Els membres d’una estructura estan, doncs, internament vinculats i dependran els uns dels altres, per la qual cosa cada membre és conseqüència i, a la vegada, causa dels altres. En aquest sentit, una peça musical és també una estructura. En efecte, el punt culminant de la peça es determina en relació amb el conjunt d’aquesta, ja que la mateixa sonoritat considerada com a culminant en una obra pot no ser-ho en una altra; el caràcter reexpositiu de la part A en una forma ternària (A-B-A) dependrà de la seva posició en el conjunt de la peça i no d’alguna característica interna; finalment, la presència d’una introducció lenta tindrà conseqüències per al tema principal i, inversament, les característiques específiques d’aquest tema reclamen la presència d’una introducció.
D’altra banda, una mateixa forma pot tenir diferents estructures, per la qual cosa una forma musical admet diferents arquitectures internes, diferents estructures. Per exemple, una forma sonata pot presentar diferents estructures segons si el grup principal està o no encadenat amb la transició, si el grup secundari té o no una expansió, si el tema principal ha estat o no molt present en la secció de desenvolupament, o si aquesta secció ha estat o no prou important com per a requerir la presència d’una coda. En l’anàlisi schenkeriana, l’estructura fonamental o ursatz, constituïda per la combinació de la urlinie ('línia fonamental') i el baix arpegiat, designa el rerefons que sustenta la música tonal.
Bibliografia
- Brelet, G.: Musique et structure, "Revue Internationale de philosophie", XIX, 1965