Tibet

Xizang
Hsi-tsang (zh)

Paisatge del Tibet

© Corel / Fototeca.cat

País de l’Àsia central, que constitueix actualment un zizhiqu dins la regió del Sud-oest de la Xina, fronterera, al S, amb l’Índia, el Nepal i Bhutan.

La geografia

La capital és Lhasa. És constituït per un vast altiplà septentrional, el més alt i més extens del món (altituds de 5.000 m), vorejat d’altes serralades: l’Altin Tagh i el Nan Shan (N), el Karakoram (W), l’Himàlaia (S) i les muntanyes de Sichuan (E). Travessat per diverses cadenes gairebé paral·leles, les del Transhimàlaia separen l’inhòspit país del centre i el N del S i el SE, àrea d’estretes i profundes valls resguardades, on l’aigua fa possibles els conreus. El clima és continental rigorós, fortament influït per l’altitud, i les precipitacions són escasses (100 mm), bé que augmenten al S (1.500 mm).

El mont Kailāsh al fons

A les valls perifèriques del S i l’E neixen els rius Indus, Brahmaputra, Mekong, Salween, Iang-Tsé i Huang He. Predominen les conques tancades, que donen lloc a nombrosos llacs, la majoria dels quals són salats. La vegetació, força rica a la vall del Brahmaputra, té caràcter polar o desèrtic als relleus i les conques del centre. Domina pertot la praderia i l’estepa d’alta muntanya. La població, escassa (2 h/km2 [1993]), es concentra al SE. La ciutat principal és la capital. L’activitat més destacada és la ramaderia seminòmada de iacs, ovelles, cabres i cavalls, que proporcionen carn, llet i pells. A les valls del S i el SE, de clima menys rigorós i menys àrid, hom conrea cereals (especialment sègol i ordi), tubercles i llegums. El Tibet exporta llana i pells i ha de comprar te. La política de desenvolupament va dirigida a expandir l’agricultura per mitjà de l’extensió del regadiu, a introduir-hi la indústria i a incrementar el comerç amb la resta del país. Hi ha recursos miners importants (petroli, carbó), encara poc explotats, i grans recursos hidràulics al S. La presa de Ngachlen permet l’abastament elèctric de Lhasa, que ha començat a industrialitzar-se (confecció i calçat, fàbrica de ciment i indústria artesanal de cuir i metall). Les dificultats d’accés han fet del Tibet una de les regions més desconegudes del món; les muntanyes que l’envolten han contribuït al seu aïllament, però actualment hom ha dut a terme canvis profunds en l’estructura econòmica i social, bé que romanen els costums tradicionals. La majoria de la població és tibetana, i segueix diverses creences i pràctiques religioses, entre les quals predomina el lamaisme.

La història

Unificació, implantació del budisme i expansió

Hom coneix ben poca cosa del Tibet abans del segle VII dC, per la manca de documents escrits. Llavors començà un període monàrquic (s. VII-IX), que s’inicià amb la unificació, sota un sol poder (el del rei Srong-btsan-sgam-po), dels diversos principats feudals de Yar-klung, i hom establí la capital a Lhasa.

Fou l’època de la introducció i la difusió del budisme al Tibet, on acabà instal·lant-se definitivament, després de nombroses controvèrsies i lluites i d’imposar-se a la religió autòctona local, tradicionalment coneguda com a bon, de tipus animista i ritualístic (tibetà). Fou erigit el primer gran temple budista, a bSam-yas.

A través del poder militar el Tibet ocupà una vasta àrea de l’Àsia central (arribà fins i tot a dominar una part de la Xina de la dinastia Tang). El període s’acabà amb l’assassinat del rei Glang-dar-ma, enemic del budisme, que posà fi a l’hegemonia reial.

De la fragmentació política i l’establiment de la teocràcia a l’ocupació xinesa

El reformador Tsong-K'a-pa (en una estàtua del monestir de Kumbum, Xining)

Mario Biondi (CC BY-SA 2.5)

A partir del segle IX la fragmentació del regne en diverses famílies nobles portà a la pèrdua gradual de la unitat política, mentre naixien les primeres grans comunitats monàstiques —rNying-ma-pa, bKa'-brgyud-pa, Sa-skya-pa—, que s’anaren imposant sobre els senyors feudals. I així, al segle XIII, el monjo ‘P'ags-pa, de l’escola Sa-skya-pa, amb l’ajut de l’exèrcit mongol de Khublai Kan, que havia envaït el país, fou nomenat sobirà religiós (c'os-rgyal) del Tibet.

