La geografia física
El país és constituït per una massa de terres altes (altiplans de Matabeleland al SW i Mashonaland al NE) que formen part del gran altiplà de l’Àfrica central i meridional, en el qual l’erosió actuant sobre materials de diferent resistència ha creat un relleu de terrasses que davallen a la depressió del Zambezi al N i a la del Limpopo al S. Els esquists i gresos paleozoics formen un espès estrat horitzontal interromput per intrusions ígnies, especialment al centre del país, on donen lloc al Great Dyke (monts Inyanga, 2.596 m), que forma una serralada de turons que travessa el país de SW a NE. Hom hi distingeix tres zones altitudinals: l’alt veld per damunt dels 1.400 m, el veld mitjà de 700 a 1.400 i el baix veld per sota dels 700 m. El clima és tropical, però acusa la influència de les diferències altitudinals; mentre a les planes les temperatures són altes tot l’any, per damunt dels 1.000 m augmenta l’amplitud tèrmica i apareixen les estacions (Harare, 20,8°C pel gener i 13,9°C pel juliol). Hi ha una estació seca i una d’humida; les pluges, provocades pels alisis del SE, tenen lloc a l’estiu de l’octubre al març, són més abundants al NE i disminueixen al SW, excepte a les muntanyes. La vegetació és principalment de selva seca i de sabana.
La geografia econòmica i l’economia
© Corel Professional Photos
Les activitats agrícoles aporten el 10% del PIB (1994), i ocupen prop de la meitat de la població activa, el 25% de la qual és assalariada (1994), mentre que la resta es dedica als conreus de subsistència. L’agricultura es dona principalment al NE, més humit, i a les zones on és possible el regadiu (7,4%); els prats i les pastures ocupen el 44% del territori. Els principals conreus de subsistència són: blat de moro, que deixa un bon romanent exportable, blat (conreu d’hivern), melca, mill, ordi, patates, mandioca, llegums, hortalisses i cacauets. El principal conreu comercial és el tabac: tabac de Virgínia a l’alt veld del NE, més humit, i tabac turc al SW. Al baix veld, de sòls fèrtils, hom conrea canya de sucre, cotó, cítrics, cafè, te, bananes i soia. Pel que fa a la ramaderia, destaca el bestiar boví, tot i que les secades delmen periòdicament el cabal. El bosc forneix fustes preades, com la teca i la caoba rhodesiana, a més de molta llenya per a combustible. Aquest darrer ús, indiscriminat, ha fet minvar vertiginosament la superfície boscada (del 61% el 1981 passà al 23% el 1994). El subsol és ric en minerals, que aportaven un 7% del PIB el 1994. Zimbàbue és un dels productors principals de crom (setè mundial el 1993), amb rics jaciments (Selukwe i Umkukwe) i refineria a Gweru;, i també és un important exportador d’asbests (quart productor mundial), produïts a Mashaba i a Zvishavane. L’or, principal motor de la colonització, es troba en petits jaciments molt dispersos, però constitueix el principal mineral exportat. També extreu carbó, ferro, coure, níquel, estany, liti, beril·li, tungstè, argent, antimoni, magnesita, cobalt, maragdes, bauxita, pirites i fosfats. La producció elèctrica, majoritàriament derivada del carbó i d’origen hidràulic, és subministrada en gran part per la gran presa de Kariba, construïda en un gorja del Zambezi i controlada conjuntament amb Zimbàbue i Zàmbia. Quant a la indústria, el 1994 representava el 41% del PIB i ocupava el 16% de la població activa. Hi ha siderúrgia a Redcliff, que ha afavorit l’aparició de la indústria mecànica: material agrícola (Harare), muntatge d’automòbils (Bulawayo i Mutare), aparells de ràdio, maquinària elèctrica; aliatges de ferrocrom a Gweru; metal·lúrgia de l’estany, el níquel, el cobalt, l’or i coc metal·lúrgic; refineries de coure i de petroli; fertilitzants a Harare i a Mutare, pesticides, sabons, productes farmacèutics, plàstics, de