Centre de l'any litúrgic, es caracteritza per la commemoració solemne de la mort i resurrecció de Crist. Els actes religiosos han tingut, a més de llur sentit litúrgic, un marcat caràcter popular i folklòric; començaven pròpiament el Dimarts Sant, en què se celebrava a Barcelona fins el 1863 la processó “dels esclaus”, i s’iniciava a les parròquies, sobretot rurals, el salpàs, excepte a les Balears que es feia el Dissabte de Glòria i continuava després de Pasqua.
El Dijous Sant el matí era destinat a les cerimònies de la catedral (benedicció dels sants olis i reconciliació dels pecadors) i a preparar els passos i “misteris” o imatges per fer les processons, que solien ésser exposats a les entrades de les cases dels administradors, arranjades amb domassos i plantes, i a preparar el “monument”. A Barcelona era festa, amb prohibició de treballar per decret del Consell de Cent de 1482. A partir de les deu del matí les campanes deixaven de tocar fins a la mateixa hora del Dissabte de Glòria. A la tarda se celebrava l’ofici “de tenebres”, durant el qual hom anava apagant els ciris de fas, i al final acabava amb el terratrèmol, dit popularment matar jueus, a càrrec del jovent, que solia acabar amb destrosses en les esglésies, raó per la qual foren prohibits pel bisbe de Vic el 1753. Acabada la funció religiosa s’encenia el “monument”, al qual cada casa prestava un ciri i flors. El que restava dels ciris del monument es feia servir en les tempestes i s’encenia quan un malalt agonitzava. Al captard es feia la primera de les grans processons, amb el “passos” o “misteris”, armats, assistència de corporacions i grans desplegaments externs. A Barcelona eren tres confraries les encarregades d’organitzar les processons des del s. XVIII: la confraria dels Dolors, que es trobava a l’església del Bonsuccés, la de la Sang, al Pi, i la de la Mare de Déu de la Soledat, a la Mercè. En aquestes processons hi anaven encaputxats i deixuplinants; eren famoses les de Perpinyà i València, i de pobles com Rupit, Sant Hilari Sacalm, Sant Vicenç dels Horts, Gavà, Sant Celoni, etc., i hi assistien disfressats els comparses que després representaven passos de la Passió. A Verges es representava abans de la processó i durant aquesta la famosa dansa de la mort, reminiscència de pràctiques medievals.
El Divendres Sant començava amb un viacrucis solemne i silenciós de bon matí, i a la tarda tenia lloc la funció litúrgica i altres actes de dol, amb els sermons de les Set Paraules en els quals hom convidava, sobretot a les catedrals, predicadors famosos. També sortien aquest dia processons de dol a molts indrets (Perpinyà, Tarragona, Andorra). Era un dia de dol absolut, ple de pràctiques i supersticions populars: no es podia escombrar, les dones gràvides podien curar nafres, hom podia posar lloques, es podia endevinar el futur, portava sort fer caritat als pobres.
l Dissabte de Glòria se celebrava tumultuosament, amb campanes i trets, el cant de l’al·leluia. Aquest dia tenien lloc captiris dels infants i el cant de les caramelles. Les cerimònies litúrgiques que se celebraven a l’alba no foren mai gaire populars.
La festa de la Pasqua cloïa la Setmana Santa. Després de la renovació litúrgica promoguda pel concili II del Vaticà han estat perduts la majoria dels antics costums.
Les poques processons que resten han copiat en part els costums andalusos. Amb tot, es conserven les principals manifestacions folklòriques, representacions de la Passió i algunes pràctiques més tradicionals, com la dansa de la mort de Verges.