Sindicats d’Oposició

Organització sindical escindida de la CNT pel març del 1933, després del ple de sindicats confederals de Catalunya celebrat a Barcelona.

L’escissió es produí arran de la radicalització de les posicions entre els dirigents de la FAI, que gradualment en 1932-33 passaren a dirigir la Confederació Regional del Treball de Catalunya, i els líders sindicalistes signants del manifest dels Trenta. El conflicte concret que desencadenà l’escissió se centrà en el plet presentat per la Federació Local de Sindicats Obrers de Sabadell (després anomenada Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell), que des del 1932 es negà a pagar el segell confederal. El 4 de juny de 1933 se celebrà el primer ple sindical de l’oposició a Barcelona (es reuniren 53 delegats en representació d’uns 26 000 afiliats), que fou seguit d’un altre celebrat a Mataró, on es creà un comitè regional sota la secretaria de Manuel Mascarell. Els Sindicats d’Oposició a Catalunya obtingueren una xifra màxima propera als 50 000 afiliats a la fi del 1933. Els nuclis més importants eren els de Mataró, Badalona, Manresa, Valls i Sabadell. El suport fora del Principat vingué del País Valencià, que reuní el seu primer ple regional pel febrer del 1934 a València, amb la representació d’uns 24 000 afiliats (més de 15 000 de València i uns 2 000 d’Alcoi). Inicialment, hom intentà d’afirmar l’ortodòxia de la seva posició i la voluntat d’aconseguir amb el seu gest un redreçament de la CNT. Joan Peiró al Principat i Joan López al País Valencià foren els principals ideòlegs d’aquesta actitud. Però Ángel Pestaña fundà un Partit Sindicalista i la Federació Local de Sindicats d’Oposició de Sabadell inicià una evolució que abocà el 1936 en el seu ingrés a la UGT i el pas d’alguns dels seus dirigents, com Josep Moix, al PSUC. A la fi, després d’haver participat en l’Aliança Obrera de Catalunya el 1934, els Sindicats d’Oposició iniciaren diverses converses per al reingrés dins la CNT. Així, pel febrer del 1936 Joan López aconseguí de pactar la reunificació al País Valencià, mentre que a Catalunya Joan Peiró i Manuel Mascarell intentaven l’ingrés amb unes millors condicions. Finalment, al congrés confederal de Saragossa assistiren representacions de l’oposició i se sancionà la reunificació, que a Catalunya es féu efectiva els mesos de juliol-agost del 1936.