Actualment correspon als territoris del N d’Etiòpia, la República del Sudan, el Txad, el N de Nigèria, Níger, Burkina Faso, Mali, Mauritània i el Senegal. Històricament, ha constituït una regió d’un gran tràfic comercial (especialment d’or, de sal i d’esclaus) entre els països nord-africans i els tropicals, per la qual cosa la seva població ha sofert un continuat procés d’islamització.
A la regió occidental florí (segles III-XIII) el regne de Ghana, substituït pel de Mali el 1230, el qual sotmeté a vassallatge els altres regnes veïns, com el de Tombouctou (1336) i el de Songhai (1235), el darrer dels quals s’imposà a la segona meitat del s. XV, fins que passà a formar part del soldanat del Marroc (1591). Més tard, entre la població fulbe i haussa sorgiren els imperis de Sokoto, entre el Níger i el Txad, i d’Adamaua, entre el Camerun i Nigèria, que es mantingueren fins a la colonització europea del final d’aquell segle.
A la zona central, el primer estat islamitzat fou el de Kanem, que mantingué bones relacions amb els sobirans hàfsides de Tunísia i s’expandí (s. XIII) des del Níger fins al Fezzān; sorgí després el regne de Bornu, la màxima esplendor del qual correspongué al segle XVI. Així mateix, els soldanats de Baguirmi i d’Ouadaï també subsistiren fins a la colonització francesa, provocada, en aquest cas, per la demanda d’ajut que feu el sobirà de Borm per tal d’oposar-se a les aspiracions expansionistes del soldà d’Ouadaï.
Al Sudan oriental, el regne de Dārfūr fou conquerit pel kediv Zubayr d’Egipte (1884), i, després d’haver format part del condomini angloegipci del Sudan, ha restat integrat, malgrat els intents d’independència, a l’actual República del Sudan. Aquesta regió, a l’est del país, ha estat l’escenari d’un conflicte armat, que esclatà el 1984, entre la guerrilla cristianoanimista de l’Exèrcit Popular d’Alliberament del Sudan (APAS) i l’estat islàmic que ha provocat prop d’1,5 milions de víctimes mortals. Finalment, però, després d’alguns anys de negociacions, el 2005 s’aconseguí el que sembla un acord de pau definitiu quan fou signat un acord que dotava el sud d’una àmplia autonomia i explicitava el compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació al cap de sis anys.