Sorgit del mateix tronc que el dels Minamoto, fou una de les famílies més importants del Japó entre els s. XVII i XIX. Constituí (1603-1868), la darrera dinastia shogunal. El 1603 Iyesasu Tokugawa (mort el 1616) es proclamà shōgun a Edo, unificà administrativament el Japó i sotmeté els daimyōs al seu poder. Els Tokugawa protagonitzaren l’era xenòfoba, aïllacionista i anticristiana del Japó, que rompé gairebé tots els vincles amb les potències europees. Tanmateix, l’era Tokugawa fou molt notable en l’aspecte cultural. Al començament del s. XIX el shōgunat i la dinastia Tokugawa entraren en crisi a causa de les transformacions internes i la pressió exterior. El 1868 el darrer shōgun, Yoshinobu Tokugawa (mort el 1913), desplaçat per una revolta, lliurà els seus poders a l’emperador Mutsuhito I del Japó, que començà l’era Meiji, i poc després fou creat príncep. El període Tokugawa coincideix amb un floriment important de l’art japonès, que pren el nom de la família (estil Tokugawa) o de la ciutat (estil Edo). Es caracteritzà per una activitat i un progrés sorprenents de l’art japonès, especialment l’era Genroku (1688-1704). En aquest moment tingueren un gran desenvolupament els barris de plaer, el teatre, els titelles i els gravadors (Suzaki Harunobu, Saito Sharaku, Kitagawa Utamaro). S'inicià la creació de les porcellanes japoneses. També s’inicià el kabuki (drama popular). Hi destacaren els pintors Korin i Sotatsu i s’introduïren els pintors erudits de l’escola Nanga. Aquesta esplendor de les arts anava vinculada al concepte luxós de la vida propi de la dinastia Tokugawa.