cautxú i d’amiant, a més de producció de calçats, desgranatge de cotó, filats de cotó i sisal, confecció, ciment, tabac, sucre i altres indústries alimentàries, paper i mobles. Zimbàbue disposa de 91.810 km de carreteres. Les que uneixen el país amb Zàmbia i Moçambic estigueren tallades durant el període 1966-80, d’independència no reconeguda. Els ferrocarrils (2.759 km) uneixen la capital amb els països que l’envolten, i altres línies secundàries comuniquen les regions mineres amb les línies principals. Tenen importància vital les que uneixen Zimbàbue amb els ports sud-africans (amb Sud-àfrica i amb Botswana hi ha acords de lliure trànsit), i amb els moçambiquesos de Maputo i, sobretot, Beira, més propers. L’aeroport principal és Harare. El comerç exterior presenta una balança comercial crònicament negativa. Exporta tabac (amb 1/4 o 1/5 de les exportacions, n’és un dels principals exportadors mundials), ferroaliatges, or, níquel i sucre. Els principals clients i proveïdors són Sud-àfrica, la Gran Bretanya, Alemanya, el Japó i els EUA, Itàlia i Botswana. Importa maquinària i equip de transport (41%), petroli, productes alimentaris i manufacturats diversos, i ferro i acer, principalment de la Gran Bretanya, la República de Sud-àfrica, els EUA, Alemanya, el Japó i França. Després d’una relativa estabilització de les condicions polítiques, el govern de Zimbàbue posà en marxa el 1991 un programa de desenvolupament apadrinat pel Fons Monetari Internacional. Un dels objectius bàsics d’aquest programa era la reducció de la despesa estatal i la reducció del pes del sector públic en l’economia, objectiu que xocà amb freqüència amb les inclinacions intervencionistes de Robert Mugabe i amb les resistències del funcionariat. D’altra banda, durant la primera meitat dels anys noranta l’agricultura es veié greument afectada per una sèrie de sequeres. Un conflicte recurrent en aquest sector és el de l’expropiació de les terres a la minoria blanca, que Mugabe pretén redistribuir a la població negra. El 1994 la renda per habitant de Zimbàbue era de 490 $. Zimbàbue és membre, entre altres organismes, de OMESA (Common Market for Eastern and Southern Africa), organització econòmica de cooperació regional.
La geografia humana i la societat
La població experimenta un fort creixement (4 milions el 1962, 7,5 el 1982 i 11,5 el 1996) a causa de la forta taxa de creixement anual (40‰ el 1983), resultat d’una natalitat molt elevada (53‰ el 1983). Tanmateix, a la segona meitat dels anys noranta aquest ritme ha decrescut força, i el 1996 el creixement era tan sols del 14,1‰ (cosa que l’igualava a la mitjana mundial), mentre que la natalitat era del 32‰ i la mortalitat duplicava la mitjana mundial (9,3‰).
© Corel Professional Photos
País poc poblat (29,5 h/km2) però amb una distribució regular, la densitat més alta és la de la província del Mashonaland Oriental (101 h/km2). Escassament urbanitzat (el 73,6% de la població és rural), té, però, una ciutat (Harare) que supera el milió d’habitants, i només Bulawayo supera el mig milió. Ètnicament, el 98% són bantús, dels quals el 71% són shones i el 16% ndebeles; hi ha una minoria d’europeus (2%). Prop de la meitat de la població és cristiana, i el 40%, animista. La llengua oficial és l’anglès, amb el qual coexisteixen diverses llengües bantús. Independent des del 1980, després d’un període en què fou vigent un parlament bicameral, el 1990 hom instituí un nou parlament unicameral de 150 escons, 10 dels quals eren reservats als cabdills tradicionals, 8 als governadors provincials (designats pel president) i 12 de designació presidencial. El cap de govern i d’estat són el mateix càrrec, i les eleccions generals se celebren cada 6 anys. Zimbàbue pertany a l’ONU, l’OUA i el Commonwealth.
