerada i mostren una sola esqueixada que s’eixampla cap endins, amb un empit molt inclinat, que és dividit en dos graons a l’espitllera lateral. Ambdues són rematades amb arquets de mig punt aparellats amb lloses de petites proporcions. Una altra finestra, de característiques gairebé idèntiques, perfora el mur frontal del braç sud del transsepte, amb l’única diferència respecte a les altres de cloure’s amb un bloc monolític rectangular.

La nau, per altra banda, és enllumenada per tres finestrals, dos dels quals, malgrat la seva rusticitat, pertanyen a l’època romànica, mentre que el tercer ja respon a un obriment modern. Aquestes tres finestres són situades a la part alta del mur de migjorn, i la refecció dels dos primers, a desgrat de mostrar una estructura molt primitiva (tenen una sola esqueixada i són coberts amb arcs de mig punt que tendeixen a perfilar un arc de ferradura), respon a la reestructuració romànica del temple, quan foren suprimides les encavallades de fusta per una volta de pedra, cosa que obligà a refer la part superior dels murs de la nau. Un petit finestró modern situat també al mur sud, conjuntament amb una finestra cruciforme, desclosa a la façana romànica de ponent, contribueixen a donar més llum a l’interior de l’edifici.

L’accés al temple es fa a través de dos portals, dels quals un és situat al mur de migjorn, mentre que l’altre s’obre a la façana occidental. El primer, que és obert al costat d’on hi ha els vestigis del primitiu, és modern i és el resultat d’una de les moltes refeccions realitzades durant les restauracions; el segon, en canvi, pertany a la remodelació romànica, fet que es fa ben palès a partir de la seva estructura que s’adiu amb les formes utilitzades en el romànic tardà, les quals es concreten en un portal format per un arc de mig punt, fet amb àmplies dovelles, que és emmarcat encara per una senzilla arquivolta, a manera de guardapols, que retorna en imposta fins a l’obertura de la porta. Aquest portal fet, com la façana que perfora, amb pedra sorrenca, ha estat molt castigat per l’erosió, trobantse conseqüentment en molt mal estat de conservació.

Secció longitudinal de l’església. Hom hi pot apreciar el sistema de coberta i la manera com s’obren les capelles que flanquegen l’absis i constitueixen el transsepte.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Exteriorment l’edifici, a desgrat de mostrar un aspecte rústec i peuterrós, exhibeix, en canvi, unes formes molt esveltes i elegants, conjuminades amb una encertada distribució dels volums i alleugerides encara pels sobrealçaments romànics. Totes les façanes són totalment llises, sense que hom hi constati cap element decoratiu que, per altra banda, en aquest cas, atesa la sobrietat de l’edifici, gairebé caldria considerar-lo com a sobrant. Per bé que la construcció és prou esvelta, aquesta airositat és encara ressaltada pel sobreaixecament dels murs terminals de la nau i de l’absis, els quals depassen els nivells de les teulades desplegades en doble vessant, tret aquest darrer que també es fa ostensible als braços del creuer, bé que, aquí, les teulades s’amotllen als frontis en piràmide de les capelles.

A ponent, discrepant amb la resta de façanes de base pre-romànica, apareix la refecció romànica amb un mur unitari acabat amb un campanar d’espadanya de dues obertures, delimitades amb arcs de mig punt adovellats i fornides de campanes. En aquest mateix mur, tal com ja hem indicat, s’obre un segon portal i una finestra cruciforme.

L’aparell de la construcció és força irregular i palesa, en bona part, les diferents etapes constructives que hom esmerçà en bastir l’edifici. Al primer cop d’ull, de seguida, hom distingeix un seguit de blocs de pedra de grans proporcions, ben escairats i treballats, que se situen als angles d’intersecció dels diferents elements arquitectònics, en una part de les capelles laterals i a la façana de ponent. Aquests blocs tan voluminosos, que són disposats ordenadament en filades, pertanyen, sens dubte, a una obra més antiga, els carreus de la qual foren reutilitzats tant en la construcció pre-romànica com en la refecció romànica. A la resta de paraments, contrastant amb els primers, ja hi ha pedres més petites, disposades més desordenadament, consistents en carreuons de pedra tosca i còdols embeguts en un morter compost de sorra i calç.

