Situació i presentació
Limita en gran part amb el terme d’Olius i al N, amb el de Lladurs. El N és accidentat per la serra de Sant Bartomeu, amb el puig del mateix nom, que és la principal elevació del terme (871 m). Al N, el terreny és marcat pels darrers vessants de la zona muntanyosa de Lladurs, mentre que al NW hom troba les elevacions del turó de Castellvell i de la serra de Torregassa. Sota aquestes lleus elevacions es forma una depressió, inclinada vers el S, capçalera de la vall del riu Negre, o riera de Solsona, afluent del Cardener per la dreta. Aquest riu parteix el terme i recull les aigües que davallen de Pallarès i el pla de Cirera, les del torrent de Llera de Lladurs, i les de Castellvell i el vessant oriental de la serra de Torregassa, pel torrent de Ribalta. Tota la zona s. és planera i apta per al conreu. El terme comprèn la ciutat de Solsona, cap de municipi, les urbanitzacions de Mirasol i Vicenç i dos polígons industrials situats a les afores de Solsona. També inclou el Vinyet, nom donat a les cases de pagès, no gaire grans ni amb gaire conreu, que envolten la zona urbanitzada, terrenys on antigament es feia vinya. Una bona part d’aquestes masies s’anomenen cabanes: Cabana d’en Geli, Cabana del Musiquet, Cabana de l’Abat, etc. Pel que fa a les comunicacions, les principals carreteres que travessen el terme són la C-55 d’Abrera a Solsona i la C-26 d’Olot a Alfarràs.
L’Hostal de Sant Roc, Solsona
© Fototeca.cat
Aquesta darrera enllaça amb la C-14 (Eix Tarragona-Andorra), a Bassella, i la C-16 (Eix del Llobregat), a Berga. Solsona resta força allunyada dels principals eixos viaris, ja que la resta de carreteres que creuen el terme són secundàries. Entre aquestes destaquen les de Torà i Biosca, vers el S, i les de Lladurs i Sant Llorenç de Morunys, en direcció N. Hom ha identificat Solsona amb Setelsis, una de les ciutats dels lacetans que Ptolemeu situa en aquests indrets. El pas del nom de Setelsis a Solsona es troba, a més dels documents que estudià Marca, en els documents de l’Arxiu de l’Església de Solsona. En un document del segle X es llegeix Setelisona; el més corrent és trobar Celsona, però ja al segle XI alguna vegada s’escriu Solsona i Sulsona.
La població
Solsona ha estat sempre el municipi amb el nombre d’habitants més elevat del Solsonès, tot i que ni la comarca ni tampoc la mateixa ciutat de Solsona no han estat mai gaire poblades. Les primeres dades conegudes es remunten al final del segle XIV, quan en el cens del 1380 figuraven un total de 212 focs. Tot i que no es disposa de dades anteriors, se sap que durant la segona meitat del segle XIV hi hagué gran mortaldat i moltes masies restaren despoblades i arruïnades.
La plaça de Sant Joan de Solsona, amb una font del s XVI i la capella de Sant Joan del s XVII al seu damunt
© Fototeca.cat
La recuperació fou lenta i els factors que hi influïren foren l’activitat puixant de la fusta i l’arribada de petits artesans menestrals que poblaren de comerços la ciutat. Solsona no patí la guerra contra Joan II amb tanta intensitat com altres indrets del principat, cosa que afavorí l’augment de la població, que l’any 1553 registrava ja 347 focs, 33 dels quals eren de clergues. Durant els segles XVII i XVIII Solsona continuà creixent, amb un procés paral·lel al de la resta de Catalunya. En el cens del 1719 hi havien registrats 1.593 h, que en el del 1787 gairebé havien arribat a 2.751 h. El cens del 1800, atípicament expressat en focs, donà una població de 600 focs, mentre que el del 1830 mostrà una notable davallada (1.741 h), a causa principalment dels estralls de les guerres carlines a la ciutat i, en general, a la comarca. Ara bé, des d’aquesta data i fins el 1860 es produí una notable recuperació gràcies a la industrialització incipient i a la nova valoració que durant el període es feu dels fruits del camp. A la segona meitat del segle XIX, però, l’acceleració del procés industrialitzador d’altres zones del Principat allunyà el Solsonès i la seva capital dels punts de mira dels emigrants i la població es mantingué fins al final de segle força estancada, o fins i tot recessiva (2.553 h el 1887 i 2.304 h el 1900). Al segle XX la reactivació de la indústria comarcal representà un motor per al creixement, que, tot i la Guerra Civil de 1936-39, fou continuat. També cal tenir en compte que Solsona ha tingut tradicionalment un paper força definit com a cap comarcal, en part afavorit per la seva centralitat en relació amb els altres municipis de la comarca. Tots aquests factors esmentats han fet que al llarg del segle XX la població solsonina s’hagi nodrit de la població dels municipis rurals dels seus voltants, afectats per un acusat procés de despoblament provocat per les dificultats de supervivència de les explotacions agràries i la manca de serveis. Així, Solsona ha anat creixent progressivament, fet que hom pot constatar per mitjà dels diferents censos: el 1920 tenia 2.689 h, 3.103 h el 1940, 4.038 h el 1950, 5.345 h el 1970, 6.267 h el 1981, 6.658 h el 1991, 7.518 h el 2001 i 8.571 h el 2005.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
Solsona és el cap d’una comarca en la qual la base agrícola té una importància remarcable, principalment pel que fa als conreus de secà i, concretament, als cereals. Ara bé, Solsona té molt definit el seu paper com a cap comarcal, això ha fet que la indústria i sobretot el comerç i els serveis s’hagin anat concentrant a la ciutat. D’altra banda, el municipi de Solsona és petit i mai no ha estat autosuficient. Tot plegat ha fet que la tendència regressiva del sector primari s’hagi anat accentuant al llarg dels anys i, tot i que encara hi ha una part de la població que es dedica a l’agricultura, poques persones ho fan ja a temps complet. Les terres conreades són fonamentalment de secà i hi dominen els cereals, amb una incidència especial de l’ordi i el blat. Durant la dècada de 1990 la producció de farratge s’incrementà, paral·lelament a l’augment de la ramaderia al Solsonès. Altres conreus com les hortalisses o les patates han quedat relegats a l’autoconsum. Al llarg de la segona meitat del segle XX, començaren a sorgir al terme quantitats importants de granges de vedells, porcs i aviram que contrastaven amb una ramaderia que fins llavors tan sols havia complementat l’economia dels pagesos del terme. Aquest fet convertí Solsona en el principal productor ramader de la comarca. Modernament, el procés terciaritzador que comporta la capitalitat comarcal ha provocat la pèrdua d’aquest paper preponderant en el sector ramader. El terme conegué variacions molt significatives al llarg de les dues darreres dècades del segle XX. La cria d’aviram patí una davallada progressiva a partir de la dècada de 1980, malgrat continua tenint una importància innegable. El nombre de caps de bestiar porcí, tradicionalment molt important, es reduí a la meitat al llarg de la dècada de 1990, al contrari del sector boví, l’únic que experimentà un augment destacable, junt amb l’oví.
La indústria
La indústria és, després del sector terciari, un dels principals puntals econòmics de la població solsonina. Els principals subsectors industrials són el metall, els materials de construcció, la fusta, el material elèctric i plàstic i l’alimentari. El ferro ja es treballava als tallers menestrals familiars que produïen les eines del camp. Algunes petites empreses plegaren i en sorgiren de més grans, que en la majoria dels casos continuen lligades als sectors agrícola o a la construcció. La indústria ganivetera havia tingut una gran importància (amb exportació a tot l’estat) fins a les primeres dècades del segle XX. Aquesta indústria treballava de ple durant la guerra contra Napoleó i forní als combatents de Catalunya més de 6.000 baionetes. D’aquesta indústria tradicional en resta ben poc. L’empresa Ganiveteria Pallarès és pràcticament l’única que hi treballa i ha industrialitzat el procés productiu.
