efa

oïda
f
Música

Cadascuna de les obertures (obertura acústica) en forma de F antiga fetes a la part central de la taula harmònica d’alguns instruments cordòfons, generalment per parelles i simètriques respecte a l’eix longitudinal que defineix la direcció del mànec.

En actuar com a pas de sortida de l’aire interior, faciliten la vibració de la tapa harmònica, en donar-li major elasticitat. Vogides amb serra i finalment tallades a mà, la forma de les efes i la manera en què estan treballades són un identificador dels tallers i escoles de luthieria. En la iconografia dels primers instruments europeus, violes i rebecs primitius del segle XII, ja es troben obertures, principalment circulars i en forma de C o B. Les primeres efes amb una forma semblant a la moderna pertanyen a una viola d’arc que apareix en una miniatura d’un saltiri anglès del principi del segle XIII, però no s’establiren de forma regular en la construcció dels instruments de la família del violí fins el final del segle XVI.