Es graduà en meteorologia a la Universitat de Tòquio (1953), on obtingué el màster (1955) i el doctorat (1958). El 1958 s’incorporà al Servei Meteorològic dels Estats Units, antecedent del Geophysical Fluid Dynamics Laboratory (GFDL), on desenvolupà gran part de la seva recerca. Vinculat a la Universitat de Princeton des del 1968 fins el 1997, posteriorment dirigí la divisió de recerca sobre l’escalfament global del Frontier Research System for Global Change del Japó (1997-2001). El 2002 retornà a Princeton com a investigador col·laborador.
S’ha centrat en l’estudi dels processos físics que regulen el clima de la Terra i ha estat pioner en el desenvolupament de models matemàtics per simular-ne l’evolució. El 1967, juntament amb Richard Wetherald, desenvolupà un model radiatiu-convectiu que permeté quantificar l’augment de la temperatura terrestre associat a l’increment de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. El 1969, juntament amb l’oceanògraf Kirk Bryan, desenvolupà un dels primers models climàtics acoblats atmosfera-oceà, que integraven la circulació atmosfèrica i l’oceànica i permetien simular les interaccions entre aquests dos components del sistema climàtic.
Les seves investigacions, complementàries de les de Klaus Hasselmann sobre la variabilitat climàtica i la identificació de la influència humana en el clima, establiren les bases dels models climàtics utilitzats posteriorment per a projectar l’evolució del clima i l’escalfament global.
Ha estat guardonat amb la Blue Planet Prize (1992), la Medalla Benjamin Franklin del Franklin Institute (2015), el Crafoord Prize de la Reial Acadèmia Sueca de Ciències (2018) i el premi Nobel de física (2021), juntament amb Klaus Hasselmann i Giorgio Parisi.
