El cas més habitual és l’increment gradual del nombre d’instruments, que comporta en general una acumulació tímbrica, dinàmica i de textura. L’exemple més típic és el Bolero de M. Ravel, la forma del qual no s’expandeix mitjançant modulacions i aparicions de diferents temes, objectes posteriorment d’una transformació temàtica, sinó agregant gradualment els diferents instruments de l’orquestra, sense necessitat d’alterar la melodia o l’harmonia i provocant una sensació d’amuntegament. És un recurs molt utilitzat en la música popular moderna. En el cas de la cançó acumulativa, com ara En Joan petit, cada estrofa enumera un nou element que se suma als ja presents tot allargant-ne l’extensió.
f
Música