Vida i obra
Estudià filosofia, pintura i idiomes a Barcelona. Com a pintor, d’un Romanticisme idealitzant, retratà vers el 1830 Manuel de Cabanyes i Joaquim Roca i Cornet.El 1831 publicà un Canto erótico signat Libasindo, el recull poètic Veinticuatro poemas líricos i les tragèdies Aristodemo i Nicea. El mateix any adreçà a la Real Academia Española una memòria en defensa de la teoria de la diferència quantitativa de les síl·labes i la versificació castellana amb ritmes i metres clàssics, ampliada i editada amb el títol El sistema musical de la lengua castellana (1832).
Resident a Madrid des del 1832 i membre del cenacle de Gaspar de Remisa, estudià llengües clàssiques i orientals i col·laborà a El Vapor (1833-34), fins que embarcà en missió d’espionatge per compte del govern. La lectura dels viatges d’Alí Bei l’incità a anar a l’Orient: recomanat per Fèlix Torres i Amat, obtingué a Madrid el suport dels ministres Zea Bermúdez, Martínez de la Rosa i Javier de Burgos. Aconsellat per fra Francesc Vilardell —que havia estat guardià a Damasc—, el 1834 embarcà a Marsella cap a Constantinoble, amb la finalitat d’aprendre el sànscrit i amb la missió de fer espionatge per compte del govern espanyol a l’Índia. Visità el Líban, Palestina, Egipte, Aràbia, Pèrsia i, el 1838, arribà a Calcuta. A Manila, sense credencials satisfactòries, fou mal acollit al principi per les autoritats colonials espanyoles i hagué de viure de fer retrats —hom diu que daguerreotips— d’una manera ambulant. Desitjós d’obrir a la Xina un mercat per als teixits catalans, tornà a Madrid (1842), on publicà el seu Informe sobre el estado de las islas Filipinas (1843), que no complagué el govern, puix que preconitzava la independència de les illes. Dedicat a afers econòmics i diplomàtics, deixà de banda la literatura, però els viatges li suggeriren l’Intérprete del viajero en Oriente (1843). Enviat com a ministre d’Espanya a la Xina, fou el primer diplomàtic de l’Estat espanyol en aquell país. Establert a Macau (1843), prosseguí les seves gestions, sense obtenir-ne, però, resultats positius. Explorà una bona part de la costa xinesa. Els seus viatges li desvetllaren la intenció de crear un idioma universal, basat en la vintena de llengües que coneixia, i que descriví en l’opuscle L’Idéographie (Macau, 1844), comentat posteriorment per Aribau. També publicà Pot-pourri literario (1845).
Novament a Madrid (1851), fou rellevat del seu càrrec diplomàtic. Col·laborà al Semanario Pintoresco Español i El Español, entre altres revistes. Els darrers anys sojornà a Lisboa, on publicà, A Ibérica (1852) — reeditat el 1853, amb texts complementaris de Víctor Balaguer i Josep de Letamendi—, on defensava una federació ibèrica respectuosa amb les minories nacionals. Preveia la creació d’una dieta europea, primer pas cap a una dieta mundial, precedent de la Societat de Nacions. També viví a París a París, on publicà, entre altres obres, L’Angleterre, la Chine et l’Inde (1857), l’antologia Arte de escribir en letra española (1860) i La Chine et les puissances chrétiennes (1861), on propugnava la fragmentació de la Xina encaminada a facilitar una utòpica federació mundial d’estats en pla d’igualtat.
M. Rivadeneyra reuní en dos volums —Obras literarias (1852), una antologia dels seus treballs, que incloïa una traducció al castellà de l'Eneida. Traduí diversos autors clàssics en hexàmetres i edità fragments d’Homer, Virgili, Horaci i Ovidi. Joan Sacs publicà, el 1927, una versió catalana d’escrits seus sobre La Xina.
Bibliografia
- Fontrodona, M. (1990): “Tres catalanes olvidados”. Historia y Vida, 273, p. 100-111.
- Homs i Guzmán, A. (1990): Sinibald de Mas. Barcelona, Nou Art Thor.
- Martín Alonso, N. (1975): “Un diplomático olvidado. D. Sinibaldo de Mas”. Revista de Occidente, 148, p. 3-19.