Fragments d’aquest estil apareixien en obres com salms, passions, lamentacions, magníficats, lletanies, etc. Es diferencia del fals bordó francès en el fet que les quatre veus estan escrites, el cantus sol ser a la veu del tenor, predominen els acords en estat fonamental i l’escriptura és tipus nota contra nota sense els paral·lelismes de 4es i 6es. Cap a la segona meitat del segle XVI s’abandonà la melodia salmòdica tot i que es mantingué l’estil d’harmonització. També n’aparegueren d’instrumentals (com els Fabordón y glosas d’A. Cabezón, o els de D. Ortiz). A partir del segle XVII, fossin vocals o instrumentals, anaven sempre acompanyats del basso seguente primer i del baix continu després. Quan a mitjan segle XVII declinà el seu ús a l’Europa continental, florí a Anglaterra amb la denominació de cant anglicà. Es pot considerar el cecilianisme, amb les edicions de música antiga fetes per F. Pedrell i C. Proske, com un reviscolament d’aquest estil.
m
Música