Triàsic

Tries

Nimfa d’efemeròpter procedent del triàsic inferior

© Fototeca.cat

Primer període o sistema de l’era secundària o mesozoica, situat per sota del Juràssic.

El nom deriva de les tres unitats litològiques que presenta a Alemanya, on fou primerament estudiat: la inferior, detrítica roja (Buntsandstein); la mitjana, calcària (Musckelkalk), i la superior, d’argiles i sals (Keuper). Va de -248 a -213 milions d’anys. Al final de l’era primària (Permià), les mars ocupaven només l’oest americà i la part central de la mar de Tetis: Carpats, Caucas, Iran i Pamir. S'inicià, doncs, durant el Triàsic una àmplia transgressió i les aigües recobriren gairebé tot Àsia i Europa. La mar més profunda era a l’Europa oriental, on es dipositaren calcàries i dolomies amb fauna abundant. Aquestes fàcies constitueixen el Triàsic alpí, ja que és als Alps austríacs on s’ha definit la successió-tipus. La plataforma costanera i litoral s’estenia per Europa occidental i septentrional, i s’hi dipositaren materials detrítics amb intercalacions calcàries marines. Dins d’albuferes més o menys isolades de la mar i sotmeses a una intensa evaporació, s’hi dipositaren guixos i sals. És l’anomenat Triàsic germànic, per l’àrea on fou primerament reconegut. El Triàsic és un període de gran tranquil·litat orogènica. Sobre els vells continents, de relleus aplanats, hi hagué una vegetació de pteridospermes, voltzia (coníferes) i grans arbres, com ara l'araucarioxylon, que inaugura la flora mesozoica. Els rèptils presenten formes molt variades: els teriodòntids, avantpassats dels mamífers, els ictiosaures marins i els sauròpodes, que donaren lloc a les formes gegantines de rèptils del Juràssic. A les mars càlides i poc profundes, abundants algues verdes foren responsables d’una gran part de la sedimentació carbonatada. Aparegueren els peixos ossis o teleostis i abundaren els mol·luscs, sobretot els cefalòpodes. Aquests últims serveixen per a establir la divisió cronoestratigràfica que es fa sobre el Triàsic alpí. La manca de fòssils del Triàsic germànic fa difícil les correlacions acurades. El Triàsic català, litològicament, és de tipus germànic, però té fauna suficient per a ésser dividit en els estatges del Triàsic alpí. Les successions de les muntanyes de Prades (Tarragona), que contenen una fauna de peixos única al món, així com els jaciments d’Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) i Composines (Terra Alta), són indrets clàssics per a l’estratigrafia triàsica. Al País Valencià i a Provença, el Triàsic té característiques molt semblants. En canvi, a la Serralada Ibèrica i als Pirineus hi havia una mar menys profunda, més pobra en fauna i més pròxima al continent (Meseta castellana),que fa que els dipòsits siguin més detrítics, menys potents i menys calcaris. El Triàsic es caracteritza per l’aparició de nous tipus de fauna que substituïren les formes predominants del Permià. La causa d’aquests canvis faunístics ha estat atribuïda a l’impacte d’un cos extraterrestre que hauria provocat una extinció massiva, i darrerament s’han anat acumulant evidències que donen suport a aquesta hipòtesi. Prop de la costa NE d’Austràlia hi ha una estructura (anomenada Bedout High) que podria representar el cràter de l’impacte meteorític, i s’hi han trobat roques amb deformacions pròpies de zones d’impacte, esquerdes i cristalls resultants de les altes temperatures. En altres regions, l’anàlisi de roques que daten del trànsit Permià-Triàsic contenen altes quantitats d’heli i argó amb proporcions isotòpiques típiques de les existents en meteorits. Una altra evidència d’una extinció massiva és la important disminució de la productivitat orgànica al trànsit Permià-Triàsic, particularment del plàncton marí, similar a la que es coneix al límit Cretaci-Terciari.