Un sector de gran importància al terme és el de la fusta, molt relacionat amb l’explotació del bosc de la comarca. De fet, la ciutat, des de la introducció de l’electricitat, ha estat el centre de recepció de la fusta dels boscos de l’entorn, destinada a les serradores, als fusters i a la construcció. El sector és compost principalment per indústries dedicades a la primera transformació de la fusta, mentre que la segona transformació es fa fora de la comarca. Modernament, una bona part de la fusta s’utilitza per a fer embalatges. Una gran factoria absorbeix la majoria de pins que es tallen als boscos de la comarca i llocs veïns per fer taulers d’aglomerat de fusta. La major part de les empreses són d’iniciativa local. La fabricació de materials i equips elèctrics, juntament amb la transformació de matèries plàstiques, completen l’activitat industrial.
Cal esmentar l’existència d’una certa activitat en el ram agropecuari, molt menor, però, del que caldria esperar en una comarca que encara té una forta base agrícola. És important la presència de la Cooperativa Industrial Avícola Ganadera. La construcció és un ram força actiu. Com ja s’ha esmentat, hi ha empreses del sector del metall que són subsidiàries d’aquesta activitat.
El comerç, els serveis i el turisme
Solsona és el centre comercial i de mercat dels municipis del Solsonès. El petit comerç de la ciutat té com a clientela més de la meitat dels pobles de la comarca. Aquesta capitalitat ha anat dibuixant-se al llarg dels segles, tot i que començà a la mateixa edat mitjana. Antigament se celebrava mercat el dimarts i el divendres, i eren nombroses les fires, que es repartien al llarg de l’any. Modernament la situació ha variat lleugerament; els dies de mercat continuen essent els mateixos, però el dimarts és dedicat als productes del camp i la fruita, mentre que el dels divendres és molt més variat i es manté com el més important de la setmana i de la comarca. Quan a fires, aquestes han minvat força; cal destacar, però, la de Sant Isidre (el cap de setmana més proper al 15 de maig), que té un caràcter marcadament agrícola i ramader, tot i que ha esdevingut multisectorial.
Solsona fa palesa la seva posició indiscutible com a cap comarcal en la concentració de la majoria dels serveis. Pel que fa a la sanitat, hi ha el Centre Sanitari del Solsonès i el CAP. El terme agrupa una diversitat d’instal·lacions esportives. Quant a l’ensenyament, aquest és cobert per dos centres d’educació secundària. Solsona no disposa d’ensenyament universitari, a excepció del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i d’un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). L’edifici de l’Hospital d’en Llobera, que ja no funcionava com a tal al principi del segle XVII, fou cedit per butlla papal de 21 de novembre de 1614 als dominics, que hi instal·laren un col·legi. Li donaren el nom de Col·legi dels Sants Miquel i Gabriel i d’En Llobera i les classes començaren immediatament. En veure que augmentava el nombre d’estudiants, obtingueren del papa Pau V que el promogués a universitat, amb els drets i els privilegis de les altres universitats que l’orde dels predicadors tenia a Espanya (Sevilla, Alcalà, Salamanca i Valladolid), amb butlla del 1620, fet acollit amb entusiasme pel bisbe i els solsonins. S'hi estudiava teologia, filosofia, dret civil i canònic i medicina i hi havia estudiants laics i clergues. Els títols eren vàlids a Catalunya i al Regne de Mallorca i eren també vàlids per a obtenir dignitats catedralícies (com en el cas del futur bisbe d’Urgell, Joan B. Desbac). Pel decret de Nova Planta, donat per Felip V a la fi de la guerra de Successió, fou suprimida com a universitat (com les altres universitats catalanes, que foren substituïdes per la de Cervera), però els estudis hi continuaren fins el 1820. Els carlins utilitzaren l’edifici com a hospital el 1837, quan entraren a la ciutat, i l’any següent hi establiren de nou una universitat que funcionà mentre hi hagué els carlins a Solsona. El 1846 s’habilità l’edifici per a seminari diocesà, fins el 1909, que els estudiants majors foren instal·lats a la nova construcció del Seminari Diocesà, on ja hi havia els menors. Modernament el seminari només funciona com a escola. Per poder seguir la carrera sacerdotal cal anar a Barcelona.
Solsona és també el centre de serveis diversos que afecten tota la comarca. Així, hom destaca la presència del Consell Comarcal del Solsonès, entre d’altres. Cal esmentar també que Solsona és cap de demarcació religiosa. El bisbat es creà el 1593 prenent terreny als bisbats de Vic i d’Urgell i actualment ocupa una extensió de 3.356 km2 i comprèn territoris pertanyents a diverses comarques. Al N el bisbat és delimitat per la circumscripció de Bagà, al NE per la de Borredà, a l’E per Balsareny, Súria i la Molsosa, al SE per Sant Guim de la Rabassa, Sant Antolí i Vilanova, al S per la demarcació parroquial de Vallfogona de Riucorb i a l’W per Mollerussa, les Oluges, Sant Guim de la Plana i els límits naturals de la comarca del Solsonès. L’establiment del bisbat a Solsona ha afavorit la instal·lació a la ciutat de congregacions religioses, com la dels escolapis, la Companyia de Maria o de Lestonnac, els claretians, etc.
La comarca presenta innegables atraccions per als visitants, per això la ciutat també ha esdevingut un centre de serveis relacionats amb el turisme, que és gestionat per un patronat. Solsona és un lloc d’atracció no solament per la qualitat artística del seu nucli antic, sinó també per la seva intensa vida cultural i festiva i pel fet d’ésser el punt de partida de nombroses rutes per la comarca. Hom disposa de diversos tipus d’allotjament, inclòs un càmping. Les dues urbanitzacions del terme (Mirasol i Vicenç) converteixen Solsona en un petit centre de residència secundària.
La ciutat de Solsona
Morfologia urbana
La ciutat és edificada a banda i banda del riu Negre, amb zones urbanitzades de gran extensió i de forma irregular que ocupen els pendissos i els tossals de Sant Magí, Ribalta, carretera de Torà, el Camp, Can Sotaterra, Santa Eulàlia, Sant Gervasi i Can Xuixa. Les zones industrials situades al costat de la carretera de Manresa resten ben apartades del nucli urbà. D’altra banda, s’han rehabilitat espais naturals propers a les ciutats, que funcionen com a àrees d’esbarjo.
El clos antic, protegit per un pla urbanístic especial que s’aprovà el 2002, s’estén a la ribera dreta i conserva l’estructura primitiva, de marc gairebé triangular, amb el costat oriental vora el riu, el Vall Calent a migdia i el Vall Fred, al N; l’altre extrem dona al Camp, on s’ha fet la gran plaça anomenada plaça del Camp, i el passeig del Pare Claret, que acaba davant l’església i la casa dels Missioners del Cor de Maria. A la fi de la Guerra Civil de 1936-39 fou ensorrat el pont edificat al segle XVIII; pel pont nou, fet al mateix lloc però més ample, s’entra a Solsona, com a final de la carretera de Manresa. Amb les actuacions urbanístiques de finals del segle XX, l’entrada pel pont ofereix una bona panoràmica de la capçalera de la catedral, i del Palau Episcopal. Hom troba, a més, el gran i artístic portal del Pont, també construït els darrers anys del segle XVIII; al frontis hi ha en relleu l’escut de la ciutat, que consta d’un sol amb un batall, la torre dels Torroja, el card dels Cardona i la creu de l’abat.
Una gran part del nucli és tancat per la muralla, que conserva algunes torres però que és deformada per diverses construccions sobreedificades. La part més antiga correspon al segle XIV. Vers ponent hi ha el portal de Llobera, que dona entrada al carrer del mateix nom, i el portal del Castell, vora el convent de les monges de l’Ensenyança, o de Lestonnac, situat al solar de l’antic castell o casa senyorial del castlà dels Cardona, que fou enderrocat al final del segle XIV. Sobre aquest portal hi havia hagut la casa del batlle i del consell de la ciutat. L’aixecament de les muralles es retardà perquè la ciutat tenia el recinte ben clos i voltat d’una vall.
