En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió. És construït amb una membrana de pell o bé dues, que es fixen en un marc angular, generalment quadrat -per bé que també pot ser rodó, com ara el de les panderetes-, molt més ample que fondo. Molt utilitzat durant l’Edat Mitjana, el seu nom prové del terme genèric àrab preislàmic al-duff, possiblement relacionat amb el terme hebreu tof, de significat semblant, emprat per a designar els tambors d’una sola membrana i de diàmetre superior a la profunditat del marc. Amb l’expansió islàmica, el nom àrab s’estengué fins a Espanya i Portugal, des d’on passà a l’Amèrica llatina. La seva tradicional relació amb la cultura islàmica es mantingué avalada per la freqüent aparició del seu nom en l’Alcorà. Usat sovint amb la finalitat de mesurar el recitat mètric de la poesia, conservà en el mon àrab els atributs d’instrument gairebé de caràcter religiós. Aquest terme -que segons J.M. Lamaña ja apareix en els documents de la corona catalanoaragonesa del segle XIII- s’utilitzà com a sinònim de pandero (pandero1) fins al segle XVIII.
Bibliografia
- Lamaña, J.M.: Los Instrumentos Musicales en la España Medieval, dins Miscellanea Barcinonensia, Barcelona 1973