L’edifici no obeeix pas a un procés constructiu unitari, sinó que hom hi constata bàsicament dues etapes constructives —d’altres autors n’hi veuen més—, de les quals la darrera fou emmascarada en les restauracions, per tal com els restauradors en suprimiren alguns elements, puix que volgueren donar, en part, una visió i composició del primitiu temple.

Per bé que als angles del transsepte amb la nau i l’absis apareix un aparell, fet amb voluminosos blocs de pedra picada, sens dubte, de factura anterior a l’aparell restant, bo i mantenint relació amb un fragment d’arc situat al braç sud del transsepte, no creiem que aquests elements puguin pertànyer a una construcció anterior, fet admès per una bona part dels autors que han estudiat Obiols (Sitjes, Vigué, Junyent, etc.) En aquest cas ens inclinem a posar-ho en dubte, cosa que també ha fet Barral, pel fet que un aparellat idèntic al que hom creu que és la part més antiga de l’edifici, també apareix a les capelles (sobretot a la de tramuntana) i a la façana occidental, la qual cosa, atès l’escampall d’aquests blocs, segons nosaltres, sembla que respon més aviat a una reutilització feta, això sí, a partir dels carreus d’una antiga edificació aixecada en aquest mateix indret.

Una vista de l’interior de l’església tal com era al començament de segle, abans de la restauració.

R. Viladés

Vista de l’interior de l’església tal com ha quedat actualment.

Luigi

El fet que hi hagi els vestigis d’un arc a l’ala de migjorn del transsepte, sembla demostrar que de bon principi l’església fou concebuda, com la reforma de Pedret, per tenir tres absis i un pla basilical, però, com sigui que a l’altre cantó no hi ha cap resta similar, sembla més coherent creure que havent-se iniciat les obres, per la causa que fos, hom canvià la planimetria de pla basilical per a adoptar un esquema més simple, consistent, tal com veiem ara, en un pla d’una única nau rematada a llevant per una capçalera triconque.

Així doncs, deixant de banda les reformes romàniques, l’edifici primitiu sembla que respon a un procés constructiu unitari portat a terme al final del segle X, sense, per tant, que s’aprofités cap estructura preexistent, llevat del reaprofitament dels carreus d’un edifici anterior, probablement visigòtic, que devia trobar-se en estat ruïnós.

Volem fer notar que el fet d’haver donat aquesta hipòtesi pel que fa al procés constructiu de l’església, no prèssuposa rebutjar absolutament les opinions dels qui creuen que l’edifici del segle X conté part d’un edifici anterior, cosa també plausible, bé que, segons nosaltres, no tan viable.

Malgrat tot, és difícil escatir amb tota seguretat el procés constructiu de l’edifici pre-romànic, cosa que origina que hom pugui extreure’n diverses conclusions, sense que n’hi hagi cap que, pel seu pes argumental, descarti les altres de manera evident. Altrament, en aquest edifici, com succeeix en d’altres de composició complexa, és molt difícil precisar amb exactitud la cronologia de les diverses etapes constructives, la qual, potser, no podrem esbrinar mai amb tota certesa car resten un seguit d’interrogants.

Vista de l’interior de l’església amb l’obertura de la capella del costat de tramuntana per mitjà d’un arc de ferradura sostingut damunt un parell de columnes.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Al final del segle XII o bé al principi del XIII, ja sigui perquè l’edifici es trobava molt deteriorat o amenaçava ruïna, calgué que hom el consolidés regruixint els murs del capdavall de la nau i refent tot el frontispici, on s’obrí un nou portal. A més a més se suprimí la coberta d’encavallades per una altra de pedra de secció semicircular, que es recolzava en unes arcades adossades als murs laterals de la nau, suprimides en les restauracions. Aquestes obres obligaren a sobrealçar els murs de la nau amb el consegüent obriment de nous finestrals. Unes altres reformes realitzades en aquesta mateixa època, consistiren en suprimir la forma d’arc de ferradura dels arcs dels santuaris tot convertint-los en arcs de mig punt, a la vegada que també es canviava el capitell i la base de la columna dreta de l’arc triomfal.

