Valéry Giscard d’Estaing

Valéry Marie René Georges Giscard d'Estaing
(Coblença, Renània Palatinat, Alemanya, 2 de febrer de 1926 — Authon, Loir i Cher, 2 de desembre de 2020)

Valéry Giscard d’Estaing

© Comissió Europea - Solvay Library

Polític francès.

Fill d’un inspector francès destinat a l’Alemanya ocupada per França després de la Primera Guerra Mundial, durant la Segona Guerra Mundial s’uní a la resistència contra els nazis. Es graduà per l’École Nationale d’Administration (ENA) l’any 1951, i posteriorment ingressà al cos d’inspectors de finances. Incorporat al govern d’Edgar Faure (1955), el 1956 fou elegit diputat pel conservador Centre National des Indépendants et Paysans (CNIP). Proclamada la V República (1958), fou nomenat secretari al Ministeri d’Economia dels governs de De Gaulle i Michel Debré. Després de l’escissió del CNIP, restà amb els gaullistes i ocupà el càrrec de ministre d’Economia i Finances (1962-66), des d’on portà a terme el pla d’estabilització. Substituït en el càrrec, el 1966 fundà la Fédération Nationale des Républicains Indépendants i s’enfrontà amb De Gaulle en ocasió del referèndum constitucional de l’abril del 1969. Després de les eleccions presidencials del juny que donaren la victòria a Georges Pompidou, tornà al Ministeri de Finances.

A la mort de Pompidou fou elegit (maig del 1974) president de la República Francesa després de derrotar per un estret marge François Mitterrand, comicis en els quals aglutinà el centredreta malgrat la rivalitat amb els gaullistes. Des d’aquest càrrec governaren França executius de centredreta encapçalats per Jacques Chirac (1974-76) i Raymond Barre (1976-81), amb els quals mantingué freqüents desavinences. S’enfrontà sovint tant amb els gaullistes com amb la Union des Démocrates pour la République, per la qual cosa propulsà la creació de la Union pour la Démocratie Française per a reforçar la presidència arran de les eleccions legislatives del 1978, partit que presidí en 1988-96. Durant la seva presidència l’economia francesa mantingué un creixement sostingut. Afavorí iniciatives importants com ara l’aposta per l’energia nuclear de França, l’impuls al TGV (1976), una agenda decididament europeista centrada en l’establiment d’un sistema monetari europeu (1979) i reformes favorables al divorci i a l’avortament (aquests dos darrers aspectes causaren divisió a la dreta), entre d’altres. En política exterior, intentà augmentar la influència de l’exmetròpolis als estats francòfons, però les relacions poc clares amb la dictadura de Jean Bédel Bokassa a la República Centreafricana, del qual fou acusat d’acceptar suborns, li comportaren un fort desprestigi.

El 1981 perdé les eleccions presidencials en la primera volta davant Chirac. Succeït com a cap d’estat per Mitterrand, el 1984 fou elegit diputat a l’Assemblea Nacional, i en 1989-93 fou membre del Parlament Europeu. Tornà a l’Assemblea Nacional el 1993, on fou reelegit fins el 2002. President del Consell de Municipis i Regions d’Europa (1997-2004), el desembre del 2001 fou nomenat president de la Convenció per a l’elaboració de la fallida Constitució Europea, de la qual fou el principal impulsor. Fou també president del Consell Regional d’Alvèrnia (1986-2004). El 2003 fou elegit membre de l’Académie Française i rebé el premi Carlemany.

És autor de llibres de tema polític (Démocratie française, 1976; Les Français. Réflexions sur le destin d’un peuple, 2000) i de tres volums de memòries (Le pouvoir et la vie, 1988, 1991, 2006).