La història
El territori de Rhodèsia: colònia britànica (1889-1923) i tutela sud-africana (1923-1979)
La colonització fou iniciada per C. Rhodes a través de la British South African Company l’any 1889 (d’aquí ve que el país adoptés el nom de Rhodèsia del Sud i després, simplement, el de Rhodèsia). L’any 1898 foren delimitades les fronteres entre Rhodèsia del Sud i la del Nord. Els avenços del ferrocarril, que el 1899 anava de Salisbury (actual Harare) a Beira i que el 1904 arribava a les cascades Victòria, ajudaren a la ràpida colonització del país, sobretot pel que fa a l’explotació minera. Rhodèsia romangué al marge de la guerra dels bòers i evità de federar-se amb Sud-àfrica. Al començament del segle XX, el conreu del tabac feu créixer la població anglosaxona i impulsà l’economia colonial. D’altra banda, l’empirisme colonial britànic encoratjà els colons a creure que podien assolir el poder polític local i guiar llurs propis destins i els dels africans. Per això, quan, després de la Primera Guerra Mundial —en la qual el país participà contra l’Àfrica Oriental Alemanya—, caducà la concessió a la BSAC, els colons demanaren un govern autònom per comptes d’ésser units a Sud-àfrica, govern que els fou concedit el 1923 per la corona britànica després d’un referèndum entre els 34.000 electors europeus. Fort Salisbury esdevingué la capital. El desenvolupament econòmic de Rhodèsia fou constant gràcies a les mines de coure i or, al conreu del tabac i el blat de moro i a la ramaderia. A partir del 1940 les necessitats locals permeteren la creació d’una indústria secundària que provocà la formació d’un proletariat africà a les ciutats. Els successius governs locals s’esforçaren a concentrar el poder exclusivament a mans de la població blanca i a mantenir unides les dues Rhodèsies i Nyassalàndia, a fi de resistir la doble pressió sud-africana i britànica. El 1953 el govern britànic acceptà una federació entre els tres territoris, però el 1960 començà una forta oposició dels africans agrupats a l’entorn del National Democratic Party, que més tard originà el ZANU i el ZAPU. La creixent resistència dels nacionalistes motivà la intervenció de l’ONU el 1962 i la ruptura de la Federació el 1963. Rhodèsia del Sud romangué sota el control del Rhodesian Front, de línia racista intransigent, i tornà a l’estatut de colònia. La Gran Bretanya, pressionada per l’ONU i pels estats africans descolonitzats, exigí un govern de majoria africana abans d’atorgar la independència, però el RF i el govern local s’hi negaren. L’11 de novembre de 1965 el govern rhodesià declarà unilateralment la independència, i l’ONU decretà un blocatge econòmic de la colònia per rebel·lió. Això no obstant, Rhodèsia resistí les sancions econòmiques gràcies a l’ajut sud-africà, portuguès i de certes companyies multinacionals. Al mateix temps fou endurida la repressió contra els nacionalistes africans i els dissidents blancs (Emergency Powers Amendment Act). Les converses successives entre britànics i rhodesians el 1966 i el 1968 falliren i les sancions econòmiques foren augmentades inútilment. El 1970 el primer ministre Ian Smith proclamà la República i una nova constitució, i el 1974 el Rhodesian Front guanyà àmpliament les eleccions legislatives. La independència de Moçambic el 1975 i l’hostilitat de tota l’Àfrica negra situà el règim rhodesià en una posició difícil. Malgrat això, la intransigència dels blancs feu fracassar unes negociacions amb l’ala moderada del nacionalista African National Congress, basada en la burgesia africana, a la fi del 1975, així com una conferència reunida a Ginebra el 1976 per iniciativa nord-americana. La ruptura provocà un augment de la guerrilla nacionalista al camp i un empitjorament de la situació internacional del govern blanc al llarg del 1977 i del govern mixt sorgit el 1978. L’any 1979 foren celebrades eleccions separades per comunitats, que les guerrilles nacionalistes del Front Patriòtic no acceptaren i en les quals Muzorewa obtingué la majoria i formà un govern que incloïa elements racistes del Rhodesian Front. Durant aquest breu govern (abril del 1979-març del 1980) la república adoptà el nom de Zimbàbue-Rhodèsia, reprengué provisionalment la condició de colònia britànica i inicià el procés cap a la independència.
De la creació de l’estat independendent de Zimbàbue ençà
Pel març del 1980 foren celebrades les primeres eleccions lliures, en les quals les forces de la guerrilla nacionalista obtingueren una victòria esclatant, i la nova república passà a anomenar-se Zimbàbue. El nou govern, que agrupava les forces guerrilleres del ZANU de Robert Mugabe, elegit president, i del ZAPU de J. Nkomo, assolí la independència de la Gran Bretanya per l’abril del 1980. Aviat Mugabe, partidari de la implantació d’un sol partit, i J. Nkomo, defensor d’un sistema pluralista de base tribal, rivalitzaren fins que el 1982 Nkomo fou cessat en trobar-lo involucrat en un intent de cop d’estat. La inestabilitat política s’accentuà els anys següents a causa, principalment, dels disturbis a Matabeleland (1983, 1984 i 1986) protagonitzats per seguidors de Nkomo, els quals foren durament reprimits. L’any 1984 el ZANU aprovà un nou programa polític mitjançant el qual propugnà establir un estat de partit únic marxista leninista. Tot i la reconciliació de Mugabe i Nkomo, les negociacions de fusió del ZAPU amb el ZANU, victoriós en les eleccions del 1985, es trencaren l’any 1987. En la pràctica, el ZANU absorbí el ZAPU i Zimbàbue esdevingué d’aquesta manera un estat de partit únic. L’octubre de 1988 es modificà la constitució, amb l’abolició dels escons reservats als blancs i la fusió dels càrrecs de president de la república i primer ministre en la persona de Robert Mugabe. Zimbàbue donà suport militar al govern de Moçambic i fou un dels principals impulsors de l’aïllament sobre el règim segregacionista de Pretòria, per la qual cosa esdevingué refugi de membres de l’African National Congress sud-africà i patí diverses incursions militars sud-africanes.