Al final del carrer de Sant Llorenç, prop de la carretera de Bassella, hi havia el portal del Travesset. A la casa del costat s’alçava la torre Grossa de Mascaró, que es feu cèlebre en la guerra del 1640. Hi havia un altre portalet al costat de l’Hospital d’en Llobera, pel qual sortien al riu les aigües que baixaven pel carrer de la Regata.
Entrant a la ciutat pel portal del Pont, a mà esquerra trobem una de les entrades a la catedral. Seguint carrer amunt es puja a la plaça Major, porxada a mà dreta i a mà esquerra; en aquest costat la casa Aguilar té la façana sobre un esvelt porxo de pilars i bigues. Hi havien residit els senyors de Sant Climenç i Miravé, que eren els Josa i els Rovira. El 16 de setembre de 1710, en l’oratori d’aquesta casa es casà per procura Francesc de Portolà, de Balaguer, amb Teresa de Rovira i de Josa, dels quals va néixer Gaspar de Portolà, colonitzador de Califòrnia. D’aquesta plaça arrenquen els carrers de Llobera i del Castell. En el primer s’establí la família que li donà el nom, i també s’hi bastiren altres cases senyorials, entre les quals cal destacar la d en Soler, que acollí el P. Claret, i més tard la que fou Santa Joaquima de Vedruna. En les cases d’aquest carrer de Llobera es conserven les portalades de grans dovelles i els finestrals platerescs, i en alguns hi ha la barbacana amb figures humanes a les bigues de fusta, element que trobem en d’altres indrets del nucli antic. Hi ha la tranquil·la plaça de Ribera, enjardinada, i una altra de més gran, la de Sant Pere, on hi havia hagut un hospital abans de construir-se el nou. A la casa pairal de l’arquitecte August Font, s’ha conservat l’estucat original i l’estructura exterior.
El carrer del Castell s’ha convertit en una via molt animada, amb molts establiments comercials, i constitueix el camí més directe entre el centre de la ciutat i la zona del Camp, lloc de mercats i fires, de passeig i esbarjo. En aquest carrer destaca la casa de la ciutat. És un artístic i valuós edifici construït al segle XVI pel mercader Pere Puigdepons. D’estructura renaixentista, conjuga les exigències d’una casa de mercaders amb la noblesa del gòtic i el plateresc. La façana principal dona al carrer del Castell i és flanquejada per dos carrers més. Consta de cellers i tres plantes. La nissaga dels Puigdepons (procedent dels Torrents sobre el Cardener) és simbolitzada per un escut situat damunt el portal on hi ha un tossal de sis pedres, unes rates rampants i dues branques d’olivera. El portal s’obre a una entrada gran de trets gòtics i sobre els finestrals de la segona planta hi ha la balustrada de pedra que pertany al tercer pis. L’edifici ha estat del tot restaurat i rehabilitat interiorment per a adaptar-lo al seu ús administratiu. Al final del carrer del Castell, en una casa que té ben treballats els caps de les bigues de la barbacana, hi habitaren els escultors Moretó, procedents de Vic, que tantes obres d’art portaren a terme en aquesta contrada. Al seu davant naixé el cèlebre pintor Francesc Ribalta (1565-1628).
Hom pot passar des d’aquest carrer, a través d’un carreró i d’un portal, a la plaça de Sant Joan; entre el carrer i la plaça hi ha l’esvelt campanar o torre de les Hores, coronada per un rellotge. Aquesta plaça es troba al lloc més cèntric del clos del poble. La font que s’alça al mig fou construïda al segle XV, i al seu damunt es construí la capelleta de Sant Joan al segle XVIII. Entre d’altres, destaca una casa que té damunt la porta un gran escut de pedra, que fou la casa pairal de Pere Màrtir Coma, bisbe d’Elna; de Marià de Cabanes, historiador, arqueòleg i batlle de Barcelona; de Xavier de Cabanes i d’Escofet, general, mariscal i cap d’estat major el 1883 (del qual són descendents els Barnola). En el barri de Santa Llúcia i tocant a la carretera de Bassella, al carrer de la Regata de Sant Joan, i portalet d’Anníbal o d’en Covarroques, hi ha un gran edifici de trets gòtics, que hom anomena els Dominics o el Seminari Vell. La construcció originària tenia la forma rectangular; interiorment té un ample celobert on hi ha una gran escalinata i una galeria sostingudes per esveltes columnes i grans cartel·les. Per la banda de llevant descansava sobre la muralla; tenia un pati o mirador, on es construí un altre cos per adaptar-lo com a seminari. Aquest edifici fou inicialment l’Hospital d’en Llobera, fet al segle XV gràcies a una deixa (1411) de Francesca de Llobera. Aquesta volgué que portés el nom de Llobera en record dels seus pares, i en l’escut d’armes feu esculpir el llop de la seva nissaga i la mola, emblema de la família del seu marit, Bernat Guillem de Peramola i Aramunt. La gran portalada a la façana principal, els finestrals convertits en balcons i altres obertures, més o menys retocades, que deixen entreveure la forma original, recorden l’elegància d’aquest insigne casal del gòtic català. Durant els segles XVII i XVIII serví de col·legi i convent de dominics, i de seminari diocesà a les acaballes del segle XIX. Vers el 1991 es portaren a terme treballs de restauració i actualment és la seu del Consell Comarcal del Solsonès.
La catedral de Santa Maria de Solsona i el Palau Episcopal
La catedral forma, amb el Palau Episcopal, el conjunt monumental més destacat de la població, que tanca per la banda sud-oriental el clos del nucli antic. El primer document on s’esmenta Santa Maria és l’acta de consagració de l’església de la Seu d’Urgell, on Solsona apareix situada a l’extrem inferior de les terres urgel·litanes, en una zona fronterera amb els sarraïns, de poblament inestable. Sembla que la consolidació del nucli urbà i la seva església, situada als afores, no va tenir lloc fins a l’inici del segle X. La construcció del temple es devia fer vers el 916, i la primera consagració coneguda data del 977. El 1069 es va acabar un nou temple, ja romànic, consagrat l’any següent pel bisbe d’Urgell Guillem Guifré. Es van confirmar les possessions i els privilegis de la canònica, i des d’aleshores va esdevenir la segona església en importància de la diòcesi d’Urgell, i residència temporal preferida dels seus prelats.
Al final del segle XIII es va iniciar la construcció de la nau gòtica actual, que es devia acabar vers el 1343. Al segle XIV es van bastir les actuals muralles de Solsona, que es van fer coincidir al sud amb els absis del temple, malgrat l’oposició del prepòsit. Les muralles anteriors tancaven del tot l’església. L’any 1593 es va crear el bisbat de Solsona i l’església fou elevada a catedral. La casa de l’abat es va convertir en palau episcopal. L’edifici romànic consagrat el 1163 i el claustre van experimentar nombroses modificacions i mutilacions al llarg dels següents segles. La capella de la Mare de Déu del Claustre havia estat trasllada de lloc diverses vegades. Sembla que inicialment es trobava al clos del claustre; on és actualment, amb dimensions més petites i segurament ocupant des del 1163 la nau lateral de l’absis corresponent, hi havia l’antiga capella parroquial de Sant Pere, després traslladada. Entre les reformes del segle XVIII, cal destacar la desfeta de la portalada romànica principal i la seva substitució per l’actual, i la destrucció del claustre romànic, una part de les restes del qual es van guardar al Museu Diocesà. També es traslladà el cementiri, que era davant dels absis, es buidà el terreny i es van posar al descobert de manera perillosa els fonaments. A causa d’això, l’absis central es va haver de reforçar vers el 1933. El celler i el refetor del segle XII van ser essencialment respectats en construir-se el palau episcopal al segle XVIII. La catedral de Santa Maria de Solsona presideix l’entrada a la ciutat pel pont sobre el riu Negre, i en constitueix una de les imatges més tradicionals. En el seu estat actual, la catedral és a grans trets un complex d’edificis que daten des del final del segle XII fins al segle XVIII. El temple presenta una gran singularitat tipològica dins l’arquitectura romànica, tant en la seva planta, de dues naus, com en la concepció de la seva capçalera, especialment a l’absis central. A més, ha posseït, i té encara parcialment, un dels conjunts d’escultura romànica més important de la Catalunya medieval, de la segona meitat del segle XII i segurament fins ja ben entrat el segle XIII. Al costat nord, on hi ha la porta barroca de Sant Agustí, es fan visibles estructures romàniques, ja que es conserva en tota la seva longitud la façana del temple. Hi podem veure una cornisa suportada per mènsules esculturades amb animals, monstres i personatges. L’actual porta, que sobresurt de la façana, va substituir molt probablement la portada principal de l’església romànica, que devia ser de caràcter monumental. Observant bé al darrere de la porta barroca, a la part superior del costat dret, on connecta amb la façana, podem veure encara restes de la decoració escultòrica primitiva.
