Definició, funcionament i característiques
Es regeix per un complex sistema de reunions i consultes, entre els quals sobresurten les reunions de ministres de finances i les conferències de caps de govern. L’òrgan permanent del Commonwealth és la seva secretaria general, creada el 1965. L’organització comprèn indistintament repúbliques i monarquies, totes les quals, però, accepten el monarca britànic com a cap simbòlic. L’anglès hi és el vehicle de comunicació i, alhora, el vincle més poderós subjacent a l’organització. Dels 52 membres que el Commonwealth tenia l’any 2018, 31 eren repúbliques, 5 tenien monarquia pròpia i unes altres 16 monarquies tenien com a cap d’estat la reina d’Anglaterra. El Commonwealth té com a objectiu bàsic la cooperació entre els seus membres en tots els ordres: econòmic, educacional, mediambiental i, en uns paràmetres amplis de defensa dels drets humans i fonamentals i de la democràcia, també polític. Les grans diferències econòmiques, culturals i polítiques que separen i sovint enfronten els membres del Commonwealth n’esterilitzen en part l’eficàcia, bé que en alguns camps, com ara l’educatiu (a partir, sobretot, de la primera conferència sobre educació, 1959, i el Commonwealth de l’aprenentatge, 1988) ha assolit impulsos notables. En el camp econòmic ha aconseguit acords importants, relatius a tarifes i aranzels, i en el terreny polític té un cert pes la seva influència. El 1976 li fou atorgat l’estatus d’observador de les Nacions Unides. Entre els esdeveniments més destacats vinculats a l’organització, cal esmentar els Jocs del Commonwealth que, de manera anàloga als Jocs Olímpics, se celebren cada quatre anys i hi competeixen els estats membres. La primera edició se celebrà el 1930 i constitueixen una de les competicions esportives internacionals més importants.
Història
Bé que fins el 1926 no es produí la primera formulació oficial, cal situar-ne els orígens a la segona meitat del segle XIX i els primers decennis del segle XX, període de temps durant el qual les colònies britàniques amb majoria de població blanca (el Canadà, Austràlia, etc.) assoliren l’estatus de domini i, ensems, una autonomia que s’assemblava molt a la independència, perquè només en el terreny de les relacions internacionals seguien la tutela de la metròpolis. Els tractats de pau signats, en acabar-se la Primera Guerra Mundial, pels dominis en qualitat d’estats independents posaren en relleu la necessitat d’adequar les estructures legals a la realitat. Per això, la conferència imperial del 1926 proclamà que “la Gran Bretanya i els dominis (el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Estat Lliure d’Irlanda i Terranova) constitueixen comunitats autònomes dins l’imperi Britànic, amb igualtat de drets i sobirania, bé que unides per una mateixa fidelitat a la corona i lliurement associades com a membres del British Commonwealth of Nations”.
El 1931, el parlament britànic revocà, en virtut de l’estatut de Westminster, les disposicions que restringien el poder dels parlaments dels dominis. El 1949, dies després que Irlanda es declarés república, el Commonwealth aprovà la declaració de Londres, per la qual admetia l’ingrés de repúbliques a l’organització. Bé que Irlanda no ha sol·licitat mai el reingrés, la declaració permeté a l’Índia i al Pakistan esdevenir-ne membres de ple dret poc després de constituir-se en repúbliques en assolir la independència (1947), cosa que també s’esdevingué amb Sri Lanka (1948). L’onada descolonitzadora que seguí la Segona Guerra Mundial amplià notablement el nombre d’estats membres: Ghana i Malàisia (1957), Nigèria (1960), la república de Xipre, Sierra Leone i Tanganyika (1961) (aquest darrer país s’uní el 1964 a Zanzíbar i constituïren l’estat de Tanzània, que continuà a l’organització), Jamaica, Trinitat i Tobago i Uganda (1962), Zanzíbar i Kenya (1963), Malawi, Malta i Zàmbia (1964), Gàmbia i Singapur (1965), Guyana, Botswana, Lesotho i Barbados (1966), Maurici, Eswatini i Nauru (1968), les Tonga, Samoa Occidental (des del 1997 Samoa) i les Fiji (1970), Bangladesh (1972), les Bahames (1973), Grenada (1974), Papua Nova Guinea (1975), les Seychelles (1976), les Salomó, Dominica i Tuvalu (1978), Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia i Kiribati (1979), Vanuatu i Zimbàbue (1980), Antigua i Barbuda i Belize (1981), les Maldives (1982), Saint Christopher i Nevis (1983), Brunei (1984), Namíbia (1990) i el Camerun (1995). L’excepció de Moçambic, antiga colònia portuguesa que el 1995 ingressà a l’organització, fou justificada adduint els lligams històrics d’aquest estat amb el Commonwealth des de la seva independència (1975). Un cas similar s’esdevingué el 2009 amb l’ingrés de Ruanda, antiga colònia belga que també formava part de l’Organització Internacional de la Francofonia.
Alguns estats membres han abandonat l’organització: Irlanda (1949) i Sri Lanka (1972, reintegrada poc després). D’altra banda, el compromís genèric de tots els membres amb la democràcia, contra el racisme i la repressió política, subscrit en les declaracions de Singapur sobre els principis de l’organització (1971), de Lusaka contra el racisme (1979), de Harare per la democràcia, els drets humans i la igualtat (1991), de Victoria Falls pels drets de les dones i la igualtat (1994), els principis de Latimer sobre separació de poders (2004) i la declaració de principis i codi de conducta dels observadors internacionals (2005) ha reforçat o determinat la suspensió temporal com a membres de l’organització de Sud-àfrica (1961-94), el Pakistan (1979-89; 1999-2004), les Fiji (1987-97, 2000-01 i 2006-14), Nigèria (1995-99), Sierra Leone (1997-98) i Gambia (2013-18). Zimbàbue fou suspès el 2002 del Commonwealth i el 2003 sortí de l’organització, i el 2016 també ho feren les Maldives.