El treball no consisteix únicament a apropiar-se els productes de la natura, sinó a transformar-los amb la finalitat d’augmentar-ne la utilitat. En el cas de l’home, aquesta activitat es distingeix d’activitats semblants fetes per altres animals pel seu caràcter intel·ligent i finalista. Com que no és dirigit i limitat per l’instint, el treball humà esdevé indeterminat, i les formes concretes que pot prendre no depenen tan sols de factors biològics, sinó, sobretot, d’un conjunt complex de factors tecnològics i socials. Gràcies a aquesta indeterminació, hom pot obtenir del treball humà una gran riquesa de resultats, que en bona part són acumulables. Per això, l’home, amb el seu treball, no obté només els béns per a subsistir, sinó que va transformant contínuament la natura que l’envolta, i aquesta transformació és un dels factors bàsics de la transformació de l’home mateix. Ara bé, les grans possibilitats del treball humà són retallades per les limitacions de la natura física de l’home, limitacions que tan sols poden ésser superades amb la producció d'instruments de treball. La producció d’aquests instruments, però, requereix que, amb el seu treball, l’home produeixi un excedent, és a dir, una quantitat de producte superior a l’estrictament necessari per a la seva subsistència. Aleshores, teòricament, hom pot distingir entre treball necessari, que és el temps dedicat a obtenir el producte necessari per a la subsistència i la reproducció de l’home, quantitat que és variable històricament, i treball excedent, que és el temps de treball dedicat a l’obtenció del producte excedent. El procés de treball es configura, per tant, com la interrelació entre l'objecte de treball, que és la natura que aquest transforma, i els instruments de treball, que ja són natura transformada per treball passat o treball mort, amb les hores de treball aplicades en el procés o treball viu. D’altra banda, i excepció feta d’algunes comunitats molt simples, per mitjà del treball l’individu s’interrelaciona amb els altres membres de la societat, a causa del fenomen de la divisió del treball. Aquest fenomen, que pressuposa la producció d’un cert excedent, és alhora una de les principals causes de l’augment de l’excedent, augment que possibilita, de nou, una major divisió del treball. La seva forma més rudimentària, i que es troba fins i tot en les societats més primitives, és l’anomenada divisió natural del treball, que és la que obeeix a raons purament fisiològiques i que s’estableix entre homes i dones o entre joves i vells. La forma més general és, però, la divisió professional o divisió social del treball, segons la qual diferents individus amb característiques biològiques semblants s’especialitzen i només produeixen uns béns determinats que, a través de donació o intercanvi, fan arribar als altres membres de la comunitat. Sorgeixen, així, treballs qualitativament diferents o, en terminologia de Marx, diverses formes de treball concret o útil. Hi ha, finalment, la que a vegades és coneguda com a divisió tècnica del treball, que implica una subdivisió de tasques, segons la qual cada treballador fa una operació o unes quantes per a la producció d’un bé determinat i que adopta les seves formes més extremes en els moderns mètodes de l’anomenada organització científica del treball, que comencen amb el taylorisme. La divisió tècnica del treball implica la col·lectivització del procés de treball en el sentit que ja no és un individu el que produeix valors d’ús o béns útils, sinó un col·lectiu d’individus. Els economistes clàssics, i d’una manera especial Adam Smith, s’havien preocupat de concretar les raons per les quals una major divisió del treball implica un augment de la productivitat del treball, és a dir, la quantitat de producte obtingut per unitat de temps de treball. Segons Smith, això és degut, en primer lloc, al fet que l’especialització augmenta l’habilitat del treballador; en segon lloc, al fet que redueix els temps perduts en passar d’una activitat a l’altra, i, en tercer lloc, al fet que facilita la troballa de nous mètodes i noves tècniques de producció. Aquests arguments, però, que poden ésser vàlids en el cas de la divisió professional, no ho són en la majoria de modalitats de la divisió tècnica del treball. En aquesta, l’habilitat requerida és mínima, i la capacitat d’inventiva del treballador més aviat tendeix a reduir-se, com observa el mateix Smith, a causa del caràcter embrutidor d’unes tasques monòtones i repetitives, o bé no és aplicable, a causa de la separació entre les tasques de concepció i d’execució que sol implicar la divisió tècnica; les pèrdues de temps es poden evitar amb la separació de tasques, que no implica necessàriament una especialització de l’individu. La divisió tècnica del treball és qualitativament diferent de la divisió professional. Molts autors anomenen la primera divisió capitalista del treball, puix que la seva introducció va més lligada a la necessitat d’obtenir un guany propi del capitalisme que no pas a una millor organització tècnica del procés de treball a fi d’obtenir béns útils d’una manera més eficient. Sota el capitalisme, la capacitat de treball susceptible d’ésser utilitzada en el procés productiu o força de treball esdevé una mercaderia. La penetració del mode de producció capitalista en una societat determinada es caracteritza per la generalització d’un mercat de força de treball, en forma de treball assalariat, on hi ha uns compradors, els posseïdors de diner o capitalistes, que determinen la demanda de força de treball en la mesura que, utilitzant-la, poden obtenir un guany, i on hi ha uns venedors, els que no posseeixen cap altra mercaderia amb què poder obtenir els mitjans de subsistència sinó la seva força de treball, els quals determinen l'oferta d’aquest mercat. Com tota mercaderia, la força de treball és un valor d’ús i un valor de canvi. El primer prové del seu caràcter concret o útil i és el que s’aplica en el procés de treball. El seu valor de canvi és la quantitat de treball abstracte que incorpora: la quantitat de treball socialment necessari per a la producció dels béns que requereix per a reproduir-se. Aquest valor és igual al del salari, puix que en el mercat de força de treball s’intercanvien valors equivalents. A diferència de les altres mercaderies té la propietat particular que és l’única creadora de valor. El valor dels béns que produeix és superior al seu propi valor (quan es tracta de treball productiu, en contraposició a l’improductiu), i la diferència és igual a la plusvàlua. Així, el procés de producció capitalista és, alhora, un procés de treball, per a la producció de béns útils, i un procés de valoració, per a la producció de plusvàlua, i el primer procés és subordinat al segon. Una de les manifestacions d’aquesta subordinació és la divisió capitalista del treball. Amb aquesta divisió hom pretén d’augmentar la plusvàlua (relativa), posant el control del procés de treball en mans del capitalista, amb la intensificació dels ritmes de producció i amb la reducció del valor de la força de treball pel menor nivell de qualificacions que aquesta divisió comporta. La divisió capitalista del treball també contribueix a crear les condicions més favorables perquè el capitalista pugui extreure la més gran quantitat de treball efectiu de la mercaderia que ha comprat, la força de treball, que no és sinó treball potencial.
m
Sociologia
Economia
Dret