El març del 1990, els mals resultats que les eleccions donaren a la ZANU obligaren a accelerar la liberalització econòmica (anunciada a la fi del 1989). Hom dictà un seguit de mesures destinades a controlar la despesa pública i a rebaixar el dèficit pressupostari: privatització d’empreses i supressió de la gratuïtat total de l’ensenyament. La sequera accentuà els efectes negatius de la crisi. La ZANU, per a resoldre la crítica situació del camp, preveié una reforma agrària que havia d’expropiar els grangers blancs, però aquesta mesura no tingué els efectes previstos, en bona part per la seva caòtica aplicació. Des del 1994 es feu evident una certa recuperació econòmica, amb una marcada tendència a reequilibrar la balança de pagaments; però l’elevat deute extern impedí la millora de la qualitat de vida de la població. En l’àmbit polític, l’únic partit d’oposició que aconseguí un cert suport popular fou el Front Unit (UF), dirigit per Ndabaningi Sithole i Ian Smith. Però la ZANU, gràcies a maniobres electorals poc clares, només li atorgà 2 escons (sobre 150) en les legislatives del 1995.
El 1996, el president Mugabe fou reelegit, cosa que reforçà la tendència autoritària del règim. La greu crisi que afectà l’economia del país, especialment la hisenda pública, des de mitjan 1996, portà el president Robert Mugabe, immers en una lògica populista i de discurs agressiu, a prendre mesures desesperades. Així, tot i tornar a negociar un pla d’ajust estructural amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial (abril del 1998), no tan sols no dugué a terme allò acordat, sinó que a més tendí a limitar les importacions per a salvaguardar la ineficient indústria nacional, i amenaçà nacionalitzar el sector agrícola, pilar de l’economia del país. La implicació del govern, a mitjan 1998, en el conflicte de l’antic Zaire, en què s’alineà al costat de Laurent Kabila, es convertí en una estratègia per a desviar l’atenció dels creixents problemes interns, i aconseguir prebendes del ric país veí. En les eleccions legislatives del juny del 2000, el partit presidencial, el ZANU derrotà per un estret marge de quasi dos punts (48,6%) el Moviment per un Canvi Democràtic (MCD) liderat per Morgan Tsvangirai.
Els primers anys del segle XXI estigueren dominats per les ocupacions de terres dels grangers blancs, davant les quals el president Robert Mugabe adoptà una defensa cada cop més bel·ligerant. Iniciades amb la celebració d’un referèndum el febrer de l’any 2000, les pressions internacionals no impediren Mugabe seguir endavant amb el pla fins al novembre del 2002, en què el govern declarà completat el programa. Entre aquestes pressions, tingueren una especial rellevància la congelació dels ajuts per l’FMI i el Banc Mundial (2001), malgrat el reconeixement pel govern d’una economia al caire del col·lapse i l’amenaça de la fam. Mentrestant, aquests anys augmentà el qüestionament de Mugabe, especialment des de l’opositor MCD, contestació que sovint fou vinculada a la intransigència del president en la qüestió de la terra. Al febrer del 2002 el govern aprovà una llei que limitava severament la llibertat de premsa i que comportà noves sancions per la UE. Al març Zimbàbue fou suspès del Commonwealth a causa de les ocupacions de terres, però també per la violència i el frau que dominaren les eleccions presidencials d’aquest mes, en les quals Mugabe fou confirmat. Al març del 2003, les detencions massives d’opositors provocaren una vaga general i, al juny, enmig de fortes protestes, fou detingut Tsvangirai, acusat de conspirar per assassinar Mugabe; a l’octubre fou alliberat. Dos mesos més tard, Mugabe retirà Zimbàbue del Commonwealth.
Les eleccions legislatives del març del 2005, i al senat (cambra creada aquest any), ambdues guanyades pel ZANU, se celebraren també enmig d’un clima de frau generalitzat i d’intimidacions. L’aïllament creixent de Zimbàbue (que el 2005 el govern dels EUA definí com a “avançada de la tirania”) repercutí cada cop més en l’economia i el convertí en un dels estats més pobres i més caòtics d’Àfrica, amb una inflació anual que en 2006-2007 fou de prop del 1000%. El deteriorament de les condicions de vida comportaren protestes massives sistemàticament reprimides el 2006, i al febrer del 2007 el govern en decretà la prohibició. Nombrosos opositors foren detinguts i torturats. Al març Tsvangirai fou hospitalitzat després de ser arrestat. La repressió sistemàtica no evità, no obstant això, l’inici de contactes a Sud-àfrica entre l’MCD i el ZANU.
