La capital és Venècia. S'estén entre la frontera austríaca, la mar Adriàtica de N a S, i entre Friül-Venècia Júlia (E) i Trentino-Alto Adige i Llombardia (W) i Emília-Romanya (S). Morfològicament, s’hi distingeix un sector muntanyós, que constitueix la zona meridional del sector oriental alpí, al N, i la plana, al S. La zona muntanyosa, o conca superior del Piave, correspon aproximadament a les Dolomites orientals, amb cims de més de 3.000 m (Marmolada i massís del Cristallo), al S dels quals hi ha els relleus prealpins, amb altituds més modestes i que arriben fins al llac de Garda. La plana vèneta, que presenta un paisatge uniforme, és el resultat de l’emplenament d’un ampli golf de l’Adriàtica per una gran massa de materials d’al·luvió quaternaris. La zona més propera a la mar, que s’estén des de la desembocadura del Tagliamento fins a la del Po, és una zona de llacunes i marjals. El clima és variat, i va de l’alpí, a l’alta conca del Piave, al típic mediterrani, al S, amb temperatures mitjanes anuals de 13,6°C a Venècia; la pluviositat minva de N a S. La xarxa hidrogràfica és formada pel Piave, el Brenta i l’Adige, rius alpins, a part el Po, riu marginal que assenyala el límit meridional de la regió.
La densitat de població (241 h/km2 [1995]) és molt superior a la mitjana del país, però hi ha algun sector de la regió, especialment al N, que no assoleix els 75 h/km2.
L’agricultura és l’activitat tradicional, bé que actualment té menys importància que en el passat. Els cereals són el conreu més estès, sobretot el blat de moro, del qual és la primera regió productora, seguit del blat; també és important la producció de bleda-rave i de patates. A la zona subalpina es fan molt bé els conreus arbrats, com la vinya i els arbres fruiters (pomeres, pereres i presseguers). La producció de farratge és destinada a una important ramaderia bovina (més d’un milió de caps). L’activitat industrial es dedica, en primer lloc, a elaborar els productes agrícoles (sucre, farines, pastes), però els sectors més importants són la metal·lúrgia, les drassanes, la indústria química, el refinatge de petroli, la indústria tèxtil i la del cristall.
La història
Poblat, al començament de l’era cristiana, pels vènets, procedents de la Il·líria, durant l’imperi Romà fou una de les 17 províncies de la diòcesi d’Itàlia. Les ciutats principals foren Pàdua, Aquileia, Concòrdia, Oderzo i Altino. A causa de les invasions successives dels huns i dels longobards (segles V-VI), llurs habitants emigraren a la costa adriàtica i a les illes veïnes, on fundaren Venècia. Des del segle VI la història del Vènet es confon amb la de la república de Venècia, que hi cercà l’expansió cap a l’Occident, en lluita sovint amb els senyors de Milà, Verona i Pàdua, i en defensa de les rutes comercials cap a Alemanya. Després de la marca de Treviso (1339), Venècia obtingué la possessió de Pàdua i Verona (1405). Després de la formació de la lliga de Cambrai (1508), els enemics de Venècia feren un repartiment dels seus dominis: Verona, Vicenza, Pàdua, Treviso i Rovereto passaren a l’imperi germànic. Després de la batalla de Marignano, en què Venècia ajudà els francesos, Verona fou recuperada (1515). Fou també aquesta ciutat la que s’aixecà contra Napoleó (1796), el qual havia disposat que el Vènet fos lliurat a Àustria, tal com ho ratificà el tractat de Campoformio (1797). La pau de Bratislava restituí les terres venecianes al regne d’Itàlia sota el domini napoleònic (1805), fins que Àustria les tornà a adquirir pels tractats del 1815. Malgrat les revoltes del 1848, els austríacs mantingueren llur sobirania al Vènet, que restà isolat de la resta d’Itàlia fins l’any 1866, després de la derrota d’Àustria a Sadová, que donà la llibertat a tota la regió. Històricament, el Vènet constituïa pràcticament la Venècia Euganea, dins el territori de les Tres Venècies. Després de la Segona Guerra Mundial, els límits administratius de l'actual regió foren fixats el 1948. El Vènet forma part del pol de creixement econòmic d'Itàlia. La crisi política i institucional italiana dels anys noranta hi accelerà, conjuntament amb altres regions del Nord, el sentiment de greuge respecte al centralisme de Roma i la dependència econòmica del Sud, elements que constituí un terreny adobat per a l'eclosió de la Lliga Nord. Segons la conjuntura, aquest partit defensa el secessionisme o un augment de les competències, ambdues sempre acompanyades d'un fort sentiment xenòfob. L'octubre del 2017, aquesta formació organitzà una consulta vinculant sobre la reivindicació de més autonomia que, amb una participació del 57% del cens obtingué el 98,1% de vots afirmatius.