Hi ha una notable distància entre la llengua estàndard, l’escrita i la parlada per les persones cultes, i els dialectes, d’ús col·loquial: el sverikès i el västergotlandès (base, ambdós, de la llengua literària), el meridional, l’oriental, el gútnic i el norlandès.
Històricament, i a partir de l’instant que les llengües escandinaves comencen d’aparèixer individuades (cap al segle IX), el suec se sol dividir en suec antic (800-1526) i suec modern. L’estat de la llengua anterior al segle XIII és conegut gràcies als texts rúnics, on ja apareix la seva tendència a la monoftongació. Durant els segles XIV-XV tingueren lloc les mutacions fonològiques més radicals i entrà en crisi el sistema de flexió nominal i verbal. Amb la versió del Nou Testament (1526), la llengua apareix amb els trets essencials del suec modern, bé que l’evolució transformadora fou important fins a la primeria del segle XVIII, quan la llengua adquirí d’una manera ben establerta la seva configuració actual, tot i que als segles posteriors sofrí encara variacions lèxiques. Al final del segle XIX els escriptors, Strindberg sobretot, introduïren canvis importants en la llengua escrita, per tal d’acostar-la més a la llengua parlada. Els trets actuals del suec solen coincidir amb els de les llengües escandinaves; els més notables són: ortogràficament, una escriptura força morfofonètica, bé que amb algun tret històric.
Fonològicament, té un sistema de nou fonemes vocàlics (llargs o breus) i de divuit de consonàntics (llargs o breus), de tal manera que funcionen en compensació mútua: una vocal llarga és seguida per una consonant breu, i viceversa. A més, té un doble sistema d’accentuació tonal, funcionalment distintiva. Monoftonga els diftongs germànics i serva les sordes intervocàliques (p, t, k), així com les vocals finals plenes. A nivell morfològic, sufixa l’article definit; distribueix els substantius en dos gèneres gramaticals (real — masculí i femení— i neutre, si bé els dialectes solen distingir-ne tres); té cinc desinències de plural (-or, -ar, -er, -(e)n, -(ø),) i fa el genitiu nominal en -s; té un doble possessiu de tercera persona (similar al llatí suus, eius); classifica els verbs en forts i febles, i aquests darrers són distribuïts segons tres conjugacions diferents (-ade, -at, -ad; - de/-te, -t, -d/-t; -dde, -tt, -dd), bé que sense desinències personals, però amb la distinció entre supí (forma auxiliar de perifràstics de passat) i participi passat (forma merament adjectival). Sintàcticament, cal destacar l’estructura lineal de l’oració: subjecte-predicat-complement, amb inversió de subjecte en algun cas. Un tret ben propi en el conjunt germànic és la concordança en gènere i en nombre de l’adjectiu atributiu amb el subjecte. El seu lèxic, bàsicament autòcton, ha integrat notables influències del baix alemany i de l’alt alemany, aportacions tardanes del francès i, actualment, de l’anglès, bé que hom es preocupa de mantenir la màxima unitat amb les llengües escandinaves veïnes.