Al març del 2008 tingueren lloc noves eleccions legislatives i presidencials. La pressió internacional feu que, aquest cop, la violència i les intimidacions fossin ostensiblement inferiors a les de convocatòries anteriors. A la cambra baixa, l’MCD obtingué uns resultats lleugerament superiors al ZANU, mentre que al Senat es produí la situació contrària. Quant a les eleccions presidencials, el govern es negà a fer públics els resultats. En les setmanes següents, enmig d’un creixent clima de violència i dels intents de mediació de la Unió Africana i de les Nacions Unides, el govern procedí a fer un nou recompte dels vots que fou molt protestat per l’oposició. Finalment, al maig el govern feu públics els resultats i, tot i que reconegué la victòria de Tsvangirai, anuncià la celebració d’una segona volta al mes de juny. La violència sobre l’oposició que precedí aquests segons comicis, amb intimidacions, assassinats i desplaçaments forçats de població, portaren Tsvangirai a anunciar la retirada. Celebrats enmig d’un allau d’acusacions per frau, els resultats revalidaren Mugabe —que restà com a candidat únic— per sisè cop en el càrrec al mateix temps que s’enfrontava a un creixent aïllament internacional. Els EUA i la Gran Bretanya impulsaren aleshores una campanya internacional per a forçar la dimissió de Mugabe, que fou frenada pel veto de la Xina i Rússia al Consell de Seguretat de l’ONU. Mentrestant, el ràpid deteriorament del país, amb una inflació accelerada, un atur del 90% i una epidèmia de còlera que avançava sense fre (més de 3.000 morts en sis mesos), feren témer una catàstrofe humanitària. A l’agost Tsvangirai i Mugabe iniciaren negociacions per a la formació d’un govern compartit i, després de mesos de negociacions, al febrer del 2009 els dos líders tancaren l’acord de govern. Mugabe continuà com a president i Tsvangirai prengué possessió del càrrec de primer ministre al capdavant d’un govern amb ministeris repartits entre el ZANU i l’MDC.
Les eleccions presidencials del 2013 generaren noves tensions al país. Malgrat la victòria oficial de Mugabe, que amb 89 anys fou reelegit president per un sisè mandat en obtenir el 61% dels vots, l’oposició encapçalada per l’antic primer ministre Tsvangirai denuncià frau electoral. Tanmateix, Mugabe formà govern amb només ministres de la seva formació. A finals del 2014 la vicepresidenta Joice Mujuru, que havia estat criticada públicament per Mugabe en el congrés i acusada de corrupció, fou substituïda en el càrrec pel ministre de Justícia, Emmerson Mnangagwa.
A finals de novembre del 2017, Mugabe renuncià a la presidència per les pressions dels militars i del seu propi partit, contraris a la destitució del vicepresident Mnangagwa, que rivalitzava amb Grace Mugabe, dona del president, per ser designat candidat del ZANU-PF. Mnangagwa fou nomenat president i formà govern amb el general Sibusiso Moyo en la cartera d’Afers Exteriors, Patrick Chinamasa en la de Finances —exministre de Mugabe durant tres anys, sense que millorés l’economia, al contrari—, i el popular Christopher Mutsvangwa —cap de la influent Associació de Veterans de Guerra i crític amb Grace Mugabe— en la d’Informació. En el Govern no hi va haver cap membre de la dividida oposició.
En les eleccions presidencials del 2018, Mnangagwa guanyà les eleccions i el ZANU-PF revalidà la majoria en les legislatives, tot i que l’oposició denuncià irregularitats ens els comicis i les protestes foren reprimides violentament. Un any més tard, al setembre, l’expresident Robert Mugabe moria en un hospital de Singapur. El govern de Mnangagwa no millorà la situació del país i la crisi econòmica es feu més intensa, amb una hiperinflació, una alta taxa d’atur i escassetat de béns bàsics. Les eleccions celebrades el 2023 donaren de nou la victòria a Emmerson Mnangagwa i al seu partit. A l’abril del 2024, el govern presentà una nova moneda, l’or de Zimbàbue o ZiG (en anglès: Zimbabwe Gold), que substituïa el devaluat dòlar de Zimbàbue, en un intent de fer front a la greu crisi econòmica del país.