Les restes més vistents de l’obra romànica són les de la capçalera, orientada vers llevant. Hi veiem tres absis semicirculars (ultrapassats a les absidioles); el del costat nord només conserva la carcassa externa, ja que el seu espai interior ha estat inutilitzat. Els altres dos absis s’han aprofitat com a sagristia. Una finestra centra les absidioles, mentre que a l’absis principal n’hi ha tres, de doble esqueixada. Darrere del braç meridional del transsepte, s’alça el campanar de torre, que ha estat restaurat. L’obra romànica correspon a la planta baixa més tres nivells d’obertures, que exteriorment estan indicats amb una senzilla motllura, mentre que la part superior, on hi ha les campanes, va ser sobrealçada vers els segles XVI i XVII. Al primer nivell de la torre hi ha una finestra a llevant, senzilla, i una altra a migjorn, que és doble i profusament decorada amb arquivoltes i columnes, on destaquen els motius vegetals dels capitells i de l’arquivolta, i l’escacat de les impostes. Les finestres del segon i tercer nivell, restaurades, són d’arc de mig punt i tenen un guardapols, decorat, com les impostes, amb un escacat. La situació del campanar, juntament amb la del claustre, origina distorsions en la planta de la catedral, ja que els dos ocupen l’espai que hauria de ser la nau lateral de migjorn, que probablement no va existir, tot i que el coronament és de tres absis. Una hipòtesi planteja que els dos elements devien ser anteriors a la construcció de l’església del segle XII i es van mantenir en edificar-se aquesta, ja que quedaven integrats també en el conjunt canonical.
El claustre és situat al costat meridional de l’església, i pel costat de ponent ultrapassa el que devia ser la façana del temple. La seva planta és aproximadament quadrada i correspon a una obra barroca que, malgrat tot, va conservar la planta original. Es pot veure, totalment visible a la galeria de llevant, que per damunt de les voltes de rajol pla hi ha la volta de canó original, de pedra, amb nervis de reforç als angles. Sembla que el claustre romànic quedava envoltat per una doble filera de columnes, algunes, probablement, esculturades amb personatges.
Al mur de tancament de la galeria de llevant hi ha una porta molt ornamentada, amb motius principalment geomètrics i vegetals, amb arquivoltes en degradació, plenament identificada amb l’estil de l’anomenada escola de Lleida. Aquesta portada es troba a un nivell més alt amb relació al paviment actual del claustre, fet que evidencia quin era el nivell original. Al costat de la portalada, i sobre la porta d’accés actual a la catedral, hi ha vestigis d’una finestra geminada profusament esculturada.
Al costat sud del claustre, i integrades actualment dins les dependències del palau episcopal, es conserven algunes construccions de l’antiga canònica. Cal esmentar l’actual capella dels Sants Màrtirs, que correspon a l’antic refectori. És una gran sala rectangular, coberta amb volta de canó seguit, apuntada. A la seva façana sud s’obren tres finestrals de doble esqueixada. En aquesta mateixa paret hi ha la trona per a les lectures, amb la seva escala, buidada al gruix de la paret. A la façana de llevant, on hi ha la porta d’accés, es poden veure els vestigis d’un òcul circular, molt decorat.
Al pis inferior de la capella dels Sants Màrtirs hi ha una altra sala de la mateixa planta, coberta amb volta de canó rebaixada, amb una sala més petita afegida a ponent. A la seva façana sud s’obre un portal amb un arc amb grans dovelles. Per sobre de la capella s’hi va afegir un altre pis, potser al mateix moment en què va ser alçat un altre pis al claustre, que consisteix en una sala coberta amb un embigat de fusta sobre arcs diafragmes apuntats. La resta de dependències que devien formar la canònica i el palau abacial van ser destruïdes o molt transformades al segle XVIII.
L’estàtua de la Mare de Déu del Claustre, que es venera en una àmplia capella lateral de la catedral, és un dels monuments més rellevants en pedra de l’art català. Alguns autors l’han datada al segle XIII i l’han considerat ja dins el gòtic. De fet, podem situar-la en un pas intermedi entre el romànic i el gòtic. No se sap del cert quina era la seva situació original dins el temple. Entre altres hipòtesis, sembla que podria procedir d’una de les columnes del claustre o bé d’un finestral geminat que s’obria a l’espai que hi ha entre el claustre i el campanar. Maria apareix en posició frontal, asseguda al tron sobre un coixí, coberta amb un mantell ricament decorat i uns vestits amplis. Té els cabells recollits amb dues llargues trenes que cauen a cada banda i porta corona. A la mà dreta aguanta el ceptre. Sobre el genoll esquerre hi ha el Nen, amb els peus nus i en una posició rampant, sense que s’arribi a recolzar ben bé sobre el genoll ni el braç de la Mare, i encarat de forma obliqua respecte a Maria. Duu també un vestit i un mantell ricament decorats amb elements geomètrics, amb els plecs ben marcats, com en el cas de la indumentària de la Mare, i amb la mà dreta assenyala Maria. Sota els peus calçats de la Mare hi ha, aixafats, dos monstres, amb uns caps meitat animal, meitat humans, símbol del mal. El conjunt de l’escultura és profusament decorat, sobretot amb motius geomètrics que recorden les obres d’orfebreria de gran qualitat.
Segons la tradició, fou descoberta al segle XIII al pou del claustre, on havia estat amagada a causa del perill iconoclasta dels albigesos, i col·locada en un finestral. Un monjo, Berenguer de Font, la col·locà en una capelleta del claustre. No es coneix amb certesa quin fou l’emplaçament original, tot i que sembla que formà part d’un conjunt escultòric més gran (una columna o un retaule monumental són algunes de les hipòtesis més probables) del qual fou extreta, atès el seu innegable valor artístic. El 1419 ja tenia capella pròpia, construïda pel mercader solsoní Pere Cirera. L’altra capella que tingué la imatge fou feta el 1606, prop del claustre. El 1727 hom li construí una sumptuosa capella al mateix lloc de la catedral on fou bastit el 1910 el santuari actual. En la reconstrucció del retaule i del cambril que es feu després de la guerra del 1936 treballaren el pintor Josep Obiols, Jaume Padrós, que traslladà al mosaic i sobre fons d’or dibuixos d’àngels i altres motius ornamentals, l’arquitecte Francesc Folguera, el decorador Evarist Móra i l’escultor F. Juventeny. Una junta de clergues i laics, anomenada la Vint-i-quatrena, n’administra els béns.
