D’aquí l’oposició del present, moment de l’enunciat, amb el no-present, que pot ésser el passat, abans del moment de l’enunciat, i el futur, després del moment de l’enunciat. Aquests són els tres temps absoluts fonamentals. Perquè el present és no-passat i no-futur, pot expressar veritats intemporals: els homes són mortals. Però el temps gramatical no respon sempre al temps real o natural, dividit en tres moments, ja que el passat i el futur poden ésser considerats com a instants acabats o com en duració respecte al present en l’enunciat; d’aquí l’oposició entre el perfet (sortí) i l'imperfet (sortia): l’accident temps interfereix amb l’accident aspecte. Quan el passat i el futur són considerats com uns instants en el temps real, s’estableixen oposicions secundàries o temps relatius entre el passat i el passat anterior, perfet o imperfet (quan ho hagué fet, fou feliç; quan ho havia fet, era feliç), i entre el futur i el futur anterior (quan ho haurà fet, serà feliç). També és possible d’establir una oposició entre un instant allunyat i un instant pròxim (sortiren/han sortit), oposició on intervé també la noció d’aspecte. El temps interfereix també amb el mode, atès que el futur i el condicional poden encloure un cert caire de possibilitat o probabilitat (futur, condicional). L’accident es realitza, en català, en cadascun dels temps del paradigma de la conjugació: present, pretèrit imperfet, futur i condicional, en l’indicatiu, i present i pretèrit imperfet, en el subjuntiu, amb llurs corresponents composts, integrats per un verb auxiliar i el participi del verb conjugat, els quals tenen sempre aspecte perfectiu.
m
Gramàtica