En l’encadenament (o enllaç) participen dos factors essencials: la relació entre les fonamentals dels acords, d’una banda, i la morfologia i l’estat dels acords, de l’altra. La successió d’encadenaments formant un gir harmònic amb sentit musical propi rep el nom de progressió.
Exemple 1 - W.A. Mozart: Sonata, KV 279, I Allegro
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
La relació entre fonamentals s’expressa amb la terminologia intervàl·lica habitual, però amb algunes restriccions. No es consideren ni els intervals compostos (més grans que l’octava) ni les inversions dels intervals simples. És a dir, no es fa referència a l’interval melòdic real entre les fonamentals d’una suposada part de baix, sinó a la relació intervàl·lica més simple possible entre les fonamentals (per exemple, un salt de 6a M asc es considera com una relació de +3a m des). Hi ha, per tant, encadenaments de 4a (J o aug, asc o des), de 3a (M o m, asc o des) i de 2a (M o m, asc o des). Les característiques d’aquesta manera d’expressar les relacions entre notes, amb els seus dos components, que indiquen quantitat -3a- i qualitat -m-, permeten diferents nivells de precisió a l’hora d’agrupar els encadenaments segons que es faci referència només al quantificador (consideracions més generals) o a tots dos components (consideracions més particulars).
Exemple 2 - J. Haydn:Simfonia núm. 104, I Allegro
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Els teòrics han basat l’anàlisi dels encadenaments en diversos factors que donessin la possibilitat de fer-ne classificacions valoratives. Un dels elements més utilitzats ha estat el de les notes comunes als dos acords de l’encadenament, la presència de les quals ha estat considerada com un signe de parentiu entre els acords que n’aconsellava l’encadenament. D’aquesta manera, els encadenaments de tríades de 4a i 3a amb una i dues notes comunes, respectivament, eren considerats bons, però no ho eren els de 2a sense notes comunes (que, no obstant això, s’acabaven justificant a partir de complicades teories amb fonamentals suposades -J.Ph. Rameau-) (ex. 1). Els encadenaments amb notes comunes també s’han classificat en forts o dèbils (A. Schönberg) en funció d’un suposat augment o pèrdua de valor de la nota o notes comunes segons la seva funció en els dos acords: si la fonamental del primer acord passa a ser la 5a, la 3a o la 7a del segon, l’enllaç s’anomena fort perquè la nova fonamental és considerada de més valor en tenir com a subordinada la nota que era la fonamental de l’acord anterior (encadenaments de 4a asc i 3a des). Inversament, si la nota del primer acord no és la fonamental i passa a ser-ho en el segon, representa que ha perdut valor i l’enllaç es qualifica de feble (encadenaments de 4a des i 3a asc) (ex. 2).
Encadenament (2) / Exemple 3 - J. Brahms:Quintet núm. 1, op. 88, I Allegro non troppo (la vla omesa)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
No s’ha desenvolupat una nomenclatura basada en la quantitat de quintes justes que hi ha entre les fonamentals dels acords. La sèrie de quintes seria l’eina bàsica d’aquest sistema de classificació dels encadenaments, sistema que podria explicar bastant bé certs fenòmens: l’encadenament més important (4a J) es representaria amb un 1 (indicant la mínima quantitat de quintes entre fonamentals) i, en principi, com més quintes hi hagués entre fonamentals, més rar seria l’encadenament. Així, en una de les progressions més freqüents de la música tonal (I-IV-V-I), els encadenaments s’indicarien: -1 +2 -1, on la simplicitat dels enllaços sembla més ben reflectida amb aquestes xifres que amb l’altre sistema (4a J asc - 2a M asc - 4a J asc), en què aquest aspecte no queda explicat.
Exemple 4 - W.A. Mozart: Simfonia núm. 38, KV 504, I Allegro
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Un altre dels factors essencials de l’encadenament és el referent a la morfologia i l’estat dels acords implicats. No és el mateix l’enllaç entre acords en estat fonamental que entre acords en diferents estats, com tampoc no són iguals l’encadenament entre acords d’igual morfologia i el que afecta acords diferents. Habitualment, però, no es teoritza sobre aquests aspectes independentment de la relació entre fonamentals, sinó que, fent servir el xifrat habitual dels graus harmònics (amb l’afegit de les xifres aràbigues) corresponent als dos acords de l’encadenament, es fa referència alhora a la morfologia i l’estat dels acords i a les seves fonamentals, a partir de les quals es pot deduir la seva relació intervàl·lica (V7 - I6: encadenament de 4a J asc entre un acord de sèptima i en estat fonamental i una tríada en primera inversió). L’encadenament és un concepte comparable, en certa manera, al concepte d’interval, però, mentre que aquest es basa en simples notes, la complexitat dels acords (unitats bàsiques de l’encadenament) complica extraordinàriament la seva teorització. Si bé la nomenclatura que fa referència a l’interval entre les fonamentals no diu res de com són els acords, la basada en el xifrat de graus sí que dona aquesta informació, però cal deduir l’interval entre fonamentals i, a més, cal fer abstracció de l’encadenament independitzant-lo dels graus harmònics especificats: V6 - I és el mateix encadenament que I6 - IV, però no hi ha una manera directa i concreta d’anomenar-lo.