El Palau Episcopal al costat de la catedral, és exteriorment un notable edifici del barroc neoclassicitzant, construït entre el 1776 i el 1779 per l’arquitecte solsoní Francesc Ponç, sota el govern del bisbe Rafael Lassala. Té tres plantes i els baixos, on hi havia cellers i estables. A la façana de la plaça es destaquen les sis columnes adossades de pedra a la planta baixa, l’ornamentació neorenaixentista als balcons i les portes i la gran barbacanada del frontis. La façana de migdia té nou balcons a cada planta i una gran galeria superior, i la paret acaba amb un ràfec de pedra que sobresurt molt i és arquejat al centre. Tot és de pedra i de parets gruixudes. Aquest edifici encobreix una altra construcció, seu de l’antiga canònica, la part inferior de la qual és del segle XII. El cos principal és una construcció rectangular de 26 m per 9 m en total i murs d’1,40 m. La planta inferior, al nivell dels cellers, és una gran quadra de volta una mica apuntada, on hi havia un pou i una tina; tres grans espitlleres hi donaven llum; el portal d’entrada és de mig punt i dovelles de mides mitjanes. La segona planta era el menjador dels canonges, amb la volta de pedra i apuntada, i una trona per al lector, tot de pedra; a la banda de migdia hi ha tres grans finestrals. Aquesta peça fou construïda per l’abat Bernat de Pampe a la fi del segle XII. Modernament ha estat adaptada per a capella dels Sants Màrtirs i és presidida per una imatge gòtica de la Mare de Déu. L’estança superior conserva els murs primitius; vers el N hi ha dos finestrals gòtics, que antigament devien ser tres; al migdia hi ha un gran ull de bou, construït quan es feu el Palau Episcopal i a les parets hi ha senyals dels arcs de pedra que sostenien la coberta de fusta i la teulada. Ara conté la sala del tron del bisbe, amb sostre bombat d’estil neoclàssic, i altres dependències. Les tres plantes tenen en total uns 19 m d’alçada. En aquests edificis resideix el bisbe i la cúria diocesana i hi ha la seu del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
La cultura i el folklore
La vida social i cultural de Solsona està dinamitzada per diverses entitats, com l’Orfeó Nova Solsona, la colla de trabucaires, l’Agrupació dels Geganters, l’Associació de Festes del Carnaval de Solsona, el Centre Excursionista del Solsonès, etc. Els museus constitueixen un equipament important de la ciutat. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, fundat el 1896, conté les col·leccions d’objectes de sal (segle XIX), de prehistòria (del Neolític al món iberoromà), del romànic (art sacre dels segles X al XIII), del gòtic (segles XIII al XVI) i del renaixement-barroc (dels segles XVI al XVIII). Una de les peces de major interès conservades al museu són les pintures murals d’època preromànica i romànica procedents de Sant Quirze de Pedret (Berguedà). Per altra banda, el Museu del Ganivet i Eines de Tall, que s’inaugurà el 1998, plasma l’ofici de ganiveter, de llarga tradició a la ciutat, i una variació d’eines de tall de la Ganiveteria Toll de Barcelona, fundada el 1817. Pel que fa a les biblioteques, destaca la del Seminari Diocesà, especialitzada en teologia, l’antiguitat de la qual es remunta al 1890. Quan a arxius, hi ha l’Arxiu Diocesà de Solsona, amb documents dels segles X-XX, i l’Arxiu Històric Comarcal, que conté documents dels segles XIII-XX i un important fons fotogràfic.
La festa major de Solsona se celebra el 8 (en honor de Santa Maria, titular de l’antiga abadia) i el 9 (per la Mare de Déu del Claustre) de setembre. Un dels actes més remarcables és la representació, a la plaça Major, dels balls que es realitzen amb els gegants i el bestiari de la ciutat (cada ball amb música pròpia), entre les peces del qual destaquen l’àliga i el drac; aquest darrer compta amb més de tres-cents anys d’història (es tenen notícies de restauracions del drac des del 1749). Cal esmentar també l’actuació dels trabucaires, que amb la seva indumentària típica i els seus trabucs recorden la tradició guerrillera del Solsonès. Una setmana abans de la festa major s’escau una Trobada d’Acordionistes. El juny, per les festes del Corpus, també destaquen els balls de l’àliga i el drac i altres elements propis del bestiari popular com el bou i la mulassa.
Tanmateix, els actes festius que han donat més popularitat a Solsona són els del Carnaval, que a la ciutat duren des del Dijous Gras fins al dimecres de Cendra, tot i que és durant el cap de setmana quan la població s’omple de gent forastera que arriba per a gaudir d’aquests dies de disbauxa. Entre els actes més representatius del Carnaval solsoní, destaca el mercat de Carnaval, el Carnaval infantil, la penjada del ruc a la Torre de les Hores, la baixada pel carrer del Castell dels Gegants Bojos, la draca i el mussol, els castells de foc, etc. La despenjada del ruc, acompanyada pel ball dels gegants a les dotze de la nit del dimecres, conclou la festa. La melodia típica d’aquests dies de disbauxa és el Bufi, original del solsoní Joan Roure, i la indumentària característica és la bata, de diferents colors i dissenys, distintiva de cada comparsa.
El Carnaval, que ja se celebrava abans de la dictadura franquista, es reprengué ja abans de la fi de l’esmentada dictadura, el 1971, i ha esdevingut una de les festes més celebrades en aquesta població. Des d’aleshores s’han anat incorporant actes, gegants (la saga dels Gegants Bojos, creats pel mestre geganter solsoní Manel Casserras i Boix, tenen la particularitat de tenir un aspecte grotesc i divertit, amb els braços articulats), balls, bestiari (el xut, la draca, els nans, el Tòful-Nano, el Comte de l’Assaltu, etc.) i músiques pròpies, entre les quals “el Bufi” és la més representativa del Carnaval.
Altres celebracions que tenen lloc durant l’any són les que s’esdevenen per Nadal i Reis, quan anualment es fan actes com la representació dels Pastorets i del Pessebre Vivent. Al gener, el diumenge després del dia 17, té lloc la festa de Sant Antoni Abat durant la qual es beneeixen els cavalls i les mules que participen en els Tres Tombs. El diumenge després del 10 de juliol té lloc la festa de Sant Cristòfol. També tenen ressò popular les caramelles del Diumenge de Pasqua, la caminada popular del Vinyet, als volts de la festa major i, com no, l’esmentada fira de Sant Isidre. Les quatre partides del terme celebren aplecs a les ermites que els donen nom. El 29 d’abril hi ha festa a l’ermita de Sant Pere Màrtir, on també se'n fa una altra el segon diumenge de maig. El quart diumenge del mes els habitants de Santa Llúcia es reuneixen a l’ermita del mateix nom, mentre que el diumenge després del 20 d’agost s’apleguen a Sant Bernat, i per l’Ascensió ho fan els de la partida de Sant Honorat a l’ermita d’aquest sant. Des del 2004 s'hi celebra la fira del trumfo i la tòfona.
Altres indrets del terme
Formen el terme quatre partides: la de Sant Honorat, que comprèn la banda oriental, on hi ha el cementiri; Sant Gervasi (que hom anomena Sant Girivet, nom procedent de Gervaset) i les cases que cauen sota Sant Bartomeu: la de Santa Llúcia, situada a l’extrem SE del terme en direcció a Sant Just i Cardona; la de Sant Bernat a la carretera de Torà, que comprèn les cases de la ribera del torrent de Ribalta, i la de Sant Pere Màrtir, prop de la Mare de la Font, que inclou les cases que hi ha entre les carreteres de Bassella i la de Sant Llorenç de Morunys. Les excavacions palesen que abans de l’època romana hi havia ja un nucli de població, a més del de Castellvell.
Les termes trobades a Can Sotaterra, de les quals se'n conserva material de construcció, de la llar, decoració, ceràmica, vidre, nacre i metalls, i una zona d’enterrament, on hi ha materials anteriors a la cultura romana, indiquen l’existència d’una població en plena vitalitat.
La història
L’antiguitat
Els romans ocuparen la regió dels lacetans, on certament es trobava Solsona i d’ells han arribat les primeres notícies històriques. Els geògrafs i els historiadors romans donen a entendre que aquesta zona de Solsona era una devia gens, una tribu i regió apartada de les principals vies de comunicació romana. Però l’antiquíssima via empedrada que des de Montmajor i Sant Feliu de Lluelles anava cap a la Guingueta, es desviava cap a Solsona i continuava cap a ponent, no pot ser altra cosa que una construcció romana tardana. De la mateixa època romana devia ser la primitiva conducció d’aigües des de les fonts de Lladurs.
