Al marge dels tractats de gramàtica àrab escrits per araboparlants i dels de jueus medievals i renaixentistes sobre gramàtica hebrea (entre els quals destaquen els de la família Quimḥi, que treballà al Llenguadoc durant els s. XII i XIII) les llengües bíbliques i el siríac eren estudiades a diverses universitats europees gràcies a un decret (1311) de Climent V. La Reforma donà un gran impuls a l’estudi de l’hebreu, especialment als Països Baixos. Però la semitística pròpiament dita no s’inicià fins ben entrat el s. XVIII, després dels èxits obtinguts, en el camp de l’indoeuropeisme, amb els treballs de gramàtica comparada, i culminà amb les publicacions d’E. Renan (1855) i de Th.Nöldeke (1887, 1899), prosseguides, entre d’altres, per C. Brockelmann (1908-13), M. Cohen (1924), Pederson (1928), G.Bergsträsser (1928), P. Dhorme (1930), L.H.Gray (1934) i J.H.Kramers (1949). Els estudis semítics als Països Catalans han estat dirigits, fonamentalment, cap a l’hebraisme i l’arabisme. D’entre els primers han estat molt abundoses les versions bíbliques ( Bíblia), estretament relacionades amb l’estudi de la gramàtica. Al marge d’aquesta producció pròpiament escripturística cal assenyalar l’originada a l’edat mitjana per combatre el judaisme ( polèmica). Pel que fa als estudis d’hebraística no religiosa, han estat fetes traduccions d’obres hebraiques (I.González i Llubera, J.M. Millàs i Vallicrosa, J.Riera i Sans, E. Feliu, T.Calders, T.Alsina, G.del Olmo, J.Ribera, etc.), així com també edicions de texts catalans dels jueus medievals (Llabrés i Quintana, González i Llubera, J.Riera) i reculls documentals (ultra els grans i específics de Baër, Jacobs i Regné i altres de menors, com el de Miret-Schwab, cal citar els compresos en regesta no expressament de jueus, com els de Rubió i Lluch, Huici Miranda, J.E. Martínez Ferrando o R. I.Burns). D’un valor molt desigual són les monografies (Carles Rahola, Pere Sanahuja, Duran i Sanpere, Enric Fajarnés, Pere Vidal, Carreras Candi, J.B. Torroella, L.Batlle i Prats, S.Sobrequés Vidal, G.Secall, J.R. Magdalena Nom de Déu, R. Pita mercé, L.Piles Ros, D. Bramon, M. Grau Montserrat, Yom Tov Assis, R. Corbella, M. Casas, J.M. Madurell, M. Delcor, Ll.Marcó, I.Ollich, J.Hinojosa, etc.) sobre els jueus dels Països Catalans. Destaca en el camp més general del judaisme medieval hispànic l’obra de David Romano. Cal fer esment també de les aportacions a la numismàtica (Pérez i Bayer), a l’epigrafia i a l’arqueologia (Donadiu, Fita, Millàs, Duran i Sanpere, E. Cortès, etc.), a la lingüística (Orchell i Ferrer) i a la literatura hispanohebraica (Millàs, Barjau, etc.). Dins el camp de l’arabisme, d’aparició més tardana, la tasca proselitista i de refutació de l’islam comportà l’estudi de la llengua àrab i la fundació, impulsada sobretot pels dominicans, d’escoles dedicades al seu ensenyament. Amb l’expulsió dels moriscs s’interrompé l’estudi de l’àrab, no reprès fins a la Il·lustració i gràcies al seu impuls. S'inicià amb traduccions al castellà (el Llibre d’agricultura, d’ibn al-'Awwam, de Banqueri; les Faules de Luqmān, de Lassala, Les mil i una nits, l'Alcorà, ibn Ṭufayl, etc.) i amb publicacions de gramàtiques i de diccionaris (F.Cañes). Les edicions de texts aparegueren amb l’interès, més tardà, per la història andalusina (Pons i Bohigues, Ribera i Tarragó, Huici, J.M. Millàs, etc.) així com també noves traduccions directes de l'Alcorà (J.Vernet i Ginès), Les mil i una nits (Vernet, G.Larraya-L.Martínez i J.Samsó Moya) i diverses obres de literatura àrab contemporània (L.Martínez Martín). Cal esmentar també els treballs d’onomàstica i de lingüística (Banqueri, J.Coromines, Vernet, P. Balañà, C. Barceló, M. Barceló, D. Bramon, F.Corriente, M. de Epalza, A. Labarta, A. Poveda, M.J.Rubiera, etc., i els impulsats per la Societat d’Onomàstica), de numismàtica (Mateu i Llopis), d’arqueologia (Rosselló i Bordoy, R. Azuar, A. Bazzana, P. Guichard, M. Barceló, etc.), d’història del pensament (M. de Epalza, J.Aguadé, J.Puig Montada, E. Tornero, etc.) i el desenvolupament assolit, en el si de la Universitat de Barcelona, pels estudis sobre la ciència àrab i hebraica i d’una manera especial per la història de la medicina (Ll.García Ballester, Vernet) i de matemàtica, nàutica i astronomia (J.M. Millàs, Vernet, Romano, Samsó, E. Millàs Vendrell, R. Puig, M. Viladrich, M.V.Villuendas, etc.). Hi ha hagut darrerament un interès pel tractament conjunt de temes de judaisme i islam (D&Bramon). En ambdós camps destaca la publicació de bibliografies crítiques (la de J.Riera pels estudis de judaisme del 1929 al 1984 i les de P. Balañà i de M. de Epalza pels d’àmbit musulmà) i l’aparició de les tres publicacions periòdiques Calls (editada per l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català), Sharq al-Andalus. Estudios Árabes (creada a la Universitat d’Alacant) i Aula Orientalis, primera primera revista dedicada expressament als estudis del Pròxim Orient Antic, impulsada per l’Institut d’Estudis Orientals de la Universitat de Barcelona, i una sèrie de publicacions d’història de la ciència sota el nom d'Estudios..., que edita l’Àrea d’Àrab i Islam. És a punt d’aparèixer un estudi de G.del Olmo Lete sobre semitistes catalans al s. XVIII.
f
Lingüística i sociolingüística