És una calcedònia opaca que es presenta en masses quasi sempre de color blanc, groc clar, gris o negre. Acostuma a formar nòduls, però també apareix en capes extenses a les roques sedimentàries. A causa de les seves característiques (com l’abundància, la duresa, la fractura concoidal i les vores esmolades i tallants dels seus trossos), el sílex fou la primera matèria preferida per a fabricar instruments lítics durant l’anomenada edat de la pedra, del Paleolític més antic fins a l’aparició del coure i del bronze. En aquest sentit hi ha pocs materials superiors o iguals (com l’obsidiana). Sovint la perfecció dels instruments en les diverses cultures prehistòriques depèn de la possibilitat d’obtenir sílex. Durant el Neolític, en diversos llocs d’Europa, hom arribà a excavar mines per explotar-lo. La varietat formal i tècnica dels instruments de sílex prehistòrics (armes, eines) és molt gran. A l’àrea mediterrània, els dos períodes de talla més perfecta foren, durant el Paleolític superior, el Solutrià, i a l’època final, l’Eneolític (vers el 2500-1500 aC). A partir de l’edat del bronze l’ús decaigué i poc després gairebé s’extingí.
m
Mineralogia i petrografia
Sílex
© Fototeca.cat - G. Serra
Varietat criptocristal·lina del quars.