L’enclavament original de la Setelsis preromana no se sap exactament on era situat, però algunes fonts apunten que podria correspondre al Castellvell (Olius). Posteriorment, sembla ser que els indígenes de la primitiva Setelsis haurien baixat al pla i s’haurien establert més o menys al lloc on hi ha l’actual emplaçament. Allà, a partir d’un lent procés d’aculturació, s’haurien adaptat totalment a la civilització romana. No se sap ben bé quina fou l’època en què es produí aquest canvi d’assentament, encara que certament fou entre els segles II i I aC. L’estació termal de Can Sotaterra correspondria a la Setelsis romana i, en tractar-se d’unes termes públiques, habituals en una ciutat de certa importància, cal pensar que en època romana la ciutat ja devia tenir representativitat dins el seu entorn.
L’edat mitjana
Les notícies referents al període visigòtic i musulmà són escasses. Se sap que a l’Alt Urgell ja hi havia una cristiandat i uns bisbes que s’anaren succeint almenys des del segle VI. També Lleida era una diòcesi cristiana. La conquesta de la Marca Hispànica per Lluís el Piadós s’estengué fins a Solsona, Manresa i Berga durant el primer terç del segle IX, segons afirmen les fonts documentals de l’època. En una de les primeres guerres civils del país, però, el cap got Aissó, el 820, amb l’ajuda dels sarraïns, s’apoderà d’una gran part de la Marca i de Solsona. La ciutat fou recuperada per Guifré el Pelós el 886. A la mort d’aquest, el comtat d’Urgell, al qual en principi pertanyia Solsona, fou cedit al seu fill Sunifred II, tot i que la ciutat resta junt amb Cardona com a dominicatura pròpia en mans del seu germà Sunyer, comte de Barcelona, que li atorgà, el 921, la carta de poblament que marcaria el seu creixement inicial. Mort Sunyer, aquestes terres retornaren a Sunifred, però aquest morí sense descendència i finalment el fill de Sunyer, Borrell II, reuní sota el seu ceptre els comtats de Barcelona i d’Urgell. Des d’aleshores els bisbes i els comtes d’Urgell sovintejaren les seves visites a Solsona. El 906 el comte Sunyer hi edificà una església i el 980 ja hi havia la de Sant Pere Apòstol, anomenada església de Santa Maria i de Sant Pere en altres escriptures. Sembla ser que al voltant de l’any 1000 Solsona ja tenia també categoria de residència episcopal.
Des d’abans del 1090 hi havia una comunitat de clergues que feien vida comunitària i que adoptaren la regla de Sant Agustí, i sembla que en aquesta data ja l’observaven. Les grans donacions de terres que els comtes i els bisbes d’Urgell feren a Santa Maria de Solsona, a més de la senyoria d’una gran part de la ciutat, que tenia el prepòsit, més tard titulat abat, permeteren la vida folgada i influent d’aquesta canònica, al voltant de la qual s’anà desenvolupant la ciutat. Lentament, però, els prepòsits de Solsona anaren obtenint terres que havien pertangut, sia per compra sia per donació, al bisbat d’Urgell. Tot i que mai no deixaren la jurisdicció episcopal la influència dels prepòsits anà creixent, i compartiren tradicionalment el domini de la ciutat junt amb els senyors de Solsona.
Fins a la conquesta de Balaguer els comtes d’Urgell residiren sovint a Solsona, i també tenien palau a Olius, fins que s’establiren a Balaguer, perquè era una sortida cap a la Terra Plana. Alguns dels comtes volgueren, fins i tot, ser enterrats a Solsona (Ermengol IV i Ermengol V). No se sap quan començà a existir la senyoria de Solsona. Cap al tombant del segle XI apareix documentat un tal Miró de Solsona, que sembla que no fou el vescomte d’Urgell del mateix nom ni tampoc el senyor de Solsona, ja que la documentació mostra encara la ciutat sota el domini directe dels comtes d’Urgell. Fou un fill de Miró, Ecard Miró, el qual consta ja com a senyor de Solsona (c. 1058, encara que la senyoria podria remuntar-se al 1005, quan Ermengol I i Guisla, comtes d’Urgell vengueren els béns que tenien a Solsona), senyoria que era en última instància feudatària del comtat d’Urgell. Aquests senyors habitaven a la ciutat, bé que les de limitacions de jurisdiccions no es veuen clares durant el segle XI, i en compartien el domini amb els prepòsits de Solsona, conformant les dues forces de poder que s’havien gestat entorn de la ciutat. D’altra banda anava creixent el prestigi i el poder dels vescomtes de Cardona, que pel casament de Ramon Folc IV, comte, amb Agnès agregaren al vescomtat l’herència dels Torroja (Solsona, de la qual per diverses aliances matrimonials els Torroja havien acabat esdevenint senyors, Torroja -l’actual Tarroja de Segarra- i Arbeca i altres llocs). Això s’esdevingué en un moment de crisi al comtat d’Urgell, quan en morir el comte Ermengol de Sant Hilari (1208), sorgí una llarga contesa entre la filla del comte, Aurembiaix, i el vescomte de Cabrera. Els Cardona venien a Solsona com a senyors i protectors de l’església i el seu monestir, mentalitat més accentuada en el fill de Ramon Folc i Agnès, Ramon Folc (V) de Cardona i de Torroja. El 1258, essent Bernat el prepòsit, el vescomte Ramon Folc firmà una convenció en què reconeixia la seva jurisdicció; aprovava tot el que li havien cedit els antecessors: que la intromissió del vescomte, o dels seus, en la jurisdicció de l’església seria judicada davant el tribunal del monestir; que no molestaria els vassalls de l’església amb hosts ni cavalcades; que fora permès, segons el costum antic, el pas de les persones d’una jurisdicció a l’altra; que serien tornats a la jurisdicció del monestir alguns que foren portats a ser judicats a Cardona. Aquest conveni fou la conclusió de la situació difícil i potser d’estat de guerra que hi havia hagut abans entre el monestir i el vescomte. La convenció fou signada pel vescomte i altres nobles com a testimonis.
Tot i això, en temps de Ramon Folc VI, fill de l’anterior, no mancaren tampoc les interferències i les lluites de les dues jurisdiccions. Però el prepòsit Ponç de Vilaró (1265-1302) sortí al pas de les dificultats i procurà que es nomenessin cinc compromissaris per banda, que posaren en clar la jurisdicció judicial dels dos senyors sobre els propis súbdits. Es decidí que tant el vescomte com el prepòsit podien tenir notaris i que el dret de guiatge dels vassalls de l’església pertanyia al prepòsit, i també altres coses sobre el forn, els drets d’inquisició i requisició d’una autoritat sobre els vassalls de l’altra i sobre altres casos particulars (1269).
Durant el segle XII i la segona meitat del segle XIII s’anaren situant i desenvolupant a Solsona famílies de cavallers. A més dels Vilaró (família de la qual fou membre Ponç de Vilaró, prepòsit del monestir de Santa Maria de Solsona i bisbe de Vic, que fou qui començà la nova església gòtica a la catedral de Solsona), hi havia els Josa, els senyors de Pinell, els Llobera, i altres famílies notables, com els Viladecans, procedents de Riner, els Prestador, que tingueren la casa a la plaça Major, els Vallcebre, els Solanells, els Fontestar, els Riard i d’altres, de les quals sortiren canonges, notaris, batlles i consellers.
Els Cardona i el monestir tenien cadascun el seu batlle, castlans i col·lectors, que portaven l’administració de la seva part i dels seus vassalls, fet que no afavoria la unitat i la convivència dels habitants de Solsona. D’altra banda, l’estament popular anà adquirint personalitat i tant les relacions de parentiu com les comercials entre els solsonins exigien una administració més unificada.
