Bé que de bon principi es presentà com un partit proàrab que defensà elcaràcter hereditari del califat enfront dels omeies, aviat el xiisme prengué el caire d’un moviment religiós i extremista i reclutà nombrosos adeptes entre els pobles sotmesos i entre les classes baixes, sobretot a l’Iran, com a conseqüència del matrimoni de Ḥusayn ibn ‘Alī amb la filla del darrer sobirà sassànida. Les diferències del xiisme respecte a l’ortodòxia sunnita no eren únicament de caire polític, sinó que evolucionaren en formulacions religioses ben diverses, sobretot pel que fa a la doctrina de l’imamat, segons la qual la direcció espiritual de la comunitat correspon exclusivament a ‘Alī i als seus descendents. D’entre ells, un era elegit imam, considerat semidiví i dipositari dels coneixements secrets que havia rebut ‘Alī del mateix profeta. Atès que fou perseguit pel poder temporal, el xiisme introduí la noció de passió i la valoració del sofriment com a mitjà de salvació, elements desconeguts en l’islam ortodox. Així mateix, els xiïtes discrepen de la versió oficial de l’Alcorà, que acusen d’haver suprimit diversos passatges relatius a ‘Alī; creuen que l’única autoritat qualificada per a fixar la interpretació de la llei és la dels seus imams, rebutgen el consens establert secularment per la comunitat i, quant al culte, a diferència de l’islam sunnita, practiquen també el pelegrinatge a les tombes dels primers imams i a les d’altres màrtirs de la secta. Durant el califat abbàssida el xiisme es dividí en nombroses subsectes, entre les quals destaquen la imamita, la ismaïlita (ismaïlisme), la nussairita, la zaidita, etc, i ha inspirat, al llarg del temps, altres moviments religiosos, com l'assassí, el càrmata, el fatimita, el drus, el babisme i el bahaisme. Actualment els seus adeptes constitueixen el 9% del conjunt dels musulmans. El país on l’islam xiïta es manté amb més força és l’Iran, on assolí el poder amb l'ayatollah Khomeynî (1979) i, fins i tot després de la seva mort (1989), el règim polític continuà dominat pels imans i inspirat en una interpretació fonamentalista de l’Alcorà. La condemna que Khomeynî dictà contra l’escriptor Salman Rushdie per la publicació de The satanic verses —obra considerada blasfema pels xiïtes— ha estat renovada pels actuals dirigents del règim iranià.
m
Islamisme