Un altre gran personatge d’aquesta època és el reformador monàstic Tsong-k'a-pa (segles XIV-XV), fundador de l’orde dels Gelugs, el cap dels quals rep el títol honorífic mongol de dalai-lama. Al segle XVII s’inicià un període teocràtic, que durà fins a mitjan segle XX, durant el qual es conformà el sistema politicoreligiós variant del budisme conegut com a lamaisme.

Començà amb el cinquè dalai-lama, que, mitjançant el suport militar de l’imperi mongol, s’imposà a les altres escoles religioses i assolí el poder absolut, eclesiàstic i polític, que determinà la preeminència aconseguida per l’orde dGelugs-pa, el qual es perllongà fins als temps moderns.

Al final del segle XIX el tretzè dalai-lama establí relacions diplomàtiques amb l’imperi Britànic, i el 1912 es declarà república independent. Tot i que aquest estatut rebé escàs reconeixement internacional, el Tibet fou en la pràctica un territori independent fins el 1950, que fou ocupat militarment per les forces xineses, les quals intentaren implantar-hi la reforma socialista amb la col·laboració del govern local.

De la constitució del govern tibetà a l’exili ençà

El 1959 l’empitjorament de la situació política local, agreujada per la insurrecció d’una part de la població, acabà amb la fugida del catorzè dalai-lama, Tenzin Gyatso, i d’alguns milers de tibetans, que aconseguiren asil polític a l’Índia, on constituïren un govern tibetà a l’exili a la ciutat índia de Dharamsala.

El 1965 el Tibet fou declarat regió autònoma de la República Popular Xinesa, denominació, però, que no incloïa cap mena de transferència de poders substancial. La Revolució Cultural, desencadenada a la Xina el mateix any, es traduí al Tibet en una violenta acció anticlerical i una intensa colonització tendent a la desaparició de la civilització i de la cultura tradicionals.

El govern xinès intentà contrarestar la influència del dalai-lama entre els tibetans entronitzant el panchen-lama (segona autoritat del lamaisme). Aquest, tot i ser membre del Parlament xinès, s’oposà als mètodes coactius del govern de la Xina al Tibet, i durant la Revolució Cultural fou torturat.

La identitat del Tibet com a territori diferenciat es veu amenaçada a més per l’exili de nombrosos tibetans i per la colonització xinesa induïda des de l’Estat, la qual cosa ha comportat que la població de la capital del país, Lhasa, fos formada, a mitjan anys noranta, per un 60% de xinesos, els quals, a més, controlen les activitats i els recursos econòmics del país, mentre que els tibetans tendeixen a ser-ne marginats.

Les protestes amb què els tibetans, encapçalats per monjos budistes, s’han enfrontat a aquesta situació s’intensificaren a partir del 1977. El 1988, després d’uns avalots que provocaren nombrosos morts i detinguts, el dalai-lama renuncià a la independència total del Tibet i reivindicà un ampli autogovern que cedia els afers estrangers a la Xina. En 1989-90 fou declarada la llei marcial i la repressió esdevingué especialment cruenta.

Les successives crides del dalai-lama a negociar diverses formes d’autonomia han estat desateses pel govern xinès, el qual ha estat repetidament criticat per la comunitat internacional. Símbol d’aquesta crítica fou la concessió del premi Nobel de la pau al catorze dalai-lama el 1989. Tot i els contactes intermitents entre ambdues parts, la repressió continuà i, el 1995, les autoritats xineses arrestaren l’infant designat pel dalai-lama com a reencarnació del panchen-lama i en designaren un de nou.

El 2006 fou inaugurat el ferrocarril entre Lhasa i la ciutat xinesa de Golmud, que fou saludat com un progrés pel govern xinès  i com un instrument al servei de l’assimilació pels tibetans. Dos anys després esclataren disturbis antixinesos que foren durament reprimits. En aquesta ocasió, la violència de les protestes contrastà amb les crides del dalai-lama a la resistència no violenta.

Al març de l’any 2011 Tenzing Gyatso anuncià una propera retirada i la reforma en profunditat de les funcions i les atribucions del dalai-lama, i al mes següent la comunitat tibetana a l’exili elegí primer ministre (kalon tripa), amb el 55% dels vots, l’acadèmic de la Universitat de Harvard Lobsang Sangay. Era previst que, en assumir el càrrec a l’estiu del mateix any, esdevingués la principal autoritat executiva, en detriment del dalai-lama, que es mantenia com a cap espiritual.