Això i altres conveniències senyorials motivaren la concòrdia que s’estipulà entre les vescomtesses de Cardona, Maria Àlvarez i Beatriu d’Anglesola, nora seva, vídues totes dues, i el prepòsit Bernat. Aquest acord del 2 de febrer de 1338 marcà un intent d’esclarir la situació i acordar un govern pacífic. Així, aquest acord marcà també la creació del municipi de Solsona, que fou conegut durant molt temps com a Consell. El municipi quedava estructurat de manera que cada jurisdicció (l’eclesiàstica i la civil) era representada per dos cònsols per jurisdicció, el càrrec dels quals era obligatori i anual. Els cònsols eren també els que escollien els 10 consellers que cada senyoria tenia assignats. El govern de la vila era portat a terme, doncs, per representants d’ambdues jurisdiccions. Per damunt de tots ells hi havia un batlle per jurisdicció, la funció del qual es reduïa pràcticament a l’àmbit judicial. Era una mena de representant del senyor que intervenia en els afers municipals en cas que les decisions dels cònsols no coincidissin amb els interessos senyorials. La situació es mantingué estable gairebé fins al segle XVIII (fins al decret de Nova Planta).
Al final del segle XV, els prepòsits de Cardona passaren a ser abats. Berenguer Gener fou el darrer canonge que tingué el títol de prepòsit. Fou destituït, per la seva mala administració i altres defectes, pel papa Climent VII, des d’Avinyó, el 16 de juny de 1391. Des del seu successor, Pere de Torrent, els superiors del monestir foren abats; aquest títol s’obtingué del papa Benet XIII el 1409, i així fou reconegut de llavors en endavant.
No sense polèmiques i resistència, el 1441 un dels Cardona aconseguí l’abadiat de Santa Maria de Solsona. La major part dels canonges i del poble volien el prior Tomàs Mateu i Riera, però amb el suport del sagristà, el vicari general i el partit i part del poble favorable a la família dels Cardona, que havia acudit a la cúria romana, Jaume de Cardona aconseguí ser nomenat administrador perpetu de l’abadiat de Solsona, fins que es possessionà del càrrec d’abat el dia 21 de juliol de 1441.
El mateix any morí el comte de Cardona i el succeí Joan Ramon Folc II, fill de Joan Ramon Folc I i de Joana d’Aragó. Anà a Solsona i rebé l’homenatge de la població i, ensems, aprovà i confirmà Jaume de Cardona, que era germà seu, com a abat perpetu. Aleshores tots els pobles de les dues senyories prestaren homenatge als nous senyors. Durant l’època de Ramon Folc II s’esdevingué la guerra contra Joan II. Els de Cardona foren addictes al rei, motiu pel qual la ciutat patí poc els estralls de la guerra, i la col·laboració es limità al forniment d’alguns soldats i de les despeses consegüents.
Jaume de Cardona fou nomenat, el 1444, bisbe de Vic, el 1459 ho fou de Girona i el 1462 d’Urgell, però no deixà l’abadiat de Solsona; el 1461 fou nomenat cardenal. Amb ell s’obrí l’etapa dels abats comendataris. Durant aquests anys i els del següent abat, Joan d’Aragó, l’abadia i els seus dominis foren administrats pràcticament pels vicaris generals que nomenava l’abat.
Solsona, encara que situada dins una contrada rural, prengué ben aviat l’estil de ciutat de menestrals; absorbia l’emigració de la comarca, especialment els cabalers de les cases de pagès, que hi muntaven el seu taller i s’hi feien la casa. Les construccions reclamaven mà d’obra i picapedrers; el culte religiós donava feina als orfebres, els ferrers i els argenters. Gairebé no pararen mai els treballs de construcció: el castell dels Cardona, l’abadia i les seves dependències, les capelles de les confraries i gremis, les capelles foranes de Sant Bartomeu dalt de la muntanya d’aquest nom (el vell Mons Lecetanus), la reconstrucció de Sant Honorat a la segona meitat del segle XIV, la construcció de sarcòfags tot el segle XIV i els primers anys del XV, la primera gran capella del Claustre (1419), les muralles i les torres, on es treballà amb més o menys intensitat uns trenta anys, l’Hospital d’en Llobera, de la primera meitat del segle XV i la reconstrucció de moltes masies que restaren despoblades i arruïnades a causa de la gran mortaldat de la segona meitat del segle XIV. Tot això, i també l’establiment de famílies de cavallers i d’altres personatges importants i l’explotació de la fusta dels boscos de l’entorn, portà activitat i vida a Solsona i els poblets veïns, fins a la crisi que començà amb la guerra contra Joan II i que ocasionà una certa atonia en la construcció.
L’edat moderna
A la meitat de la setzena centúria i més endavant, la vila es caracteritza per la gran quantitat de menestrals: mercaders, botiguers de llana, barbers, sastres, mestres de cases, barreters, calceters, ferrers, fusters, forners, boters, picapedrers, hostalers, pellissers, daguers, teixidors, flassaders, apotecaris, notaris, treballadors, bracers i fins molts pagesos; tots els quals consten en els manuals notarials d’aquest temps. També és remarcable la gran quantitat de capellans i clergues que hi residien.
D’altra banda, amb vista a la defensa del territori hispànic de les doctrines i propaganda protestant, al rei Felip II de Castella li interessà de refermar la frontera amb nous bisbats, i demanà al papa que un d’aquests fos el de Solsona. Climent VIII hi estigué d’acord, i amb butlla del primer d’agost de 1593 erigia nou bisbat amb seu a Solsona, població a la qual donava també la categoria de ciutat. Felip II, amb cèdula reial del 30 de juliol de 1594, confirmava el títol de ciutat a Solsona, amb totes les prerrogatives que tinguessin les altres dels seus regnes. El nou bisbat s’anà formant a partir de parròquies pertanyents a l’Urgell i a Osona, no sense reticències dels bisbes corresponents. Lluís Sanç (natural de Puigcerdà i fins aleshores sagristà de la catedral de Barcelona), fou designat per Climent VIII bisbe de Solsona. Inicialment el nou bisbat comprenia els arxiprestats de Bagà, la Pobla de Lillet, Sant Llorenç de Morunys, Berga, Solsona, Montmajor, Gironella, Navars, Cardona, Torà de Riubregós, Cervera, Tàrrega, Bellpuig d’Urgell i Mollerussa, o sigui tot el Solsonès, el Berguedà, un sector del N del Bages i, vers el SW, gran part de la Segarra i de l’Urgell. El 1957 se li afegiren, del bisbat de Vic, Balsareny, Súria, la Molsosa i un ample sector de la Segarra que forma l’arxiprestat de Sant Guim de la Rabassa. També se li va afegir un antic enclavament de Lleida que comprenia Sant Ramon, la Manresana i les Oluges.
En la guerra dels Segadors la ciutat escull el costat català i francès, tot i que la seva postura no es manifesta fins al Corpus del Sang del 1640. Del 1642 al 1652, Solsona resta en poder dels francesos. El bisbe, partidari del rei castellà, es veu obligat a marxar i, tot i que ambdós bàndols nomenaren substituts, cap d’ells no arribà a ocupar el setial i Solsona quedà sense bisbe del 1642 al 1657. També hagué de marxar el duc de Cardona, i el seu títol fou concedit al mariscal de la Mothe, que ocupà el càrrec del 1642 al 1652, època en la qual Solsona restà sota domini francès per primera vegada. El 4 de juliol de 1655 Solsona fou presa per les tropes franceses, a les quals es lliurà gairebé sense resistència, davant la indignació de Felip IV. Aquesta vegada l’estada francesa fou curta i al desembre del mateix any Joan d’Àustria prengué la ciutat. El càstig reial, però, no fou gaire fort, ni per a Solsona ni per a Catalunya. Les conseqüències serien molt més greus durant la guerra de Successió, que marcà el començament del segle XVIII.
El 1652 retornà el ducat de Cardona a la seva possessió tradicional, que recaigué en mans de Lluís d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Mort aquest sense descendència masculina, el ducat passà, el 1670, a mans del ducat de Medinaceli, per matrimoni de Francisco de la Cerda, titular d’aquest ducat, amb Caterina de Cardona, hereva del de Cardona.
