vescomte

m
Història

A l’imperi Carolingi, dignatari o funcionari al servei d’un comte, generalment a la capital o en un pagus del comtat.

Amb la patrimonialització de les funcions, aquest càrrec es féu hereditari des del començament del s X, i el seu primitiu caràcter funcional es transformà en honorífic i feudal i la funció passà a ésser exercida pels vicaris. Aleshores els vescomtes començaren a adoptar, no el nom del comtat o del pagus en el qual exercien llur càrrec, sinó el d’alguna de llurs possessions alodials o feudals, generalment la més important. D’aquesta manera els vescomtes de Girona esdevingueren vescomtes de Cabrera; els de Besalú, de Bas; els de Peralada, de Rocabertí; els de Rosselló, de Tatzó; els de Vallespir, de Castellnou; els de Pallars, de Vilamur; els d’Osona, de Cardona; els del Baix Urgell, d’Àger, i els de l’Alt Urgell, de Castellbò. Altres desaparegueren sense que això s’esdevingués, com els de Berga, Cerdanya, Conflent i Barcelona (esporàdicament dits de Saguàrdia). Els vescomtes continuaren la jerarquia feudal més alta de la noblesa catalana immediatament després dels comtes i abans dels comdors. Posteriorment, amb la creació de ducs, marquesos i altres comtes, els primitius vescomtes passaren a ésser precedits per aquestes noves dignitats, però continuaren intitulant-se vescomtes per la gràcia de Déu. Alguns dels primitius vescomtes carolingis arribaren a assolir una certa independència, com els de Narbona, Nimes, Albi, Agde, Besiers, Carcassona, Rasès, Turena, Llemotges, etc, així com els del ducat de Gascunya (Bearn, Coserans, Lomanha, Gabardà, Fesenzaguet, etc), i els quatre vescomtes del comtat de Poitiers assoliren una gran importància (Châtellerault, Brone i Thonars, aquest darrer amb més de tres mil feus). De l’imperi carolingi la dignitat o títol de vescomte passà, encara que tardanament, a Anglaterra (1440, vescomte de Beaumont), Irlanda (1478, vescomte Gormanston), Escòcia, Castella i Portugal, Sicília (1412) i a la resta d’Itàlia.