Els seus membres, dits amics o amics de la Veritat, aviat foren anomenats quàquers (quàquer). Un dels seus membres, William Penn, colonitzà, amb quàquers fugitius de la revolució anglesa, la regió d’Amèrica del Nord que després en el seu honor fou anomenada Pennsilvània. Robert Barclay, el 1676, establí els fonaments teològics de la societat en la seva obra Theologiae verae christianae apologia. La Societat dels Amics ha sofert diverses escissions, que tenen en comú el refús dels sagraments i de la jerarquia, i l’afirmació de la superioritat de la “llum interior” (the inward light) sobre la mateixa Bíblia i sobre l’Església; aquesta llum, ensems amb l’Esperit Sant, guia cada fidel inspirant-li bones obres, unint-lo a Crist i immunitzant-lo contra el pecat. Al començament els quàquers vestien d’una manera diferent de la resta de la població. Tenen prohibit el jurament i es neguen a fer el servei militar. El culte és reduït a l’oració en silenci, però qualsevol fidel pot expressar en veu alta a l’assemblea allò que en aquell moment la “llum interior” li fa veure i l’Esperit li dicta. Es governen a base de decisions preses en les reunions (meetings). Han excel·lit sempre per llur eficiència en les obres assistencials i en d’altres accions altruistes. El nombre de quàquers és aproximadament de 450 000 el 1980; el grup més nombrós es troba als EUA.