Durant la guerra de Successió, a la mort del bisbe Guillem de Gonyalons (1708), el rei arxiduc Carles III nomenà bisbe de Solsona fra Francesc Dorda, abat de Poblet, mentre que Felip V nomenava Miquel de Marimon i de Corbera; aquest no aconseguí de prendre'n possessió, perquè morí el 1709. Climent XI preconitzà Dorda bisbe de Solsona el 25 de marc de 1710, i el 18 de maig feu l’entrada solemne a la ciutat. Residí sovint a Barcelona com a conseller de Carles III, i posteriorment de la seva muller. Després de la guerra, Felip V el considerà intrús en el càrrec episcopal i l’expulsà del bisbat en una lletra dirigida a ell mateix, i en una altra lletra ordenà al capítol que no reconeguessin el bisbe Dorda i el privessin dels seus béns. Francesc Dorda es retirà al monestir de Poblet. Solsona fou presa definitivament per les tropes francoespanyoles al final del 1711. Sembla que el 1713 Solsona jurà obediència a Felip V, a requeriment de la vegueria de Cervera, a la qual aleshores pertanyia.
El decret de Nova Planta originà una nova estructuració del municipi d’acord amb els criteris imposats per l’administració central. El Consell de Solsona fou substituït per l’ajuntament i aquest era compost per 6 regidors. Es mantingueren, però, les antigues jurisdiccions (eclesiàstica i civil) i a cada jurisdicció li corresponien tres regidors, que eren nomenats pels senyors. El 1743 sembla que ja s’havia establert el sistema de dos batlles i 6 regidors. L’adscripció dels càrrecs a una jurisdicció determinada no desapareixerà fins al segle XIX. Una altra de les conseqüències del tractat de Nova Planta per a la ciutat de Solsona fou la desaparició de la Universitat solsonina, encara que, de fet, no desaparegués efectivament fins entrat el segle XIX. El decret de Nova Planta va substituir les vegueries pels corregiments i Solsona, que pertanyia administrativament a la vegueria de Cervera, va passar després del tractat a dependre del corregiment de Cervera.
Els segles XIX i XX
Les guerres carlines i la guerra del Francès tingueren una forta incidència a la ciutat durant la primera meitat del segle XIX. En aquesta darrera, les tropes franceses entraren a Solsona el 10 d’octubre de 1810, tot i que l’ocupació fou breu (marxaren el dia 26 del mateix mes). Abans de sortir de la ciutat la saquejaren i en cremaren la catedral, la teulada de la qual s’ensorrà, com també les voltes del presbiteri i alguns altars es feren malbé.
Solsona patí, però, molt més les guerres carlines, especialment la primera. Però durant aquesta també es produí un fet important, encara que aliè al conflicte bèl·lic. Es tracta de la desamortització, que significà l’eliminació dels antics drets feudals de les dues jurisdiccions, encara que no una disminució dels impostos, els quals s’havien de pagar a la junta encarregada de la desamortització. Aquesta abolició del dret comportà ràpidament l’organització dels ajuntaments, atès que el 13 de gener de 1836 se celebren les primeres eleccions democràtiques. L’ajuntament, com a resultat d’aquestes eleccions, queda constituït per un alcalde, un subalcalde, cinc regidors i un procurador del comú. Havia desaparegut ja la doble jurisdicció, encara que hom no sap exactament quan va desaparèixer l’elecció dels regidors per part de les respectives senyories. Se sap que el 1809 el bisbe encara va escollir els seus, però, del 1810 al 1836 resta una pàgina en blanc.
Després de la primera guerra Carlina la ciutat quedà despoblada i les seves construccions molt malmeses. Començà aleshores una tasca de recuperació que tindrà els seus efectes positius durant la segona meitat del segle.
El 1837 fou l’any en què la situació esdevingué més crítica. Benet Tristany, cap carlí, assetjà durant 10 dies la ciutat i la prengué el 22 d’abril. Els liberals que l’havien defensada es feren forts al convent de les monges de l’Esperança i els carlins no aconseguiren de reduir-los. El 2 de maig les tropes isabelines del general de Meer, defensor de Cardona, aconseguiren d’alliberar-los però no pogueren prendre la ciutat fins gairebé un any més tard (24 de juliol de 1838). La guerra, però, continuà tenint com a escenari la comarca i, en concret, la ciutat, ja que, segons Antoni Llorens i Solé, en l’empadronament del 1842 es comptabilitzaren un total de 161 cases habitades i 148 que havien quedat destruïdes o havien estat cremades.
A la mort del bisbe Juan José de Tejada (1838) la seu quedà vacant durant un llarg període, fins que per acord entre la Santa Seu i el govern espanyol, plasmat en el concordat del 1851, la diòcesi de Solsona fou suprimida. Des d’aleshores fou regida per vicaris capitulars i la catedral restà reduïda a col·legiata. La població no acceptà de bon grat aquesta supressió i el nou seminari creat el 1846 fou el centre de reivindicació per a aconseguir de nou la diòcesi. El 1891, hom obtingué la substitució del vicari capitular per un administrador apostòlic, el bisbe de Vic Josep Morgades, i s’inicià una campanya popular per a reunir la dotació econòmica necessària per a la restauració del bisbat que obtingué un èxit considerable. El 1855 la reina regent Maria Cristina signà un decret pel qual creava l’administració apostòlica de Solsona i fou consagrat bisbe Ramon Riu i Cabanes (1895-1900). Gràcies a la gestió dels bisbes administradors apostòlics (el futur cardenal Benlloch en 1901-06, Lluís d’Amigó en 1907-13, el futur cardenal Vidal i Barraquer en 1914-19 i Valentí Comellas des del 1919), el papa Pius XI restaurà la seu episcopal de Solsona en una butlla donada el 1933. Després de la Guerra Civil tingué una forta incidència en la vida solsonina el bisbe Vicent Enrique i Tarancón (1945-63), que feu reviure l’ambient religiós amb les seves pastorals, reconstruí el seminari, promogué grans manifestacions religioses (festes de la Mare de Déu de Fàtima el 1952, Congrés Eucarístic Diocesà el 1953, centenari de Sant Pere Claver el 1954, coronació de la Mare de Déu del Claustre el 1956, etc.).
El caràcter predominantment rural i comercial de la ciutat i la incidència del bisbat i el seminari en la població expliquen en part que l’onada anticlerical i els aspectes més revolucionaris de la Guerra Civil tinguessin poca repercussió en la vida ciutadana. Hi hagué, però, alguns atemptats contra les esglésies i, com a precaució, el bisbe Comellas fou acompanyat a la frontera amb Andorra i alguns sacerdots i els pares claretians s’amagaren en diverses cases de pagès. A Solsona no fou mort cap capellà, però sí algun a la comarca, a més de dos germans claretians a Navès i a Su. A la fi de la guerra la situació empitjorà i fou cremat el convent dels claretians (hi moriren alguns malalts, refugiats forasters, que hi eren assistits) i destrossats algun edifici i el pont; també foren morts alguns pagesos de l’entorn. Després de la guerra hi hagué repressió i es dictaren deu condemnes a mort. L’economia es recuperà d’una manera lenta però segura. Hom aprofità la fusta dels boscos comarcals per a la construcció i la fusteria. Els tradicionals animals de ròssec que proporcionaven els renders de Solsona i de la comarca foren substituïts per camions i es posaren en funcionament noves serradores. La difusió de la maquinària agrícola des del 1953 fomentà la instal·lació de tallers de construcció i de reparació i obrí també el pas a les institucions bancàries. La industrialització i el comerç atragueren la immigració de fadrins i famílies pageses de la comarca. La construcció prengué una nova volada i el desenvolupament d’aquest sector i la instal·lació d’una gran factoria d’elaboració d’aglomerat de fusta cridà la immigració procedent de les regions pobres de l’Estat espanyol, sobretot durant la dècada de 1960.