Algunes reformes realitzades en època moderna, conjuntament amb les restauracions, efectuades en el transcurs dels anys 1959-1962, concretarien definitivament l’estructura actual de l’edifici.

Els resultats més palpables i vistents de les restauracions, endegades pel Servei de Restauració de la Diputació de Barcelona i dirigides per l’arquitecte Camil Pallàs, es concretaren en la supressió de la volta romànica i el retorn de les encavallades, fetes amb ciment armat, a imitació de les primitives, de les quals havien restat alguns fragments que permeteren de reproduir-les fidelment. També foren suprimides, bé que encara en queda algun vestigi, les arcades adossades als murs laterals. A més, hom retocà els arcs dels santuaris retornant-los la seva primitiva forma d’arc de ferradura, ensems que se’n refeien alguns elements (capitells, bases i columnes). També es reobria el portal de migjorn, el qual és utilitzat actualment per a accedir a l’interior del temple.

L’estat de conservació de l’edifici és excel·lent. (FJM-AMB)

Altar

En aquest lloc Xavier Sitjes va trobar un fragment de pedra d’uns 60 × 32 cm per uns 7 o 8 cm de gruix, que presenta el costat arrodonit, amb decoracions acanalades concèntriques als extrems. Segons dedueix el mateix autor, aquest tros de pedra pertany, probablement, a una ara d’altar que, de conservar-se sencera, devia adquirir una forma circular o semicircular.

És possible que aquesta peça, ara guardada dins l’església, sigui anterior al període romànic. (FJM-AMB)

Bibliografia

• Ramon d’Abadal: Catalunya Carolíngia, Barcelona 1926-1955, pàgs. 164, 172
• Ramon d’Abadal: Els primers comtes catalans, Barcelona 1965, pàg. 141
• Ramon d’Abadal: La fundació del monestir de Ripoll, a “Anacleta Montserratensia” (Miscel·lània A. M. Albareda, 1), vol. IX, Montserrat 1962, pàgs. 187-197
• Salvador Alavedra: Ares d’altar, vol. II, Terrassa 1979, pàgs. 75-76
• Cebrià Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-X), a “Urgellia”, vol. I, La Seu d’Urgell 1978, apèndix 20, pàg. 76
• Xavier Barrál i Altet: La circulation des monnaies suèves et visigothiques. Contribution a l’histoire economique du royaume visigoth, (Beihefte der France, 4), núm. 137, Munic 1976, pàg. 190
• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 178-179
• F. X. Gallicó: El triente de Égica hallado en las excavaciones de Sant Vicenç d’Obiols (Berga), a “Gaceta numismática”, núm. 12, març de 1969, pàgs. 15-16
• Eduard Junyent: El comtat de Berga en els segles X i XI, Berga 1969, pàg. 19
• Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1983, pàgs. 77, 133-135, 216, 218, 228
• Teresa Lloret: Avià, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Ed. Enciclopèdia Catalana, S. A., Barcelona 1981, pàgs. 259-262
• Petras de Marca: Marca Hispànica, Barcelona 1965, pàgs. 818, 849-850, 930
• Camil Pallàs: Arte prerrománico catalán. Pedret y Obiols, a “San Jorge”, núm. 47, Barcelona 1962, pàgs. 63-67
• Josep Puig i Cadafalch: Le premier art roman, Lauren, París 1928, pàg. 16
• Josep Maria Salrach: La repoblació i la restauració eclesiàstica en el “Pagus” de Berga, a “Cuadernos de Historia económica de Cataluña”, vol. XVII, Barcelona 1977, pàgs. 10-23
• Rosa Serra i Maria Dolors Santandreu: Sant Vicenç d’Obiols (2a edició), Parròquia de Sant Vicenç d’Obiols 1984
• Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 33-34, 48, 54, 60-61, 65-66, 144, 150
• Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, Barcelona 1951, doc. 5, pàgs. 107-119
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 127-129