La dominant és, després de la tònica, l’element estructural més important de la tonalitat. En efecte, dins el joc d’interrelacions i jerarquies que constitueix la tonalitat, la dominant suposa el punt d’inestabilitat o tensió que fa necessària la presència de la tònica. La dominant representa, doncs, la tendència, l’atracció cap a la tònica.
A diferència del grau harmònic, el grau melòdic no té morfologia i, per tant, només pot esdevenir dominant mitjançant procediments sintàctics. Certs girs melòdics al voltant d’un grau poden caracteritzar-lo com a dominant si reprodueixen les relacions intervàl·liques pròpies d’aquesta funció. Aquestes relacions intervàl·liques, a més, porten implícit el mode segons si corresponen a les del mode major o a les del menor. Així, en l’exemple 1 els girs melòdics al voltant de la nota la, la caracteritzen com a dominant de re menor (fins i tot abans que aparegui cap re ni cap fa ja se sent aquesta tonalitat). Igualment, en l’exemple 2, el gir al voltant del do el caracteritza com a dominant de fa major.
Exemple 2 - J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, Fuga II
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
El joc de relacions jeràrquiques esmentades entre tònica i dominant es troba també, fins a cert punt, en les tonalitats: la tonalitat a la qual es modula amb més freqüència i amb la intenció que serveixi de contrast amb la de la tònica, és precisament la tonalitat de la dominant. Per a dur a terme qualsevol modulació es requereix una nova dominant que condueixi a la nova tonalitat, és a dir, un acord que no era el de dominant ha de patir un procés de dominantització que el converteixi en dominant.