sufragisme

m
Sociologia
Història

Moviment feminista per a la consecució del vot.

Les dones britàniques són les que més aviat i més durament portaren a terme aquest moviment. Ja el 1866 John Stuart Mill havia presentat una moció al parlament demanant el dret de vot per a les dones, però fou rebutjada. La figura més important del moviment sufragista britànic és Emmeline Pankhurst, que fundà la Women Social and Political Union (1903). Una filla seva, Christabel Pankhurst, dugué a terme, amb la dirigent obrera Annie Kenney, actes de provocació i violència; per això les seves seguidores foren anomenades suffragettes, en contraposició a les sufragists de la Unió Nacional Anglesa de Societats Sufragistes, menys radicals. El 1917 obtingueren un dret a vot restringit, i fins el 1928 no arribaren a obtenir-lo plenament. Als EUA, el sufragisme femení sorgí del moviment per a l’abolició de l’esclavatge. Llargues discussions i moltes lluites portaren a la formació de l’Associació Nacional Americana del Sufragi Femení (NAWSA), que menà una lluita constant per a l’obtenció del vot femení. Una de les dirigents més destacades del moviment sufragista fou Susan B.Anthony. Wyoming fou el primer estat de la Unió que concedí el dret de vot a la dona (1869), seguit d’Utah (1870), però fins el 1919 no s’aprovà l’esmena constitucional núm. 19, que estén el vot femení a tots els estats de la Unió. El moviment triomfà també a nombrosos països europeus: a Finlàndia el 1907, a la Unió Soviètica, a conseqüència de la Revolució, el 1917, a Suècia el 1918, i els anys següents a Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i d’altres llocs. A França, en canvi, el dret de vot no arribà per a les dones fins el 1946. A l’Estat espanyol, la Segona República concedí el dret a les dones després de fortes polèmiques a les corts, ja que els diputats d’esquerra s’hi oposaven, tement que la influència clerical en l’electorat femení beneficiés la dreta.